Un filòleg sense pèls a la llengua

En el pròleg del llibre, Narcís Garolera es defineix a ell mateix com “una persona independent, sense filiació política ni ambició pels càrrecs, amant de la llibertat i amb un irrenunciable sentit crític”. Equilibrant aquest últim amb la prudència, ha esperat a tancar la seva llarga carrera docent per publicar Galeries del record (Ed. de 1984), unes llargues i sucoses memòries que tenen un fil conductor: la passió per les paraules, la filologia. Un filòleg, això sí, que no té pèls a la llengua. En un país poc donat a fer prosa memorialística, el llibre de Garolera és poc freqüent. Una vida de 70 anys, dels quals bona part han estat dedicats a la docència i a la investigació filològica. Creu que la tradició de l’Europa protestant inclina més a l’autobiografia. Nosaltres som d’herència catòlica: “Aquí ens confessàvem, i així descarregàvem la culpa... la memòria és sempre una confessió”. Ell va començar a escriure-les fa uns anys, primer sense voluntat de publicar-les, fent-ne fins i tot una edició per a familiars i amics, i va ser l’empenta del seu amic i editor Josep Cots que el va portar a donar-les a llum amb el títol extret dels versos de Lleialtat, un poema de Josep Carner. Garolera comença des del seu naixement (“Vaig venir al món a Vic, la matinada del 28 d’agost de 1949”), i divideix l’obra en dues grans parts, una primera fins que acaba el servei militar que titula com a Anys d’aprenentatge, i una segona, L’aventura professional, quan ja exerceix com a professor o com a editor de textos literaris. El títol de la primera el podria fer extensiu a tot el llibre, perquè “he seguit la vida com un aprenentatge”. L’interès “pel saber com a valor en ell mateix”. Els inicis de l’obra, però, són una magnífica descripció de Vic i d’Osona a través dels seus records d’infantesa i dels antecedents familiars, procedents per part de pare de la Garrotxa i del Collsacabra, i per part de mare, del Vic de sempre, d’una nissaga que “feia olor de cera”. El nen Narcís Garolera viu la infantesa en els anys 50, encara amb les penúries de l’època, però amb bons records. “A la vida hi ha de tot però al fer memòria pesen les coses benignes, com deia Joaquim Ruyra.” Els estudis passen primer pels Maristes, a l’antic convent del Carme, i després pel Seminari, on ingressa amb 11 anys. Hi passarà vuit cursos, “amb dubtes” sobre una vocació sacerdotal que no es concreta. “La vocació més profunda se’m manifesta cap als 14 anys”, i no és religiosa. És “per les paraules”. Encara no hi posava nom, però sabia que volia ser filòleg. “Sempre m’he fixat més en els noms que en les coses, en els significants que en els significats.” Al Seminari hi trobarà professors que li obren horitzons intel·lectuals. Els que han sortit fora i venen impregnats de marxisme, com Ricard Torrents o Segimon Serrallonga. “Al Seminari vaig llegir Sartre, Gramsci, Lukács... noms que després vaig tornar a sentir a la universitat.” I també professors molt conservadors com el canonge Lluís Cura, però que els va explicar Freud “molt ben explicat”. Voraç lector, amb 15 anys havia llegit des d’Incerta glòria de Joan Sales fins a David Copperfield de Charles Dickens traduït per Carner, “per aprendre català”. Així arribaria a la universitat, a la carrera que començava amb els vells professors del franquisme, “un autèntic desastre”, i seguia amb les noves generacions, plenes de noms que ara formen part de la història cultural del país, des d’Antoni Comas a Gabriel Ferreter. La carrera li obriria les portes de la docència, primer com a professor d’institut i després d’universitat, amb una etapa intermèdia com a inspector d’ensenyament. I les classes, combinades amb l’edició de textos de grans autors que, com Jacint Verdaguer, descobreix que ens havien arribat malmeses, amb errades “que invalidaven totes les edicions publicades després de la mort del poeta”. Corregir, fixar textos, es va convertir en la seva obsessió. No només del poeta de Folgueroles, sinó de Sagarra, Pla, Fages de Climent... Una feina en què ha obtingut més recompenses que en el seu tracte amb els estaments acadèmics. El llibre no estalvia àcids comentaris sobre una administració educativa “mediatitzada per la política” quan fa d’inspector. “Càrrecs intermedis creats ad personam per als militants de CiU”, o les carpetes Prenafeta que arribaven de Palau “amb recomanacions explícites d’alumnes o professors”. I més tard, la seva turmentosa relació amb Dolors Folch, degana de Filologia a la Universitat Pompeu Fabra, que “anava folrant de llibres de la seva especialitat, a compte de l’erari públic”, mentre ell no pot disposar ni d’un exemplar del diccionari de Fabra. “Les úniques satisfaccions de la tasca docent me les van donar els estudiants.” Presentació amb Lluís Solà, a Vic Vic El Temple Romà va acollir divendres la presentació del llibre, amb el poeta Lluís Solà com a introductor de luxe i la presència de l’editor de l’obra, Josep Cots, que és fill de Manresa i havia compartit amb Garolera l’experiència d’estudiar al Seminari de Vic. “Funciona com una magdalena de Proust, aquest llibre ens farà pensar”, va dir Solà. A la fotografia, Garolera, Solà i Cots. Coromines, “el mestre que no vam tenir” A la portada de Galeries del record, hi ha una fotografia de Narcís Garolera amb el filòleg Joan Coromines, a casa d’aquest últim. Exiliat després de la Guerra Civil als Estats Units, Coromines no va poder ensenyar a les universitats catalanes (“no imagino el que això hauria pogut representar!”). Per això Garolera diu que va ser “el mestre que no vam tenir”. Malgrat la seva fama d’home esquerp, dedicat a la seva feina, Garolera hi va travar amistat, i explica que va ser ell qui el va empènyer a publicar l’edició crítica de Canigó de Verdaguer que va sortir publicada l’any 1995, que va causar “un gran impacte”. Garolera sempre s’ha sentit deutor de Coromines i d’un altre dels seus deixebles, Joan Solà, amb qui va establir una bona relació d’amistat. I al costat d’ells, el qui considera com “un germà gran”, el moianès Josep Ruaix, que el dia de la presentació a Vic s’asseia entre el públic. “Molas no va acceptar mai que em dediqués a Verdaguer” Un capítol del llibre (titulat Amadíssims enemics) es dedica als desencontres entre Garolera i altres estudiosos de Verdaguer, deixebles de Joaquim Molas, la persona que afirma que el va vetar. “No va acceptar mai que em dediqués a l’edició i estudi de l’obra de Verdaguer”, explica. L’acusa d’haver-lo vetat ja des del moment en què es va organitzar a Vic el primer Col·loqui Verdaguer, l’any 1986. I després d’ell, qui rep és Ricard Torrents, “cappare del verdaguerisme oficial”, de qui assegura que també “ha practicat amb mi un diktat prohibitiu”. Com Verdaguer, escriu en defensa pròpia.

Un filòleg sense pèls a la llengua

La reforma del Cirvianum s’endarrerirà pel recurs d’una de les empreses

EL 9 TV ha batut el rècord històric d’audiència aquest gener

Prova a pilot a la Vall de Camprodon amb nous cultius per fer més rendible el sector primari

Joan Arimany Juventeny parlarà de les relíquies dels sants de proximitat al Museu del Ter

LA PREGUNTA

Creu que s’acabarà aviat la guerra d’Ucraïna?

Mor el fotògraf, activista i excursionista Antoni Anguera

Nandu Jubany i la seva nova Mercedes-Benz Classe V

Dos ferits lleus en un accident a la C-17 a les Masies de Voltregà

Envien a presó l'home que va apunyalar la seva parella a Sant Hipòlit

Detingut per quatre robatoris amb força en establiments de Vic

Mig centenar de persones condemnen l’intent de feminicidi a Sant Hipòlit

Despengen la bandera espanyola de l'Ajuntament de Vic

Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll

Un ferit lleu en una sortida de via a la C-17 a Montesquiu

Activitat comercial a Granollers en temps de pandèmia