Al juny farà 62 anys, però a Josep Sanglas no li pesen les cames. Fa 12 anys va decidir endinsar-se en les curses de muntanya i des de llavors no ha parat de fer ultra trails i tot el que se li ha posat per davant. “Els meus nanos em deien que m’apuntés als Matxos. Que jo, que m’agradava la muntanya, m’ho passaria bé”, afirma aquest torellonenc.
Tota la vida havia fet muntanya i des del principi ja va començar corrent. “Em va anar agradant i vaig anar deixant l’alta muntanya per dedicar-me més a les curses”.
Treballa en una empresa d’injecció de plàstics de Torelló, però ja espera “a veure si em puc prejubilar i dedicar-me més a això. Voldria anar a algunes ultres mítiques d’arreu del món però necessito més temps per mi, per entrenar”. Ara ho fa tres dies entre setmana (amb uns 15 quilòmetres diaris) i especialment el cap de setmana. En un mes normal, fa uns 300 quilòmetres d’entrenament.
A base de fer curses i més curses ja ha trobat la seva distància ideal. “Entre els 100 i els 120 quilòmetres és quan em sento més còmode. M’agraden les curses llargues i amb desnivell positiu”, afirma. De curtes en fa poques perquè “aquest jovent surten molt forts, són molt explosius”. Josep Sanglas és dels que paren poca estona als avituallaments per no perdre el ritme, sempre constant.
Fent curses de llarga distància als 61 anys, més d’un l’ha tractat de boig. “Sobretot per l’edat que tinc. La primera, la meva parella. Però sort en tinc d’ella. Em dona suport i m’ajuda als avituallaments (tot i que soc molt autosuficient). Sempre hi és i tinc molta sort. Quan portes 70 o 80 quilòmetres, és plena nit i saps que t’esperarà algú a l’avituallament, et dona ales. A mi m’ajuda molt”.
Pel 2019 té un calendari atapeït. Va començar amb la Hivernal de Campdevànol, l’Ultra de Llastres i els Matxos de 63km, que diumenge passat va completar en 10 hores i 10 minuts. Segurament farà la Molló Trail al maig. Al juny tocarà Bastions i a mig juliol tornarà a la Ronda dels Cims d’Andorra. El moment més especial, però, serà al setembre, quan arrenqui el Tor de Geants, a la Vall d’Aosta d’Itàlia. Una cursa de 330km i 24.000 metres de desnivell positiu. “Feia temps que la volia fer. És el repte que tinc aquest any i em fa molta il·lusió”, confessa. Les inscripcions van buscades perquè “hi ha 750 places però se’n reserven un 40% per als italians i les altres 400 places són per a la resta del món”. “Es fa un sorteig però el currículum esportiu compta. Quan vaig fer la preinscripció, no pensava que m’agafessin i vaig estar molt content. Li tinc molt respecte però moltes ganes”.
Núria Picas “ho deia i hi coincideixo. Fins al km 70 són cames, però a partir de llavors és cap. La gent que fem això hem de ser tossuts i patidors. A vegades estàs en plena cursa, a mitjanit i en ple temporal i et preguntes ‘què faig aquí?”. “S’ha de ser patidor i tenir cap”, afegeix. I sobretot, vigilar amb les lesions, que sempre l’han respectat molt. I que duri!
