Míriam Batlle fa només tres mesos que va posar en marxa la seva marca de moda femenina Chimpún. Al principi, només venia la roba online i oferia assessoraments personalitzats a les clientes en un pis de Sant Pere de Torelló. Però ara ha obert una botiga al mateix poble on les compradores poden anar a emprovar-se la roba si concerten una visita prèviament. S’ha donat a conèixer a través de les xarxes socials i de desfilades, com la que va fer al FestiGes el passat mes de juny.
Quin és l’objectiu de Chimpún?
Crec que totes podem sentir-nos guapes, siguem com siguem físicament. No cal que portem una talla 34, simplement que ens acceptem. L’aparença afecta el nostre estat d’ànim. Pot semblar frívol però no ho és, moltes dones tenen complexos amb el seu cos i ho transmeten amb la manera de vestir. Això vull canviar-ho, perquè la roba que portem és la nostra carta de presentació.
Com són les seves clientes?
Doncs molt diferents. Tinc des de noies de 20 anys fins a senyores de 70. Els seus gustos tampoc s’assemblen. Potser una senyora gran porta els cabells tenyits i roba molt moderna, i una altra de més jove és més clàssica. Tampoc vull disfressar a ningú, compro roba que s’adapti a elles. Això sí, aquesta és diferent de la de les botigues convencionals, té un toc personal i de colors.
En què consisteix l’assessorament personalitzat?
La clienta ve a la botiga i em diu el seu pressupost. Aleshores emprovem diferents peces de roba fins que trobem aquelles amb què se sent més còmoda. Fem una mica com la pàgina web Lookiero. Allà introdueixes un perfil amb els teus gustos i t’envien un paquet amb cinc peces de roba. Recordo que un dia una clienta em va dir: “Si no fos per tu, mai m’hauria emprovat aquest vestit, perquè m’hauria fet vergonya.” Em va donar les gràcies i em va fer molt feliç.
Per què va decidir obrir el negoci?
Jo he venut tota la vida, vaig vendre cotxes, després assegurances… N’estava molt cansada perquè ningú estava mai content en aquestes feines. També és veritat que de tota la vida m’ha agradat molt la moda. Així que vaig decidir ajuntar les meves habilitats per vendre amb la meva passió. Em feia por, però a l’abril vaig decidir aventurar-m’hi.
Quan va ser la primera desfilada?
La vaig fer aquí a l’envelat de Sant Pere de Torelló el 13 d’abril, quan feia molt poc que havia estrenat la pàgina web. No tenia ni idea de qui voldria desfilar per Chimpún, però vaig anar-ho proposant a noies que coneixia i em van dir que sí. Eren totes molt diferents, tant per la seva manera de vestir com per la vida que portaven, i no sabia ben bé com funcionarien com a grup. Però la desfilada va ser un èxit, van venir 270 persones. Més tard ens van trucar de Sant Vicenç, ens van dir si voldríem desfilar al FestiGes i vam decidir apuntar-nos-hi.
Com es va preparar pel FestiGes de Sant Vicenç?
Em van ajudar molt dues noies de la perruqueria Roura de Torelló, d’on sóc clienta des de fa molts anys. Elles ja havien portat tot l’estilisme de les models a la desfilada de Sant Pere, i vaig tornar a comptar amb elles pel FestiGes. Va ser molt bonic perquè anaven trobant-se per sopar i es van avenir encara que fossin oposades entre elles. Fins i tot van posar-se un nom, les ChimpúnGirls. Des de llavors que són a la portada de la pàgina web i participaran a totes les properes desfilades. S’ho passen realment bé.
Aleshores són les desfilades el que més els ha donat a conèixer?
Bé, les desfilades i les xarxes socials, sobretot l’Instagram. Sí que és veritat que cada cop que hem desfilat els seguidors han pujat molt de pressa, ara en tenim quasi 1.000, i no són gent que coneguem. També he tingut la sort de col·laborar amb algunes influencers com Autoanita i Ainhizeruiz. He venut roba per tot l’Estat espanyol, fins i tot a les Illes Canàries o les Illes Balears.
Com veu l’evolució de la marca?
Tot ha anat molt de pressa, no m’esperava res del que m’està passant. Però he tingut molta sort i m’han ajudat molt la meva germana i la meva parella, que em dona tant suport moral com econòmic.
Per què el nom Chimpún?
Chimpún ho he dit tota la vida, i un amic meu es reia de mi. Un dia li vaig deixar anar que m’ho tatuaria, i ell em va dir: “No t’hi atreveixes.” Poc després va morir de càncer, i jo m’ho vaig tatuar, li ho havia promès. Més tard, quan vaig començar a pensar en la marca, li comentava a la meva parella que no sabia quin nom posar-li, i ell va fer: “Míriam, s’ha de dir Chimpún, perquè Chimpún ets tu.”
