Els salaris mitjans van créixer l’any passat, especialment per la banda dels càrrecs intermedis. Ho van fer de manera notable, per sobre del 3% mitjà en totes les categories professionals (ja sigui directius, càrrecs intermedis o empleats). Serien bones notícies, sobretot per als assalariats, si no fos perquè és un creixement salarial que queda per sota de la inflació i, per tant, aquests assalariats als quals els han apujat el sou van perdre poder adquisitiu en termes reals. Les mateixes conclusions de l’estudi en què es basen aquestes dades, que han elaborat la consultora ICSA i l’escola de negocis EADA, apunten clarament que “la inflació registrada deixa gairebé sense efecte les millores salarials”.
Si bé és popular la sentència segons la qual hi ha veritats, mitges veritats, mentides i estadístiques, hi ha vegades que, si més no, les estadístiques tenen la virtut de posar de manifest tendències. En l’estudi sobre evolució salarial d’ICSA i EADA, per exemple, es manifesta com són els càrrecs intermedis els que estan experimentant creixements superiors als dels empleats i també, i això és menys previsible, als dels directius. Això es produeix en una situació en la qual aquests càrrecs més tècnics estan més sol·licitats perquè el coneixement que aporta està més vinculat al creixement del valor afegit dels productes o serveis que ofereixen les empreses. Són coneixements vinculats a les innovacions tecnològiques que es produeixen en els diferents sectors empresarials. En aquest àmbit professional, el creixement de sous va ser de prop del 6%, per damunt del 3,7% dels treballadors i del 3,4% dels directius.
Aquesta és una primera tendència que exposa un informe que comença a tenir prou recorregut anual com perquè les conclusions siguin fermes. Hi ha d’altres paràmetres que queden recollits en el treball, com la distribució geogràfica de les remuneracions. En el cas de Catalunya, revela que, si bé els salaris superen la mitjana estatal en totes les baules professionals, queda força per sota de Madrid, que és la comunitat amb sous més alts. Entre els directius, la mitjana estatal és de 85.537 euros; la catalana, de 87.455, i a Madrid, de 90.749 euros. Les diferències es reprodueixen, aproximadament, en la resta de categories professionals. Una tendència que, tot i ser una estadística, també assenyala alguna realitat.
I posats a localitzar realitats recollides en les estadístiques, un últim exemple extret del mateix estudi: el sector que pitjor paga als seus empleats és el del turisme. Fins i tot s’ha arribat a reflectir que a l’estudi es pot llegir entre línies que aquest sector té una resistència cultural a apujar salaris. Fins a tal punt arriba aquesta resistència cultural que té dificultats per trobar personal disposat a treballar-hi. En un altre informe, que han elaborat el portal Infojobs i l’escola de negocis Esade, s’assenyala que el mateix sector està a punt de cedir en aquesta resistència cultural –la d’apujar salaris–. L’informe es limita a recollir les ofertes que es publiquen a través d’Infojobs. Res, per tant, de les formes menys institucionalitzades de recerca de feina, ni de les condicions que es pacten sense quedar per escrit.
Ja en els últims dies, i es repetirà en els propers, se sentiran grans gloses sobre l’extraordinària Setmana Santa des del punt de vista turístic. S’està parlant, i es parlarà, d’hotels plens i de despesa dels visitants, que estan tornant i ho estan fent de manera molt notable, a Barcelona i a les destinacions habituals, sense que s’hagin perdut els visitants interns (almenys encara). Doncs bé, les coses pinten positives per al sector, però no tant per als treballadors del sector. Són els pitjors pagats, amb sous mitjans que freguen el salari mínim interprofessional.
Aquesta circumstància convida a obrir una reflexió, una més, sobre la repercussió del sector turístic al país. Constituït en un lobby molt potent, amb el pretext dels grans recursos que deixa al país com un dels sectors que més aporta al PIB, queda poc marge per qüestionar la seva gestió intensiva dels recursos generals. En una aportació que se surt dels marges habituals, uns mesos enrere reflexionava sobre aquestes qüestions un dels economistes de més prestigi a Catalunya, Jordi Galí. Apuntava que el sector presenta unes externalitats, en forma d’ocupació de l’espai públic, de despesa en neteja o en sorolls que no queden que comporten uns costos que no són computats ni entre els que ofereixen els serveis turístics ni entre els que en gaudeixen. Ben al contrari, per la força del lobby i la predisposició del sector públic a atendre’l, es produeixen circumstàncies com que la taxa turística reverteixi la promoció del turisme. Un contrasentit absurd equiparable a una situació en què els impostos del tabac es destinessin a promoure el tabaquisme. Es pot afegir a la dissertació de l’economista que tampoc es pot dir que aquest sigui un sector que deixi un rastre de benestar entre els seus treballadors.
La resistència cultural del sector navega en contra de les recomanacions que, en l’estudi d’ICSA i EADA, s’apunten per aconseguir que en un futur els salaris puguin créixer per sobre de la inflació sense que les empreses se’n ressentin i clamin al cel contra qualsevol millora que es proposi (com passa cada vegada que es revisa el salari mínim interprofessional): “L’aparició continuada d’innovacions tecnològiques implica una actualització de coneixements i habilitats orientades a incrementar la productivitat, únic motor per trencar la política de low cost salarial al país”. Cert que el mateix estudi també clama per suprimir els oligopolis, als quals considera responsables, en bona part, de l’actual context d’inflació. Una altra resistència cultural que juga en contra de la competitivitat.
{{ comment.text }}