El so de les veus del Marroc és contingut, es parla amb la boca tancada. Hi ha alguna cosa que és a punt d’esclatar. El pas pacient de l’ase ho indica, el feix de menjar per al bestiar carregat a l’esquena ho anuncia, el tallant precís del carnisser ho crida

“Temps era temps, hi havia tribus amazigues a les muntanyes altes del país que no parlaven cap altra llengua a banda de la pròpia. Per això, a banda que es consideraven fidels musulmans, desconeixien del tot l’ús de la llengua àrab i només posseïen conceptes vagues dels continguts de l’Alcorà”, 20 contes comptats. La meva àvia havia presumit de saber parlar el castellà, de segur que la seva mare l’havia sentit ben poc o gens. Avui en dia totes les àvies saben parlar el castellà. Si més no el xampurregen tot imitant els de la tele. Avui en dia les àvies amazigues també presumeixen d’entendre i de saber parlar el dàrija (dialecte àrab marroquí). N’estan orgulloses per la novetat. Només fa uns vint anys que el dàrija s’ha fet conèixer als poblets de muntanya. Diuen que Winston Churchill estava enamorat de l’Atles, que fins i tot en plena Segona Guerra Mundial hi va anar per captar-ne la llum exacta que volia reflectir en els seus quadres tot barallant-se amb els colors, mentre Europa plorava de dolor. El Marroc també, en feia d’anys, havia vessat llàgrimes tant dins del Protectorat Francès com de l’Espanyol. Nosaltres som el fil de la continuïtat de tota aquesta història. A casa hi va haver un matrimoni de conveniència per salvar el meu avi d’anar a la guerra del Marroc. I potser hem conegut algú que té familiars que van morir per culpa de les armes químiques espanyoles o franceses, però no ens ho hem explicat. El present, conseqüència de tot plegat, és prou dur. No hi ha temps, senyor Churchill, per pintar els clarobscurs de l’Atles. El jovent del Marroc, els homes i les dones joves, demanen feina, hospitals i escoles ben equipades en comptes de mesquites. Ho hem vist en els seus ulls quan ens expliquen que tenen un germà malalt, quan el pare ha de deixar la família per anar a treballar a Casablanca o a Algèria. Quin serà el seu futur? Pateixen perquè de jubilació no n’hi ha (tot i que la nostra tampoc no la tenim gaire assegurada), els avis es fan grans, les ambulàncies no arriben, els metges i hospitals es paguen i són molt lluny, els sous són molt baixos. El so de les veus del Marroc és contingut, es parla amb la boca tancada. Hi ha alguna cosa que és a punt d’esclatar. El pas pacient de l’ase ho indica, el feix de menjar per al bestiar carregat a l’esquena ho anuncia, el tallant precís del carnisser ho crida. El Marroc xiscla a ple pulmó que vol viure! I l’ofega la corrupció i la manca de democràcia. La població se sent abandonada, però és prou enèrgica per no deixar-se vèncer. Es juguen el pols entre les organitzacions que es van creant per reivindicar la cultura amaziga o per fer cooperatives i el pes de l’Estat que s’acomoda en la seva posició equidistant i de domini. Les àvies amazigues han après el dàrija perquè els seus fills han immigrat a la ciutat i també les àvies amazigues veuen transformades les seves vestimentes de colors vius, frescos i gustosos amb colors agres i insípids que els arriben de les grans urbs europees. El nicab (vel integral) desentona en aquest paisatge, n’espatlla la llum, però hi és. El govern l’accepta, l’arabització és accentuada des de l’arribada de la independència, l’any 1956, però l’islam mal entès bàsicament arriba d’Europa. Els amazics marroquins cal que facin conèixer qui són als seus compatriotes europeus perquè estimin la seva identitat. Han de vendre el seu orgull i la seva força amaziga a Europa. Han de fer conèixer la seva història, la seva cultura, la seva llengua sense complexos i també han de transformar-se des de dins, des del seu bressol, des del Marroc, encara que no es pugui perquè no hi ha democràcia. Cal donar-los un cop de mà des de la diàspora amaziga i des de la població europea, cal agermanar-nos, col•laborant en projectes, coordinant-nos, activant accions conjuntes culturals, educatives, formatives. I nosaltres cal que ens encomanem de la seva energia ben entesa perquè tot i ser decidits ara no s’ha de fer cap marrada. Ens hem d’encomanar també de la seva pau continguda, de la seva hospitalitat, del compartir, de saber gaudir l’instant. La lluita no serà fàcil, Espanya i el Marroc sembla que s’emmirallin: hi ha presos a Catalunya, hi ha presos al Rif i els rifenys ja tenen una condemna de vint anys de presó. Des del carrer no podem aturar les denúncies. Els governs d’ambdues parts s’han de veure les vergonyes encara que se les tapin. Abans de marxar van augurar-me un bri d’esperança. Sembla que, segons les xarxes, el rei no celebrarà el seu proper aniversari, aquell dia és festa nacional. Potser tem alguna cosa? Té massa flancs oberts: la crisi al Rif, la crisi dels MENA i per sobre de tot la manca de confiança de la població. Quin rei és capaç d’abandonar el seu poble a la deriva? Si fos un conte, aquest rei hauria entrat en raó o se l’hauria de castigar com al rei Mides.

El so de les veus del Marroc és contingut, es parla amb la boca tancada. Hi ha alguna cosa que és a punt d’esclatar. El pas pacient de l’ase ho indica, el feix de menjar per al bestiar carregat a l’esquena ho anuncia, el tallant precís del carnisser ho crida

Pobles veïns