La història cromàtica dels pactes al Consell Comarcal d’Osona és multicolor. Entre els principals grups, hi ha hagut governs de CiU en solitari, però també acords de tota mena: de PSC, ERC, ICV i una part dels independents sense CiU, del PSC amb CiU i els independents sense ERC, de CiU, ERC i PSC sense els independents i de CiU, ERC, PSC i independents amb la derivada de l’exclusió dels socialistes en el que va ser una rèplica local del terratrèmol de l’1-O i el 155. Tot apunta que el nou govern serà el mateix que va esgotar el mandat, però amb un canvi: la presidència no serà de JxCat, sinó per a ERC, força que el 26-M va guanyar per primera vegada les municipals a Osona.
Aquesta no serà la primera vegada que ERC tingui la presidència. Ja l’havia ostentada, amb Jaume Mas, entre 2003 i 2007. Va ser la primera vegada que CiU la va perdre. La clau, una sentència del TSJC que modificava la proporció de vots-regidors per assignar els consellers comarcals. Això va fer que, quan es donava per fet un pacte CiU-Independents, els convergents perdessin un conseller en favor del PSC. Aquest fet obria un nou escenari. ERC, PSC i ICV ja no necessitaven els dos vots independents. En tenien prou amb un. Els independents es van trencar. CiU va perdre per primera vegada la presidència del Consell.
El moment va originar una gran tensió política, que es va reproduir quatre anys després. Quan es donava per feta la reedició del pacte d’esquerres, va saltar la sorpresa: CiU, primera força, va oferir la presidència al PSC. Miquel Arisa en va ser president. El distanciament entre PSC i ERC pels pactes locals i la intervenció de Vic, en mans de CiU i clau per a la sostenibilitat de serveis comarcals, va provocar la campanada. ERC ho va considerar una traïció.
Després de vuit anys de relacions deteriorades, el Consell d’Osona el 2011 va entrar en un període de calma institucional amb un pacte entre CiU, ERC i PSC que va fer president Joan Roca. Aleshores, quan es va anunciar, els responsables polítics d’aquell moment van expressar la voluntat que, al tractar-se d’un organisme de segon grau –no es vota directament–, l’acord tingués recorregut més enllà dels vaivens polítics de cada mandat. El 2015 es va reeditar, també amb els Independents. A mig mandat, després del 155, el PSC en va ser exclòs.
2003 – ERC (Jaume Mas) va tenir la presidència per primera vegada. Quan semblava que CiU ho tenia fet amb els independents, va saltar la sorpresa: ERC, PSC i ICV, amb l’OK d’un sector dels independents, van deixar CiU a l’oposició.
2007 – La reedició del pacte amb presidència d’ERC semblava cantada, però CiU va tornar la jugada de quatre anys abans i, tot i ser la força més votada, va lliurar la presidència a Miquel Arisa (PSC). Els independents s’hi van sumar.
2011 – Un acord dels tres grups amb més representació (CiU, ERC i PSC) va voler fixar els fonaments d’un govern del Consell Comarcal que deixés de banda les lluites partidistes dels darrers vuit anys. La presidència, per a CiU.
2015 – El pacte de quatre anys abans es va reeditar novament amb Joan Roca de president. Aquesta vegada, a més de CiU, ERC i PSC també s’hi van sumar els independents. A mig mandat se’n va excloure el PSC després de l’1-0 i el 155.
