M’he trencat el nas i m’hi han fet tres punts de sutura. Res més a dir. Abans de començar, deixeu-me agrair el suport que em van donar totes les persones que em van veure ensangonada i la bona atenció tant del personal del CAP com de l’Hospital de Campdevànol

“Érase un hombre a una nariz pegado / érase una nariz superlativa, / érase una nariz sayón y escriba, / érase un peje espada muy barbado.” Francisco de Quevedo. M’he sentit ben identificada amb aquests versos. No soc home, soc dona, però el seu caràcter burlesc s’avé amb el dibuix que aquestes últimes setmanes ha tingut el meu rostre. M’he trencat el nas i m’hi han fet tres punts de sutura. Res més a dir. Abans de començar, deixeu-me agrair el suport que em van donar totes les persones que em van veure ensangonada i la bona atenció tant del personal del CAP com de l’Hospital de Campdevànol. Tal com han de treballar els nostres professionals, sense recursos i amb serveis mínims, cal posar en valor la seva professionalitat. Mig recuperada he pogut viatjar dins de la vida, de la història i de l’art de la gent que m’envolta. He vist com el cor de la vila batega. També he vist el sentiment de comarca arrelat. Com que no em deixen anar a córrer, tot caminant pel poble, arribant als rentants de Can Polit, vaig veure com una senyora hi anava a rentar roba i una mica més enllà, a prop del riu, vaig saludar un senyor que regava un tros on té menta plantada, de seguida me’n va oferir un ram que vaig acceptar. Aquest retall de vida fa ressonar els batecs de poble. El dia a dia de la seva gent, de la seva història, més enllà de les inclemències polítiques, que hi són sense que es puguin soterrar, però l’amabilitat d’una salutació i l’alegria de la sentor de la menta humida et fa sentir viva, et reconcilia amb el món. Sabeu que un autocar sencer, i un grapat de cotxes particulars, va anar al castell de Prats de Molló a la inauguració de l’exposició de l’obra de l’artista de Campdevànol Evelí Adam? I que es va anar recollint gent des de Ribes fins a Camprodon? Per mi, aquest altre retall de vida és tenir esperit de comarca i d’estimació, en aquest cas, per l’obra i per l’artista Evelí Adam. La fonda de Can Xesc també hi era. Vam gaudir d’uns aperitius excel·lents. I una representació dels Randellaires també hi eren. Vam entonar cançons compartides a banda i banda del Pirineu: el ball de l’os, el barretinaire, el contrapàs llarg de Ripoll, la sardana de Calaf. Per inaugurar l’exposició hi havia el delegat del govern de la Generalitat a Perpinyà, l’alcalde de Prats de Molló i un regidor de l’Ajuntament de Ripoll. Potser vam trobar a faltar un representant polític de Campdevànol, hi havia veus que així ho manifestaven. Però aquells que hi vam ser vam entonar plegats els mateixos cants perquè som hereus d’una mateixa història. El ressò de la llengua catalana ho manifestava. Acosteu-vos al fort Lagarde de Prats, que gaudireu d’unes vistes espectaculars del Costabona i de l’obra d’un gran artista dins d’un escenari ideal. Amb el nas més redreçat, vaig reprendre la història del meu poble, de la mà de la família Maideu, a partir de la donació d’un violí que han fet a la vila de Ripoll. Aquest violí va ser un dels instruments protagonistes de l’orquestra fundada el 1875 Els Tranquils. L’acte es va fer a la biblioteca de Ripoll, on va assistir també la vídua de Joaquim Maideu, antic propietari del violí i professor de música dels Estudis Universitaris de Vic. La ciutat ha homenatjat la professionalitat i la humanitat de Joaquim Maideu donant el seu nom a una de les sales del teatre L’Atlàntida. Sabeu per què l’orquestra es va anomenar Els Tranquils? El Dr. Maideu pensa que van triar aquest nom per donar pau després de les revoltes carlines. A la vetllada, vam sentir música d’estil més popular que ens va tocar el violinista Eudald Llagostera per recordar els bons moments que passava la gent mentre ballava les tonades d’Els Tranquils. Per anar a tocar marxaven carregats amb instruments i ofici. Un dels avis de la família Maideu, com que era sastre, es carregava a l’esquena la màquina de cosir per fer, si calia, algun arreglo a la roba abans de sortir a ballar. Ens agrada que ens expliquin històries i la vida del violí d’Els Tranquils ja forma part del poble. El violinista Guillem Carmona ens va explicar que el violí encara té les cordes de tripa, que cal afinar-lo abans de tocar cada peça i que ha triat tocar-nos una suite de Bach perquè el violí s’estava construint a casa del lutier mentre Bach componia la seva música. Va sonar de primera, vam felicitar l’ofici de la lutier Harryet Kager per la seva restauració i tot prenent una copa de cava ja no sentia cap dolor al nas. L’emoció positiva de tants moments m’ha ajudat a curar la ferida.

M’he trencat el nas i m’hi han fet tres punts de sutura. Res més a dir. Abans de començar, deixeu-me agrair el suport que em van donar totes les persones que em van veure ensangonada i la bona atenció tant del personal del CAP com de l’Hospital de Campdevànol

Som gent del Ripollès