Peyu presenta a Torelló el nou espectacle, ‘Col·loqui’

El públic entrarà i tindrà un petit moment de dubte: comencen o acaben? A l’escenari, en Peyu, que –s’entén– acaba de posar en escena un dels textos teatrals de Cervantes, la comèdia El gallardo español. L’actor osonenc va mig vestit encara amb la indumentària de l’època mentre comença un col·loqui amb els espectadors. Allò que ara se sol fer en moltes representacions teatrals. Punt final i punt de partida es confonen a Col·loqui, el nou espectacle d’en Peyu que aquest divendres s’estrena al Teatre Cirvianum de Torelló, dirigit per Joan Roura. Els assajos s’han fet a l’Auditori-Teatre de Calldetenes, les últimes setmanes.

“Seria recomanable que vinguessin deu minuts abans”, diu l’actor. Veuran les caixes per guardar el material sobre l’escenari, i com comença a demanar als espectadors que facin preguntes. És a partir d’aquestes que es desencadena el Peyu de registre humorístic, però amb un rerefons crític i una mirada que apunta cap a conflictes plenament actuals. En el diàleg sorgiran temes “com la falta de llibertat d’expressió, la persecució de persones o de llaços grocs”. Des del pòsit de col·loquialisme en què l’actor es mou amb comoditat, apunta cap a qüestions de fons. I a la reivindicació del teatre “com a eina per esquivar la censura”. Peyu s’aparta del monòleg còmic a l’ús, del clàssic standup comedy, i en els seus espectacles ha tendit cap a la teatralització, tasca en la qual ha trobat la complicitat de Joan Roura des que es va estrenar als escenaris amb Jo tinc un amic que…, ara fa 10 anys. Van venir després Planeta iNeptú (2012) i iTime (2015), aquest amb la incorporació de tecnologia al muntatge. “En canvi, el d’ara és el més teatral que hem fet, i tornem a l’essència, sense aquests elements”. La paraula com a eina bàsica. Peyu es reivindica com a actor que utilitza l’humor, i no com a humorista que fa teatre: “Jo volia fer teatre des de sempre, el que no tenia tan clar és com arribar-hi”. No ho ha fet pel camí clàssic, però és aquí. Reconeix que es troba més còmode actuant sol que amb altres actors, i introdueix a Col·loqui una crítica amb determinats tics teatrals. Per exemple, els col·loquis amb els espectadors que ara estan a l’ordre del dia, i que sovint acaben desembocant en un enfilall de tòpics.