El març de 2001 el govern del PP professionalitzava l’exèrcit espanyol i abolia l’obligatorietat dels joves a prestar el servei militar, que datava del segle XVIII. Una decisió que José María Aznar s’apuntava a la seva obra de govern covada en el Pacte del Majestic que va establir amb Jordi Pujol per esdevenir president del govern. En aquell moment, el 1996, la insubmissió era ja un problema d’Estat després que el degoteig de casos dels anys precedents s’hagués transformat ja en una tempesta que negava els jutjats.
El 1984 es va crear la Prestació Social Substitutòria (PSS) en desenvolupament de l’article 30 de la Constitució que reconeixia el dret d’objecció de consciència com a causa d’exempció del servei militar i a la qual s’acabarien acollint més d’un milió de joves fins a la seva desaparició. De tota manera, aquesta possibilitat estava sotmesa a arbitri. “Ens havien rebutjat ser objectors perquè no complíem els requisits al dir que érem antimilitaristes”, recorda Lluís Parareda, que en el moment de ser cridat a files es va declarar insubmís.
Aixoplugats per l’Assemblea Antimilitarista d’Osona, aquest pradenc i Jordi Rovira, fill de l’alcalde de Sagàs, van ser dels primers insubmisos del país, just ara fa 30 anys. El 19 d’octubre de 1989, Parareda va sortir del seu amagatall per presentar-se juntament amb 15 pròfugs més al govern militar. Cinc van quedar detinguts, entre ells el pradenc, que es va estar tres setmanes a la presó de joves de la Trinitat, on va celebrar el 21è aniversari.
Aquesta acció repressiva va desencadenar accions de protesta. El dia de Tots Sants sis joves van saltar al camp de futbol de Berga, on se celebrava la cerimònia de jura de bandera. Posats de costat es llegia a les seves samarretes la inscripció “Mili no”. Entre ells hi havia dos osonencs, Quim Soler i Antoni Iborra, que van passar 60 hores detinguts. N’hi va haver un setè, Joan Iborra, germà de l’anterior, per estendre una pancarta demanant la seva llibertat davant del dipòsit on estaven detinguts. L’acció, que va tenir ressò internacional, “els va posar molt nerviosos”, segons Antoni Iborra, advocat de professió, que assenyala que “no ens podien acusar de res pel Codi Penal militar” i van ser absolts.
Quim Soler va ser el següent a declarar-se insubmís i des de l’Assemblea Antimilitarista d’Osona “anàvem donant suport a la gent que desobeïa”, apunta Iborra. Eren joves no només contraris al servei militar sinó també a la PSS, que cada cop es podia dur a terme a més entitats socials i ajuntaments, encara que també hi va haver consistoris d’Osona i el Ripollès que es mostraven en desacord amb el fet que els joves haguessin de complir aquesta servitud i no creaven places.
Torelló va ser el poble amb més insubmisos, estesos en una dotzena de municipis. El 1995 es tancava amb 28 casos coneguts, encara que al final “hi havia gent que anava per lliure i ni ens n’assabentàvem”, adverteix Iborra. La majoria encara estaven pendents de judici quan l’absolució del taradellenc Vicenç Álvarez va obrir la porta a l’esperança, un cop els processos judicials havien deixat d’estar en mans de tribunals militars per passar a la jurisdicció civil.
El nombre d’insubmisos no es va saber mai del tot però es comptava per milers, especialment en zones com Catalunya, Madrid, el País Basc o Canàries. “Es va obrir un ventall de molta gent que es va declarar insubmís”, apunta Parareda, que com molts d’altres van ser condemnats a una pena inferior a dos anys i cap d’ells va ingressar a presó, fins que amb el pas dels anys els seus antecedents han prescrit. Una guerra que la societat va guanyar a l’Estat i que el pradenc atribueix al fet que “si una cosa va tenir el moviment antimilitarista és que estava molt ben organitzat. Estàvem preparats per patir la repressió perquè sabíem que podíem anar a la presó”.
