El 21 de juliol de 2011 moria a Montevideo, capital de l’Uruguai, el pintor i ceramista Josep Collell. Havia nascut a Vic l’any 1920, però des del 1950 vivia al país sud-americà, on havia pogut desenvolupar la seva vocació artística.
Allà està considerat entre els grans de l’art contemporani, i per això el Museu Nacional d’Arts Visuals (MNAV) li dedica una gran exposició antològica que es podrà visitar fins al 6 d’octubre sota el títol de “Josep Collell. Pintor. Ceramista. Maestro”.
La vigatana Carme Collell, la seva neboda i també ceramista, ha comissariat l’exposició al costat de Josefina Pezzino, directora del Museu Casa Collell, que avui preserva el llegat de l’artista.
D’aquí procedeixen la major part de les 70 peces que es mostren, tot i que també n’hi ha de col·leccionistes particulars. “Amb l’exposició estan sortint obres que no teníem localitzades”, explicava aquest dimecres Carme Collell des de Montevideo, on des de fa dies està supervisant el muntatge.
És una mostra que se centra sobretot en la ceràmica, amb les innovacions tècniques i artístiques que Collell va aportar-hi i amb esbossos i dibuixos previs que permeten endinsar-se en el seu procés creatiu.
El MNAV diu que ha volgut mostrar “la gran aportació del Taller Collell a la cultura uruguaiana durant els seus trenta anys d’existència” i també donar a conèixer “a les noves generacions d’artistes una manera d’entendre la ceràmica: un autèntic mitjà d’expressió, una forma de pintura expandida”.
El Taller Collell va començar a funcionar l’any 1955, cinc anys després de l’arribada del seu creador a l’Uruguai, i lligat al taller fundat pel pintor Joaquim Torres Garcia, un altre català d’origen que és tota una figura indiscutible a l’Uruguai.
Collell és pintor, “una afició que porta latent quan emigra”, i de fet l’exposició s’obre amb un seu autoretrat fet a Vic. A l’Uruguai treballarà la ceràmica al costat de la seva esposa, Carmen Cano. “Sempre parlava en plural, ella era la seva còmplice perfecta.”
L’any 1985, al tancar el taller, va recuperar la passió per la pintura, a la qual es va dedicar en els darrers anys de la seva vida. El contacte estret amb l’obra de Torres Garcia l’havia fet deutor del seu estil, pel qual estava molt influenciat. En el darrer període, però, “el coneixement de Picasso el va ajudar a trobar el seu propi camí”.
L’exposició que els uruguaians podran veure durant quasi tot l’hivern austral s’estava preparant des de feia temps amb la perspectiva de celebrar-la l’any 2020, quan es complia el centenari del naixement de l’artista, però la pandèmia ho va impedir.
La Delegació del Govern al Con Sud, amb seu a Buenos Aires, ha subvencionat l’edició del catàleg en castellà, català i anglès, i l’exposició també ha comptat amb el suport de l’Institut Ramon Llull i l’Ajuntament de Vic.
L’efecte de la pintura, amb la ceràmica
Josep Collell va innovar la ceràmica amb tècniques pròpies “que li permetessin aconseguir els mateixos efectes que amb la pintura”. Aquest és el nucli de l’exposició antològica al MNAV. Era l’engalba brunyida, amb la qual era capaç de pintar i brunyir les peces abans d’entrar-les al forn per a la cocció. El tacte era suau i càlid, i també podia incorporar la paleta de colors extraordinària. Carme Collell explica que el seu oncle “venia d’un món d’escassetat”, el de la postguerra, i per això s’havia acostumat fins i tot a fabricar-se les seves pròpies eines, les que li resultaven útils al taller o en la docència. “Era un manetes.” Aquestes eines formen part de la mateixa exposició, que també té un darrer apartat amb fotografies que documenten l’activitat del Taller Collell. La comissària de la mostra creu que arriba en un bon moment, d’interès creixent per la ceràmica arreu, “que s’ha notat després de la pandèmia”. A la fotografia, una de les sales de l’exposició preparades per a l’obertura.
“Allà hi va trobar no només un taller, sinó uns amics”
Carme Collell explica que la història del seu oncle és “la d’una migració exitosa”. De jove, a Vic, ja era aficionat a l’art i havia tingut contacte amb el conegut Grup dels Vuit, però es guanyava la vida com a torner mecànic.
Va ser gairebé una casualitat, la que li va obrir les portes de la migració: un familiar, religiós dominic, va ser a Vic l’any 1948 amb motiu del centenari de la mort de Jaume Balmes, i li va parlar de l’Uruguai. En el trist panorama de la postguerra a Catalunya, marxar a la que s’anomenava la Suïssa d’Amèrica era sinònim de progrés i oportunitats.
I així va ser. Perquè a l’Uruguai Josep Collell va descobrir un món artístic ric, en què Joaquim Torres Garcia era un referent. Nascut a Montevideo de família mataronina, però amb trajectòria feta a Catalunya (l’any 1913 va pintar els grans frescos de Palau de la Generalitat), havia mort el 1949 i els seus fills seguien el taller. Van acollir Josep Collell: “Allà va trobar-hi no només un taller sinó uns amics, i va veure que potser es podria guanyar la vida amb l’art”.
I hi va descobrir la ceràmica. Mai no es plantejaria el retorn a Catalunya, tot i el contacte que hi va mantenir. “Va fer les amèriques, com es deia, i se’n va sortir molt bé”, diu Carme Collell. Com a ceramista, ella també va fer part de la seva formació amb el seu oncle.
{{ comment.text }}