L’estiu de 2012, gairebé un any i mig després que esclatés la guerra civil a Síria, els kurds van articular un autogovern al nord del país, a les regions on són majoria i per les quals lluita el moviment independentista. Començava una revolució armada que fins aquest mateix 2019 s’ha traduït en combatre per defensar-se de grups radicals, entre els quals Estat Islàmic. Judit Ramos, de Cantonigròs, ho va deixar tot l’any 2017 per convertir-se en brigadista internacional i sumar-se a la causa kurda. Divendres al vespre en va parlar en una conversa amb la periodista Sara Blázquez al local de la cooperativa La Fera Ferotge, a Vic.
Com i per què pren una decisió d’aquestes característiques?
Em va inspirar un amic. Feia 20 anys que no ens vèiem, però l’estiu de 2016 ell venia d’allí i vam reprendre el contacte. És tan senzill com que el vaig anar escoltant, impregnant-me d’una història que em semblava apassionant. En el motiu pel qual batallen els kurds i les kurdes hi trobava molt paral·lelisme amb Catalunya: són un poble en el seu procés d’independència i amb unes dones que també lluiten per a la seva alliberació enmig de l’Orient Mitjà. Passat l’estiu, el que m’havia explicat va anar calant en mi fins que un dia, a principis de 2017, vaig decidir que hi aniria.
Li va costar que el seu entorn ho comprengués?
Vaig marxar sense que ho entenguessin.
És una persona valenta.
M’ho diu molta gent. No ho sé… Quan m’enamoro d’una cosa i decideixo que la faré no hi ha volta enrere. L’anhel que tenia era molt de debò, carregat de significat. M’atreia el caràcter kurd que m’arribava a través de les paraules del meu amic. Ells tenen una concepció de la guerra molt diferent de la d’aquí. La nostra és de pel·lícula, amb marines. Allà vaig copsar la bellesa que hi ha al darrere d’un escenari tan cru.
Parlava del caràcter dels kurds. Com són?
Ells venen de la muntanya i, com la gent de la muntanya d’aquí, són autèntics, sincers, naturals, amb profunditat a l’hora de veure les coses, un caràcter sofert i robust, però amb molt de cor. Saben estimar. Fins i tot fan goig físicament. Els uniformes de la guerrilla són preciosos, semblen follets del bosc: pantalons bombatxos, mocador a la cintura, juguen molt amb els colors…
Un cop va ser allà, què hi va fer?
Vaig estar en un hospital militar que hi havia a dues hores de Raqqa i, ja més com a psicòloga, en cases de ferits. Amb una noia kurda després vam engegar una acadèmia internacional de les YPG, la milícia de dones. Fins aleshores només n’hi havia pels homes.
Com la van acollir?
Tot i que els kurds són molt acollidors, sempre diuen “estem sols, els nostres amics són les muntanyes”. Tenen raó. Són un poble que porta la traïció a les espatlles.
Què en pensa d’armar les dones?
Un cop allà t’adones de la importància i la necessitat que les dones tinguin una arma, perquè si no són molt vulnerables. És un tema pràctic: és com si aquí no et vols cordar el cinturó de seguretat, d’acord, no passa res, però si tens un accident… Parlem d’una eina bàsica. A Síria has de ser conscient que en qualsevol moment et pot passar alguna cosa i que et matin o se t’emportin com a esclava sexual. Hi ha un grup de dones civils organitzades que ensenyen com fer servir una arma a les altres. Si arriba Daeix, encara que puguin morir, almenys ho faran defensant la seva condició de dona i la seva llibertat com a poble. Aquesta és l’essència dels kurds i les kurdes i, des del punt de vista d’aquí, comporta trencar molts tabús.
Com es va preparar per tot això abans de marxar?
Necessites temps. Has de plantejar-te moltes coses… Jo tinc dues filles. El tema de la maternitat em va ocupar la major part d’aquesta preparació.
Què els volia transmetre?
Un referent de dona que quan desitja molt i vol una cosa l’agafa i la fa, independentment del que diguin i de si es pot o no. Jo creia en allò, sentia que ho havia de fer.
I quan va tornar aquí, mig any després, com es va sentir?
Costa molt aterrar. Allà tens la sensació que la vida és real, com si visquessis més en directe. Aquí sembla una il·lusió i hi ha moltes coses que les trobes absurdes. Quan anava al supermercat i sentia les ofertes per megafonia em venien ganes de riure. Abans de marxar has de fer molta feina amb tu mateixa, però quan tornes també.
