A Operación Bucéfalo, amb el narcotràfic a Galícia com a teló de fons, vostè ja s’aproximava molt a la novel·la negra…
Quasi, quasi… aquella novel·la negrejava. Però no girava al voltant de la investigació d’un crim. Ara sí.
I l’altra novetat: ara s’hi atreveix en català, per primera vegada.
Era el procés natural. Fa molts anys que el català és la meva primera llengua. I com a periodista, he escrit, picat i corregit textos en català. Només em faltava el pas. Que no és fàcil, eh? Però era obligat afrontar-lo. Estàs acostumat a construir els diàlegs i les relacions totes en català, però et queda un calaix –el literari– en què el teu idioma és el castellà. Necessites un procés.
A més, decideix que parlarà de l’entorn que coneix, de la seva Lleida.
Des de les primeres novel·les que podem considerar negres, fa més de cent anys, que el gènere va associat a una certa mirada de l’entorn, de la realitat social que envolta els fets. Aquesta mirada social que hi ha a Crim al bancal és canònica, des d’aquest punt de vista, potser el més canònic que hi ha a tota la novel·la. De la resta, m’interessa el crim però sobretot allò que es pot explicar al voltant del crim.
Apareix el cadàver. Un pagès veu fum i s’acosta a un bancal de pomeres. Allà estan intentant cremar un cos.
El cadàver és una aparició. I aquí surt l’únic pagès de tota la novel·la. La novel·la no és rural, passa en aquest espai periurbà que es va transformant, i no sempre per a bé. A mi m’interessa explicar al lector el procés mental pel qual s’arriba a conclusions, d’aquí la frase de Vázquez Montalbán que poso al començament: “El pitjor en una investigació era partir d’una hipòtesi. Pot condicionar el procés d’accés a la veritat i fins i tot desviar-lo”. I aquí partim de dues hipòtesis sobre el cadàver que es posen en funcionament segons els prejudicis de cadascú.
Qui és la víctima, primer de tot, i qui l’ha morta? Perquè de seguida sabem que és una dona.
Un cas d’abús sexual per una superioritat econòmica o de gènere. O bé la denúncia d’un cas de corrupció, la superioritat que ve donada per la jerarquia. En el fons, m’interessa parlar de l’abús. De com una determinada posició diguem-ne moral pot obrir la porta a una conseqüència més greu que pot ser l’assassinat. És de Tom Wolfe, de La foguera de les vanitats: la idea que li va robar el moneder a l’àvia, i això és el més immoral que va fer, però a continuació la va matar. Com una certa aberració moral pot portar a un crim més execrable.
A l’entorn del crim es va dibuixant un petit univers de personatges; periodistes, policies, fiscals i advocats…
Les diferents perspectives de com es pot abordar una situació, les mirades.
Ajuden els personatges principals a tornar al fil de la investigació. Quan se’n van massa de l’eix de la història (perquè els interessen altres qüestions o, senzillament, per coses de la vida quotidiana) de tant en tant algú els recorda que allò s’ha d’investigar. I els mètodes per investigar tenen una mecànica que s’ha de respectar, tant si ho fan uns com altres.
Tenim el protagonista, periodista. En Pere, corresponsal d’un mitjà nacional a Lleida.
Periodista dels de tota la vida. De trinxera. Que ha deixat les redaccions perquè les considera tòxiques. I per això viu en una situació de precarietat. Per altra banda, hi ha el seu amic Salvador, que està a l’altra banda, al gabinet de premsa dels Mossos. Fa una feina que podríem dir que no és ben bé la que orgànicament li correspon al periodista, en una societat. En lloc de vetllar, a ell li toca amagar, endolcir, filtrar o controlar. Un amic periodista –del qual hi ha algunes sentències recollides al llibre– deia que el que se n’hi va està travessant la trinxera.
No els té gaire simpatia, ja ho veig.
Els primers gabinets de premsa crec que no eren així. Arribaven amb la vocació de facilitar, de complir amb el deure públic de permetre l’accés dels ciutadans a la informació. Però això, com tot, al final s’ha acabat perdent.
I continuem. Investigant el crim del bancal, a més d’en Pere, el periodista, hi trobem una advocada, la Gisela. Una dona lliure, amb empenta.
I malgrat això, una mica ingènua. Encara creu en la possibilitat de canviar el món a partir del propi compromís. Que en Pere, això ja ho ha perdut.
No hi podria faltar el policia, en Pelegrí. Un mosso d’esquadra que té un problema: és amic dels periodistes.
Parteixo d’una experiència personal. La gent que hem treballat en els dos costats de la veritat. Els que l’estan produint o controlant i els que estan intentant explicar-la a la ciutadania. I a vegades no acaben bé aquestes relacions, encara que hagin començat com una sincera amistat. És difícil distingir la línia que separa la relació professional de la personal. He tingut grans amics amb els quals, en el moment de fer el pas a la política (o, com dèiem abans, a l’altra trinxera de la comunicació), la relació s’ha refredat. Perquè ells han entès que hi havia coses que a mi ja no se’m podien explicar i, per tant, no podíem quedar per sopar o el que fèiem abans amb normalitat.
Els seus protagonistes sí que queden: un periodista de trinxera, un periodista de gabinet, un advocat, un policia i un fiscal. El bar on es troben és un dels escenaris principals de la novel·la.
El bar Casablanca és com casa. L’espai on es poden protegir del món exterior al voltant d’una conversa i uns whiskys cars que, casualment, el propietari té al magatzem i als quals ha de donar sortida. Amb música de fons de blues dels 70, van conduint els fils de l’amistat i buscant els orígens de la seva relació que es manté al marge dels avatars de la quotidianitat. És com una representació del paradís.
Deixi’m fer un incís: tot el bagatge musical que hi ha en aquestes escenes no surt de la Viquipèdia. A vostè li deu agradar…
És la banda sonora de la meva joventut.
I llegint, anem recollint també una bona guia de whiskys.
Escocès, sempre. Mai d’altres. Com que els meus personatges ja no poden quedar per fumar puros, com els de les novel·les de Vázquez Montalbán, em va semblar que això del whisky seria una idea entretinguda. El lector ho pot comprovar: són tots en el catàleg. La música i el whisky, moderadament consumit, són els petits plaers de la vida que eleven la simple supervivència a una categoria més estètica.
Tornem al crim de la dona del bancal, però. Una hipòtesi apunta que podria formar part de la migració africana que ha rebut Lleida intensament. Una possible víctima de masclisme, vivint al caire de la precarietat.
Forma part de la nostra realitat, com anys enrere la migració andalusa o gallega. Són els nostres veïns, el nostre context. I el mirall en què ens hem de mirar per veure si realment s’està actuant amb generositat o no, amb aquesta gent que en realitat ha vingut a buscar una vida millor.
L’altra hipòtesi (no direm quina de les dues és la bona) és que l’assassinat hagi tingut a veure amb la corrupció més o menys difusa que hi ha a escala local. La dels polítics que actuen amb l’excusa de beneficiar els de casa. També existeix això?
Vostè creu que aquests casos que hem vist de corrupció en polítics –que sempre tenien un secretari o tresorer que era el que s’emportava els pals– tenen només la intenció d’enriquir-se, al principi? N’hi pot haver algun, però en el plantejament que fan la majoria hi ha una coartada moral. Quan tots nosaltres intentem justificar allò que fem malament, encara que sigui saltar-nos un semàfor, es tracta de fer el primer pas. I trobar una excusa per fer-lo, una coartada que ens justifiqui. Estic convençut que, en un moment determinat, algú devia dir: “Si volem assegurar-nos que governarem nosaltres, que portarem a terme una determinada transformació de la ciutat o del país, potser aquella gent que se’n beneficia ens ha de fer partícips d’una part dels seus guanys per continuar al poder… doncs que ho facin, nosaltres ja administrarem aquests recursos “.
I ja has caigut de quatre grapes en la corrupció. Per continuar fent el bé des del nostre càrrec.
Un cop fas aquest pas i ho has convertit en un mecanisme gairebé industrial de funcionament, com ho protegeixes, i fins on estàs disposat a arribar? Els que fem informació hem comprovat que qui denuncia acaba essent assenyalat. I mort civilment. Se l’aparta per poc comprensiu. Hi ha funcionaris públics que s’han vist marginats o allunyats de cap promoció per haver denunciat corrupció o nepotisme. Quan es crea un statu quo és molt difícil trencar-lo. I el que el posa en perill no va contra el polític: argumentaran que ha anat contra el comú. La societat acabarà rebutjant el denunciant. En l’antiguitat, hi havia cultures en què el càstig més greu, més que la mort, era el de l’allunyament de la comunitat. En determinats entorns continua passant.
En la novel·la hi veiem opinions de collita pròpia sobre el periodisme. Quan diu que els mitjans havien dimitit del periodisme d’investigació perquè era “car i perillós”. Quan la direcció del mitjà descarta una notícia perquè pot ser conflictiva…
No desvelo cap secret. Alguna vegada he sentit dir: “Això, millor que ho diguin en roda de premsa”. Quan anys enrere hauries donat qui sap què per tenir aquella exclusiva. Però hi ha un moment en què determinades coses s’han tornat incòmodes. Hi ha veritats que s’espera que es facin públiques urbi et orbe perquè el compromís es dilueixi tant com sigui possible. I que no quedi ningú assenyalat, perquè no sigui dit que vas ser tu qui em va arruïnar la carrera política.
Hi ha nostàlgia d’aquest periodisme una mica arriscat i sense filtres, com el que intenta fer en Pere de Crim al bancal?
Una mica, sí. No perquè jo pensi que qualsevol temps passat va ser millor. Però als anys 80, i una mica més enllà, allò que explicaves depenia molt de la teva agenda periodística. De quines fonts tenies, quines consideraves més fiables, o què creies que tenia més interès per als teus lectors. A mesura que la societat es va consolidar, que l’aparell de poder de les administracions o les empreses es va enfortir, ens hem trobat amb els gabinets o departaments que s’han dedicat a col·locar un determinat discurs. Això passava a mesura que les empreses periodístiques s’anaven afeblint.
En el llibre es veu, a més, un altre problema: el territorial. Ell intenta vendre als seus caps, que són a Barcelona, el que està veient a Lleida. I els de la capital es creuen més les notícies d’agència.
O no ha passat, això? Jo crec que ha passat tota la vida. Fins i tot de publicar el que els diu el corresponsal i, al mateix temps, la versió de les agències, encara que siguin contradictòries. Simplement per no quedar fora del corrent. Ara, amb les xarxes, s’ha fet més sofisticat: esperem què diu el compte de Twitter de determinat estament per incorporar-ho a la web. I si el tema agafa volada, ja ho treballarem al diari. Té avantatges i inconvenients. Entre aquests, que costa més de trencar les versions preestablertes.
Tots aquests personatges que ha creat a El crim del bancal donen per a més? Pot haver-hi continuïtat? D’altra banda, un fet molt habitual en la novel·la negra.
Sí. La meva intenció és que sigui una trilogia, en què els mateixos personatges investiguin altres crims. En Pere i la Gisela, sobretot. El Pirineu nostre és exòtic, podem explicar històries que tenen a veure amb conductes d’altres temps i que poden resultar molt atractives, per exemple. Les pròximes històries poden anar per aquí. La història d’un crim a partir del concepte de la casa, el cognom, l’herència… defensar allò que et ve donat i has de traspassar als que et segueixen. Aquesta la tinc molt avançada. I n’hi haurà una tercera, que podria tenir a veure amb els elements estranys que arriben a una societat rural. Molt benvinguts al principi, fins que passa alguna cosa que trenca aquest equilibri tan inestable dels pobles petits. I si ho barregem amb històries de frontera i de contraban, imagini’s!
{{ comment.text }}