Trenta títols en dues dècades

La temporada 1999-2000 és una de les assenyalades en la història del CP Voltregà. Va ser en aquell moment quan es va crear el primer equip femení, sens dubte el que ha aportat majors èxits i tardes de glòria a l’entitat, ja que des d’aleshores ha sumat ni més ni menys que 30 títols: 6 copes d’Europa, 6 copes de la Reina, 5 OK lligues, 5 campionats d’Espanya i 8 lligues catalanes. Un palmarès a l’abast de molt pocs clubs –no només d’hoquei patins sinó fins i tot de qualsevol altre esport– i també de molt pocs esportistes a títol individual. En el cas del club blanc-i-blau, la capitana, Anna Romero, és l’única jugadora que ha participat en tots els títols i al seu compte particular hi afegeix, a més a més, un Campionat del Món (2008) amb la selecció espanyola i una Copa Amèrica amb la selecció catalana (2010). El cap de setmana passat feia pública la seva retirada després que la junta li demanés que deixés pas a les jugadores més joves i, d’aquesta manera, es tanca inevitablement una etapa en l’equip femení ja que ella, fidel sempre als colors de l’equip del seu poble, és l’única que quedava de les integrants de la primera plantilla.

Romero hi va arribar procedent del CP Masies de Voltregà, on s’havia estrenat la temporada anterior quan va decidir canviar els patins de patinatge pels d’hoquei. “El que he viscut és una cosa impensable que va començar amb el simple fet de voler jugar a hoquei, buscant un equip de la comarca que em quedés a prop de casa. Crec que s’ha donat que he estat en l’entorn ideal, amb persones molt importants que són referents d’aquest esport i al final tot s’ha conjurat per arribar avui aquí. Em sembla que encara se’m fa gran pensar-ho i no m’ho acabo de creure”, confessa la jugadora de 33 anys. “Soc molt conscient que a l’equip he tingut molts referents i que he pogut aprendre molt d’elles: de Maria Ferrón, de Laia Vives, de Carla Giudici… i actualment també tinc referents com Motxa Barceló, Berta Tarrida, Teresa Bernadas, Adri Gutiérrez… Tinc paraules d’agraïment per a totes. Em sento molt afortunada d’haver pogut compartir vestidor i equip amb elles”, diu.

La davantera, que explica que “de seguida em va enganxar l’esport, la gent i l’ambient que s’hi viu”, atribueix a la lluita d’un grup de pares que s’acabés creant un equip femení al Voltregà: “Amb 13 anys no tens gaire ús de raó i són els pares els que gestionen aquestes coses. Els meus creien que amb l’excusa que una nena d’aquí havia anat a Masies s’havia de provar de fer un equip nou, més professionalitzat que no pas un equip d’amigues, i la veritat és que tant Carlo Giudici com el meu pare ho van encertar”.

Romero recorda “tant els primers com els últims títols amb molta nostàlgia i felicitat. Cada un ha sigut increïble”. Per a ella són especialment significatius la primera Copa d’Europa “perquè no crèiem en nosaltres i vam jugar contra alguns equips professionals. Jo no soc de plorar a la pista, però aquesta vegada sí que ho vaig fer molt. I també ha estat especial aquesta última, potser perquè és la més recent, i érem un equip que començava de zero perquè havia canviat mitja plantilla. Poca gent confiava en nosaltres i és una mica la copa de la reivindicació, de la fe i de creure que voler és poder”. També a títol personal: “Em sento feliç d’haver pogut disputar l’última temporada a la pista. Crec que a tot l’equip tècnic i a Jefa Rovira els he d’estar eternament agraïda, perquè molts no confiaven en mi i han donat la cara per mi. Estic molt orgullosa d’haver pogut acabar la meva carrera esportiva amb gent que s’estima el Voltregà com jo”, detalla la jugadora, que a dia d’avui és la màxima golejadora del seu conjunt a l’OK Lliga femenina. Romero reconeix que “mai m’he volgut plantejar el comiat i potser no ha estat el que m’esperava, però tenia clar que em volia retirar al Voltregà i em sento realitzada, tranquil·la i feliç. No puc demanar més”.

A la capitana voltreganesa li queden tres partits per jugar, només un dels quals a casa, el proper diumenge 19 de maig al migdia contra el Liceo, que és quan el club té previst fer-li un acte de reconeixement després de les més de dues dècades que fa que porta la samarreta blanc-i-blava, i tret del primer any, sempre amb el número 7 a l’esquena.