La guerra només porta enriquiment per a uns pocs i patiment per a una immensa majoria

Aquestes darreres setmanes molts actors polítics i mitjans de comunicació del nostre país, i de l’Estat espanyol, han sortit a la palestra per defensar l’enviament d’armes a Ucraïna. Ho ha fet el govern català, i ho fa el govern espanyol. Es fan comparacions històriques que no s’aguanten per enlloc, com ara comparar el conflicte entre Rússia i l’OTAN (via Ucraïna), amb la Guerra Civil espanyola. Si ens hi fixem, veurem que molta de la gent que defensa posicionaments bel·licistes són homes, blancs, benestants, i majors de 50 anys. Que no aniran a la guerra, per cert. Els mateixos homes que porten manant al món des de gairebé sempre. Alhora, tenim un president que per no quedar malament amb ningú va dir que d’acord a enviar armes, però que cal mantenir-ne la traçabilitat. Un exercici de cinisme digne d’estudi. Llàstima que pràcticament mai ningú pregunti què vol dir això que no vol dir res, simplement perquè és impossible mantenir la traçabilitat d’unes armes lliurades a civils a més de 3.000 quilòmetres de casa. Els posaran un xip, oi? Més enllà que és impossible saber què passarà amb tot aquest armament passada la guerra, la realitat és que a hores d’ara l’exèrcit rus ja ha interceptat algun dels enviaments. Volen fer la pau tot fent la guerra, quin gran oxímoron. És més, tal com apunta en una entrevista el director de la Fundació per la Pau, Jordi Armadans, “cap analista militar diu que l’enviament d’armes faci fracassar la invasió russa”. A nivell intern, el més greu i preocupant de tot plegat, tanmateix, és l’abandó pràcticament hegemònic de la cultura de la pau i la defensa de la no-violència que tantes vegades hem dit, i repetit, que formava part de la tradició del nostre país. Quantes vegades hem sentit a reivindicar el discurs de Pau Casals a les Nacions Unides, quan el 24 d’octubre de 1971 va rebre la Medalla de la Pau de l’ONU? Quants polítics es van omplir la boca amb Arcadi Oliveres i ara fan exactament tot el contrari del que ell va practicar durant tota la seva vida? Ara no hi ha arcadis, ara tenim telenotícies en els quals surten nens fent classes de com disparar armes i això, aquesta barbaritat, es presenta com un acte d’heroisme. Com quelcom amb què la nostra canalla s’hauria d’emmirallar. M’hi nego. El que cal ensenyar a la nostra canalla és que si mai els criden per anar a l’exèrcit o a la guerra han de respondre amb una botifarra. Assumint-ne les conseqüències, que per grans que siguin mai superaran les de matar algú o les de ser abatut per algú altre. Una bona botifarra i, en acabat, dir a qui t’ordena anar a matar que si tan clar ho veu que hi vagi ell. Que nosaltres ens quedem amb la gent, aquesta mateixa gent que és la que al final mor en totes les guerres. La gent realista, la que sap com funcionen les coses, pensarà que aquest article és idealista. Com vols, diran, un món sense armes ni exèrcits? La resposta és clara: el que és idealista és pensar que la pau es construeix amb fusells, granades, tancs i bombes nuclears. La guerra només porta enriquiment per a uns pocs i patiment per a una immensa majoria. Patiment que, a diferència de la riquesa que generen les mateixes guerres, sempre va a parar en les butxaques dels més vulnerables. Nosaltres.

La guerra només porta enriquiment per a uns pocs i patiment per a una immensa majoria

Ni armes ni exèrcits