Aviat farà un any que no va a classe de dansa, al Seminari de Vic. L’últim cop que hi va anar, l’1 de febrer, va patir un atropellament i des de llavors hi ha coses que no pot fer. Eren 3/4 de 8 del vespre quan va creuar el pas de vianants proper al Seminari de la ronda Camprodon: “Vaig mirar cap als dos costats, no vaig veure a ningú” i quan ja gairebé l’acabava de creuar un cotxe que pujava per l’avinguda Bernat Calbó la va envestir i la va desplaçar diversos metres. A causa de l’accident va passar sis dies a la unitat de cures intensives (UCI) de l’Hospital Universitari de Vic, on va continuar hospitalitzada durant quatre mesos i mig. La van operar de múltiples fractures a les dues cames, a les costelles i al braç dret i també va patir diverses contusions al cap i petits talls.
“Sense cometre cap imprudència la teva vida pot canviar en un segon”, reflexiona. I de fet, diu, ha tingut molt temps per reflexionar durant els mesos en què ha estat de baixa i “soc conscient que dins de la gravetat estic relativament bé”. Tot i això, admet que ella, a qui l’apassiona la muntanya, “no podré pujar a Cabrera mai més i que hi ha activitat física que no podré fer o la faré amb molt esforç”. Des que va sortir de l’hospital ha continuat fent rehabilitació física i encara continua fent-la, de tradicional i a l’aigua, després que el 15 de setembre es reincorporés a la feina, com a coordinadora dels estudis de Comunicació a la UVic-UCC. Palomo assegura que “la feina em dona vida” i que l’ajuda a recuperar-se psicològicament, encara que físicament no hi pot anar sola perquè no pot fer recorreguts llargs caminant. Palomo lamenta que “ni la persona que la va atropellar, una noia jove, ni la seva família s’han interessat mai per la meva salut” i “això emocionalment és dur, només una trucada m’hauria ajudat”.
En un any li ha canviat molt la vida i considera que dins de tot plegat “he tingut molta sort”. Confia que “arribarà un dia en què tornaré a fer vida normal, la recuperaré”.
