Fa uns tres anys en Marcel i la Júlia van decidir perdre’s per aprendre tot trepitjant uns nous paisatges. Van anar al Brasil. Volien retrobar-se a si mateixos, volien redescobrir l’esperit més recòndit de la natura. I es van trobar un riu que el volen lliure i viu com sempre, perquè està amenaçat de mort

“Ara cantem per tu / et volem lliure i viu com sempre. / Rebentarem els murs a ritme de “bailao” / per veure’t. / Desbordarem la nit quan arribis al mar / per fer-ne l’últim sarau.” Marcel Lázara i Júlia Arrey. Fa uns tres anys en Marcel i la Júlia van decidir perdre’s per aprendre tot trepitjant uns nous paisatges. Van anar al Brasil. Volien retrobar-se a si mateixos, volien redescobrir l’esperit més recòndit de la natura. I es van trobar un riu que el volen lliure i viu com sempre, perquè està amenaçat de mort. L’esperit del seu crit anima la gent a lluitar per la seva vida, perquè la seva salut és indispensable per la nostra. De tot plegat n’han editat un disc, que ja comença a sonar per Catalunya Ràdio: Pedalant endins. Els diners de la venda els aboquen al riu perquè visqui. És el riu Velho Chico, però també plora el Cabeço, el Pixaim, el Potegi... I hauria de plorar d’impotència tot Brasil. Ha guanyat Jair Bolsonaro, exmilitar autoritari que arracona la democràcia, reivindica la dictadura militar i la tortura, defensa el repartiment d’armes entre la població, vol la despenalització de la repressió, és contrari a les polítiques de gènere. El control que vol imposar sobre la moral el lliga amb nombroses confessions evangèliques. Resulta que aquestes esglésies tindran 76 diputats federals. Per què una part de la població del Brasil ha decidit guillotinar totes les llibertats? Els rius d’en Marcel i la Júlia de moment continuaran vessant llàgrimes aigües avall. No hi haurà polítiques ecològiques. No hi haurà cap respecte per la terra de les poblacions indígenes. Quina vàlua té la vida, pels afins de Bolsonaro, d’aquells que viuen mig conills al cor de la selva? El que té valor són les seves terres que desforestaran pels interessos econòmics d’uns pocs. I de la corrupció?, n’hi haurà, no en tingueu cap dubte. Darrerament he llegit alguns dels contes de David Foster Wallace, nascut als anys 60. Massa durs, massa crus, massa certs. Parlava de desconnexió, de descontentament, de tristesa per part de la seva generació que va viure el pòsit de la guerra del Vietnam, el Wartergate, i jo hi afegeixo la guerra freda, les dictadures sud-americanes. Soc filla també d’aquest descontentament, d’aquesta tristesa. El món es desfà a bocins. M’aturo per mirar sense comprendre, impotent, immòbil: els feixismes guanyen, el racisme creix, la solidaritat minva, les guerres es normalitzen, els terrorismes s’expandeixen, els refugiats són delinqüents, la immigració s’ha tornat delicte, al Brasil guanya Bolsonaro i celebrem el Nadal amb presos polítics en el si d’una suposada democràcia madura, al bell mig del cor d’Europa. Què n’escriuries de tot plegat David Foster? Jo palplantada, amb el rictus seriós, amb les vísceres revoltant-se d’angúnia, penso que alguns encara som aquí Tossudament alçats. Diuen: voto Bolsonaro perquè procurarà que tothom tingui feina, invertirà en educació, lluitarà contra la corrupció i el seu ministre de Justícia és Sergio Moro, el que va posar Lula a la presó. Ja volien que Sergio Moro descobrís la corrupció del Partit dels Treballadors (PT). Fora de circulació el PT, l’ou de la serp ja ha esclatat per la via d’una justícia corrupta. No salvo l’esquerra dels seus errors, però se la pot castigar sense votar partits xenòfobs. Al Brasil no s’eliminarà la violència, n’hi haurà més perquè és permetrà l’ús de més armes, no s’acabarà la corrupció, n’hi haurà més perquè tot serà menys democràtic. La caça de bruixes serà el plat de cada dia i els pobres els més castigats perquè no tindran diners per defensar-se. De bona educació no n’hi haurà perquè serà sectària, les privatitzacions seran per les elits i les feines i els sous seran precaris. I dels nadius? Lamenten que la cavalleria brasilera no els exterminés a l’estil dels dels EUA. Al Brasil, més d’un es farà seva la cançó de la Maria del Mar Bonet “Què volen aquesta gent, que truquen de matinada?”. I ara que són festes nadalenques: “Pueblos del mundo escuchen: noche de paz, noche de amor!. Antes de continuar me gustaría saber si se entiende la letra”. Diu la Mafalda. Bones festes.

‘Noche de paz, noche de amor’