L’última botiga

Dissabte van viure una de les vigílies de Reis més especials de la seva vida. Ho va ser per a ells, però també per als molts veïns i clients que, emocionats, van voler acomiadar-se de Roser Verdaguer i Josep Riera, propietaris de Queviures Verdaguer, l’històric colmado de la Serra-de-senferm, que tancava després de 55 anys al peu del canó. Al matrimoni els ha arribat l’hora de la merescuda jubilació, però el barri hi perd l’última botiga que hi quedava. L’únic establiment que resta obert a la Serra és una perruqueria. Verdaguer i Riera van viure un dissabte de bojos; no van parar de despatxar fins a quarts de 3 del migdia. Tampoc van deixar de repartir somriures, petons i abraçades. Els clients, que a Queviures Verdaguer sempre han tingut nom de pila, eren convidats a una copa de cava i a un tall de coca i llonganissa, i en molts moments el petit local va quedar literalment col·lapsat. Pocs barris de la ciutat han pogut preservar aquest caràcter tan familiar, d’autèntic comerç de poble, com el que es respira a la Serra-de-senferm. “Molt agraïts per la vostra confiança de tots aquests anys”, es podia llegir en un rètol situat darrere el taulell, al costat d’un dibuix amb una caricatura seva que el vespre abans els havia regalat l’associació de veïns. I aquest és el missatge que repetien aquest dilluns, ara ja des del menjador de casa: “El barri ha estat un 10 per a nosaltres. La gent ens ha fet confiança fins a l’últim dia i els estem molt agraïts”, insistia el matrimoni, que no amagava un punt de tristor a l’hora d’afrontar el comiat. “Ens sap greu per la gent del barri, però després de rumiar-hi molt hem vist que era el moment de jubilar-nos”, gairebé es justificaven. La Roser complirà 66 anys aquest mes febrer i en Josep ja en té 68. Cap dels seus dos fills no ha seguit el negoci. Queviures Verdaguer ha estat, bàsicament, una botiga matriarcal. La va obrir Leonor Suriñach, mare de Roser Verdaguer, l’any 1964. Filla de la Guixa d’una família amb 11 germans, Suriñach ja havia fet de minyona i de dependenta abans de casar-se amb Just Verdaguer. El matrimoni va decidir fer-se una casa a la Serra-de-senferm, el barri que tot just estava naixent al sud de Vic, i Suriñach no va dubtar a muntar-hi la seva pròpia botiga als baixos, al número 20 del carrer del Ter. En aquell moment la seva filla Roser tenia 11 anys, i des del primer dia li va tocar “donar un cop de mà”. Després de passar per les aules del Sagrat Cor i de Can Maurici ja es va posar rere el taulell. A l’establiment sempre han servit “una mica de tot”. Des de fruita i verdura fins a congelats, pa o productes de carnisseria. També es coïen els llegums o es feien la botifarra. El que més enyoraran molts clients, però, seran els seus canelons; “ens quedaven molt bons”, admet el seu marit, Josep Riera, que fa uns anys, coincidint amb la jubilació dels fundadors i el tancament de la Federació Farmacèutica, on treballava, també es va incorporar de ple a la botiga i l’obrador. Enrere queden uns anys molts intensos, de no escatimar hores ni dedicació. “Obríem sempre, excepte els diumenges; no hem fet mai vacances en tots aquests anys”, deixaven anar arronsant les espatlles. Tot just el juny passat van començar a tancar els dissabtes a la tarda. Ara hauran d’adaptar el seu ritme vital a una nova realitat, però de ben segur que continuaran fent barri. “SAP GREU PER LA GENT GRAN” “Sap greu per la gent gran del barri”, reflexionava dissabte, des de la mateixa botiga, Núria Puigdesens, membre de l’actual junta de l’associació de veïns, tot recordant que un dels serveis que oferien a Queviures Verdaguer era portar les comandes a casa d’aquells veïns i veïnes més grans amb dificultats de mobilitat. En els últims 30 anys el barri ha patit un procés d’envelliment, en paral·lel al progressiu tancament de comerços. Als anys 70 en van arribar a conviure mitja dotzena; des d’un parell de colmados fins a un forn de pa, una botiga de roba o un bar, el penúltim a tancar, ara fa “quatre o cinc anys”, recordaven alguns veïns. El barri, popularment la Serra, es va originar a finals dels anys 50, en part gràcies a la promoció d’habitatge assequible que va impulsar mossèn Josep Guiteras. Precisament, Josep Riera és fill de Mas Joan, un dels masos històrics del sector, i ell mateix recordava haver vist l’inici de la construcció dels primers habitatges; en un d’ells hi acabaria vivint i treballant en casar-se amb Roser Verdaguer.

L’última botiga

Corea del Sud accepta acotar el veto a les exportacions només a l’àrea de 20km de la pesta

El Mercat Medieval de Vic supera els 250.000 visitants en una 29a edició marcada pel bon temps

Gil Pratsobrerroca, el fenomen literari del moment, al ‘… i bona lletra’ d’EL 9 TV

“La producció audiovisual serà cada cop més global, tecnològica i diversa”

LA PREGUNTA

Creu que s’està fent bé la gestió de la pesta porcina?

Roda reparteix 1,8 milions d'euros d'un primer premi de la loteria

Mor l'advocada osonenca Teresa Rosell

Què li ha passat a la Pilarin?

Detenen 'in fraganti' un atracador a la joieria de Taradell

Un home s'entrega després d'un accident de trànsit a Moià que causa la mort del seu acompanyant

Dos ferits lleus en un xoc frontal a les Masies de Roda

CCOO denuncia l'acomiadament de 300 treballadors temporals del grup Jorge a Osona pel brot de pesta porcina

Una voluntària de Protecció Civil de Vic, clau per detenir un agressor sexual

Detingut l'home que va atracar una dona amb un ganivet al centre de Vic

Més patrulles de Mossos al Remei i al centre de Vic