L’orgue ‘trasplantat’

A voltes, una simple casualitat pot acabar destapant una gran història. En aquesta hi té un paper fonamental Gerhard Grenzing, reconegut mestre orguener del Papiol, que és qui va localitzar i posteriorment restaurar les restes de l’històric orgue barroc dels Trinitaris de Vic. Un bon dia de 1983, Grenzing va venir a la ciutat per visitar una exposició de tapissos de la seva sogra, Teresa Conte, a la Galeria Clariana. Primera casualitat. Tot parlant amb el galerista, li va deixar anar que l’antiquari del costat de la sala, el nom del qual no recorda, tenia un orgue a la venda. Segona casualitat. Tot i estar convençut que es tractaria “d’un simple harmònium” de poc valor, hi va voler treure el cap. El que hi va trobar va ser un “bulto” d’uns quatre metres cúbics on s’hi distingien, efectivament, peces soltes d’un orgue, que havia estat desmuntat i amuntegat de manera maldestre. En va tenir prou amb un primer cop d’ull per intuir que aquell no era un instrument qualsevol. Entre aquell munt de “ferralla” hi va comptar “tres metres quadrats de fustes, grans perfils i marcs del que era el moble”, detalla. En canvi, cap dels tubs d’estany. Altres peces del mateix orgue, com el teclat o les manxes, les conservaven en una masia de l’entorn de Sau. “I què en fareu, de tot això?”, va preguntar a l’antiquari. I aquest li va confessar que la intenció era vendre-ho tot plegat a França, on hi havia més interès per aquesta mena de peces. “S’havia de fer alguna cosa; si marxava a algun país europeu probablement se n’hauria perdut el rastre per sempre”, va pensar llavors. Per això, es va posar en contacte amb la Generalitat i, “per miracle”, el Departament de Cultura va acceptar d’adquirir l’instrument. En les negociacions també hi hauria intercedit algun membre de la cúria eclesial, com mossèn Enric Subirà, d’arrels vigatanes, segons havia apuntat Ramon Casanoves en un article publicat a EL 9 NOU el juny de 2010. Els primers interessats a acollir-lo van ser a la parròquia de Santa Cecília de Barcelona, recorda Josep M. Escalona, organista de la Catedral de Barcelona i autor del llibre L’orgue a Catalunya (2000). L’opció, però, es va desestimar per manca d’espai. Finalment, “a algú” se li va ocórrer de posar-lo a Santa Maria del Mar, temple que durant la Guerra Civil havia perdut el seu últim gran instrument, un magnífic orgue inaugurat el 1797. “Hi anava clavat”, recorda Grenzing. Abans que res, però, calia afrontar el delicat procés de restauració, que es va encarregar al mateix taller de Gerhard Grenzing. Després d’un primer estudi del secret conservat, “que va permetre conèixer la possible disposició de registres”, es van haver d’afegir a l’instrument totes les peces que li mancaven, que eren moltes, a més de dissenyar i realitzar “una tribuna nova de l’estil del moble”. Del material sonor només se’n conservaven uns 80 tubs de fusta, que representaven el 6% de la totalitat. “Per reconstruir la resta va caldre rastrejar les pistes existents als suports dels tubs de la façana, a les panderetes i als secrets”, precisa Grenzing. Un autèntic “puzle”, que li va robar moltes hores de son, per poder anar desxifrant la disposició dels registres, les mides i els diàmetres dels tubs corresponents. Cada un dels nous elements mecànics, estructurals i decoratius van ser restaurats resseguint les tècniques de l’època. “La restauració o reconstrucció no permet aplicar a un instrument històric l’estil personal del reconstructor, sinó que s’ha d’expressar en el llenguatge dels orgues catalans del segle XVIII”, remarca Grenzing, convençut que, per a un orguener, “la reconstrucció és l’art més difícil”. L’objectiu últim, també en aquest cas, va ser recuperar el so “lluent i brillant” propi dels orgues barrocs catalans. “Un orgue és una obra d’art representativa d’una època. És la unió de tradició i innovació, artesania i tecnologia, música i arquitectura”, reflexiona Grenzing. Malauradament, molts altres orgues no han tingut la sort que va tenir el dels Trinitaris. “Es dona la situació paradoxal que, tot i que Catalunya ha estat uns dels països més rics en orgues, avui es conservin tan pocs exemplars d’orgues antics”. El mateix Grenzing calcula que avui només en deuen quedar una trentena. Dins d’aquests, l’antic instrument dels Trinitaris de ben segur que figuraria “entre les peces més importants que tenim en aquest país”, conclou. Del segle XVIII. No hi consta l’autor, però tot apunta a la nissaga d’orgueners Boscà, de Barcelona Fins a dia d’avui no s’ha aconseguit trobar cap document que certifiqui la data exacta de la construcció de l’històric orgue dels Trinitaris ni el nom del seu orguener. Amb tot, el mateix Gerhard Grenzing no té cap dubte que es tracta d’un instrument propi de l’escola catalana del barroc. Ho delaten detalls “tan significatius” com la partició d’alguns registres entre si2 i do3, o l’existència del característic flautat de fusta. Altres dels seus aspectes tècnics i estilístics són similars als orgues d’Igualada, Talarm o Cadaqués, restaurats pel mateix Grenzing, fet que permet deduir que l’instrument vigatà va ser construït a mitjans del segle XVIII –previsiblement a l’entorn de 1740 i 1750– per algun membre de la dinastia Boscà, una reconeguda nissaga d’orgueners barcelonins. L’orde dels Trinitaris va desembarcar a Vic l’any 1637, però no va ser fins al 1696 que posarien la primera pedra de l’església i el convent que van aixecar al carrer de Sant Pere. Les obres no van acabar fins al 1741, una data que lligaria amb l’encàrrec de l’habilitació d’un orgue per al temple. Els monjos van deixar definitivament l’emplaçament gairebé 100 anys després, el 1836, arran de la desamortització de Mendizábal. Un parell d’anys després l’edifici es va cedir a Casa Caritat. Arrasat durant la Guerra Civil –tot i que l’orgue encara es va mantenir dempeus–, l’immoble va caure en desús fins al 1978, quan se’n va fer càrrec l’Orfeó Vigatà. Devia ser durant aquests anys que es van acabar malvenent els últims elements mobles que hi quedaven, com el mateix orgue. Del periple que va fer l’instrument fins que el va redescobrir Gerhard Grenzing, no se n’han pogut esbrinar, fins ara, més detalls. La veu del ressuscitat orgue dels Trinitaris es va poder escoltar per primera vegada a Santa Maria del Mar el 15 d’agost de 1997, però aleshores no se’n va fer cap inauguració. Aquesta tindria lloc el 31 de maig de 2005, quan es va poder completar l’orgue major amb la tradicional cadireta, un segon cos molt característic dels instruments construïts als Països Catalans. Tenint en compte el nou emplaçament, molt més gran que la primitiva església dels Trinitaris, aquesta cadireta va resultar vital per ampliar-ne la potència i la sonoritat. “El so no és fort, però sí que omple l’església; quan toquen els baixos vibra la cadireta i tots els bancs del temple”, descriu Grenzing. I és que es tracta d’un orgue que “transmet energia”. Qui sap si la mateixa energia que tenia qui el va crear. “Si no la tens, l’energia, no la pots expressar”, conclou, més de 250 anys després, qui va donar segona vida a l’orgue d’origen vigatà. Actualment l’organista titular de Santa Maria del Mar és Neil Cowley, nascut a Austin (EUA) i establert a Catalunya des de 1981. Un orguener de renom mundial [caption id="attachment_140406" align="alignnone" width="800"] Gerhard Grenzing | Miquel Erra[/caption] D’origen nord-alemany però afincat a Catalunya des de fa prop de 50 anys, Gerhard Grenzing lidera un dels tallers d’orgues de més renom mundial, avui integrat per una vintena de professionals. El va obrir l’any 1972 al Papiol i actualment ocupa una gran nau dins del polígon del mateix municipi. Calcula que en aquests anys ha treballat en la creació o restauració d’uns 235 orgues d’arreu del món. A la foto, Grenzing amb una primera maqueta per a la instal·lació de l’orgue dels Trinitaris a Santa Maria del Mar.

L’orgue ‘trasplantat’

‘Asesinato para principiantes (T2)’

‘The History of Sound’, d’Oliver Hermanu

“La matèria primera és el més important”

“L’amazic és probablement la tercera llengua més parlada a Catalunya”

LA PREGUNTA

Està d’acord que es prohibeixi l’ús de la IA als centres escolars als menors de 14 anys?

Mor el conductor d'un camió formigonera en un accident a la carretera de l'Esquirol a Tavertet

Viure entre Sant Bartomeu del Grau i els Països Baixos

“Amb 27 anys vaig dir a casa: ‘M’he comprat una farmàcia”

La primera cita, un dia fàcil de recordar: l’1 d’octubre de 2017

“Pensava que jubilar-se era començar una etapa de baixada, però m’equivocava”

Les Masies de Voltregà tanca temporalment l’accés al riu per evitar aglomeracions

Mor Jaume Criach Vila, regidor històric del PSC a Balenyà

D’un perfil del ninja Hattori a casar-se aquest desembre

La indústria catalana mira cap a la defensa: "Fer el manteniment d'un tanc i el d'un cotxe no és tan diferent"

Incendi a la Guingueta de la Blava a Roda de Ter