“Vaig descobrir que la muntanya era el meu lloc”

“Qui l’ha conegut no l’oblida”, deia Alexander Strartigenas, director de Pedro. A Life in the Mountains, dissabte passat a punt d’estrenar al Cirvianum el documental sobre aquest manlleuenc que va marxar de casa amb 15 anys cap a Suïssa i n’ha fet casa seva. Del país alpí i de les muntanyes del món. Pere Casanellas desprèn felicitat, una felicitat que té la font en la seva profunda connexió amb la natura. Des de la seva cabana de pagès al cantó suís de Tizino, ha trepitjat les muntanyes d’arreu del món. Feia molts anys que vostè no venia a Osona, i a Manlleu en concret.A Manlleu, feia més de vint anys. A Catalunya hi vinc cada any, al Pirineu o a Torroja al Priorat. Per a mi el dissabte va ser un dels dies més bonics de la meva vida, l’he qualificat així. No m’hauria esperat mai de viure una ocasió com aquesta. I miri que tenia por de venir per no recordar el passat… Jo estimava molt els meus pares, i pensava que em posaria trist. Però vaig veure el lloc on havia nascut, a Manlleu, al carrer de Sant Martí. Ara la casa ja no existeix, i em van fer una foto al lloc on era, precisament ara hi fan un supermercat i pisos. Vaig passar una gran joventut, els anys que vaig viure a Manlleu. Tot i que no hi era molt, perquè els estius els passava a Ribes de Freser i els hiverns també, quan anava a esquiar. Al Cirvianum, però, vam veure unes imatges seves molt divertides. En uns caiacs que s’havien fet amb un seu amic, remant al Ter davant de la Devesa.Amb en Joan Roca, que li dèiem Tarzan en aquella època! La primera muntanya que puja vostè és el Taga…Sí, la primera, amb un senyor de Barcelona. Jo devia tenir 7 o 8 anys, van venir també els fills de la família de Bartomeu Serrat, amb qui vivia quan anava a Ribes. Era molt amic del meu pare, que li havia prestat uns diners quan volia començar el seu negoci. Per cert, al cap d’uns anys el seu fill els hi va voler tornar. Aquell senyor de Barcelona amb qui vam pujar al Taga era pintor, i d’allà vam baixar cap a l’altra banda, a Sant Joan de les Abadesses. També vaig començar a esquiar al Ripollès, a Núria. Pujava amb el cremallera del matí i baixava amb l’últim. Els primers esquís me’ls vaig fer jo desmuntant una bota de vi. Vaig clavar-hi la sabata al mig, i amb això començàvem a fer baixades, a les clapes de neu de darrere el santuari. Va ser ja en aquells anys, quan va tenir clar que tot això havia de ser la seva vida?Sí, vaig descobrir de seguida que la muntanya era el meu lloc i vaig decidir de fer el que pogués per viure’n, com a professió. No em sentia a gust amb el que feia, en un taller on pintava cotxes amb pistola… ni al col·legi, a l’Acadèmia Casals. A la que podia en marxava cap al riu, o a passeig amb la burra blanca que tenia el meu pare. Sempre a fora: al sol, a la natura, i tot sol. Així va començar aquesta aventura. Tot el que he après, puc dir que ha estat parlant amb els meus clients de tot el món, dels que he treballat amb l’esquí. He fet una altra vida, que avui no seria possible. Se’n va anar molt jove, només amb 15 anys.Em faltava poc per fer els 16 anys, va ser un intercanvi amb dos nens d’una família suïssa que van voler aprendre l’espanyol. Van venir a Manlleu, i buscaven un lloc per dormir un parell de mesos. Algú els va dir que anessin a casa d’en Fortià, el meu pare, que tindria lloc. Així va ser. Al final, volien pagar l’estada i el meu pare els va dir que no, però em van convidar a anar a casa seva. Vivien a Andermatt, al peu del Gotthard, on hi ha les pistes d’esquí. Era el paradís, sempre neu! De fet, és encara on visc oficialment i m’han fet una escultura d’homenatge. Que els suïssos facin això... "De diners, els justos per viure i prou; diuen que l'última camisa no té butxaques" És clar, vostè es va fer un lloc com a guia de muntanya i instructor d’esquí en un país on ells són els reis.M’han acceptat, sí. Ha arribat un moment en què gairebé em sento més estranger aquí que allà. Ha fet gestes d’escalada importants, que només apareixen de resquitllada al documental. Per què no ha volgut que s’hi posés cap mena d’èmfasi?Al principi era un documental pràcticament per a mi, i per als meus amics per tenir un record meu. Però han tingut una altra idea. Jo volia una cosa que fos senzilla, una memòria com a muntanyenc. I jo soc un clàssic, no he fet res d’extrem. Sí, és veritat que vaig escalar El Capità, la gran muntanya de granit del parc de Yosemite, als Estats Units… ho vam fer en tres dies amb un altre gran escalador rus, que a més era professor de matemàtiques de la universitat de Calgary, al Canadà. I els vuitmils de l’Himàlaia. El Cho Oyu, el K2…O el Lhotse, des del coll de l’Everest. Sense oxigen… però d’això ja fa anys! I l’obertura de vies d’escalada…Moltes, sí. Com a pioner, per això em van fer l’escultura a Suïssa. Hi ha escrita una petita part de la meva vida, amb coses que ni jo no recordava. I que gairebé no havia explicat a ningú. Però tot això ho feia per al meu plaer. Vam veure que vostè és una mica escultor, a estones. Quan no pot sortir a la muntanya, treballa en fusta, i amb imatges de gats.No em considero escultor però m’agrada fer formes, sempre amb fusta de castanyer del meu bosc i tot a mà, perquè no vull fer soroll amb les serres mecàniques. Busco trossos de fusta que s’hi adeqüin pels seus nusos, i així vaig fer, per exemple, aquest petit exèrcit de gats que tinc a casa. Me’l volia comprar un banc per posar-ho a la recepció i em van oferir tres-cents mil euros per a tot el conjunt. Però de què em serveixen? Tindré tres-cents mil euros, encara em moriré i els hauré de deixar? O me’ls gastaré, i acabaré no tenint ni els diners ni les escultures que puc mirar cada dia quan soc a casa. Vostè viu una vida sense luxes, la major part de l’any en una antiga cabana de pagès. I pel que m’acaba de dir no li importen gaire els diners.Just els que necessito per viure, i prou. Amb això he viscut com un rei, la veritat. No vull guanyar més. Ara ja fa temps que no vull ni cobrar per anar a la muntanya. Hi vaig com a amic. Estic bé, i diuen allò que l’última camisa no té butxaques. I si tornés a viure, repetiria el mateix que he fet sense cap correcció. Ha fet molts amics?Molts! La meva feina m’ha permès conèixer gent de tot a la Xina i el Japó, a l’Argentina, als Estats Units, al Tibet, a Europa naturalment... A tot arreu on vaig no he de demanar hotels, em puc estar amb gent que conec. Em va cridar l’atenció com vostè explica, al documental, que és testimoni en directe del canvi climàtic. Com ho ha notat?És increïble. Vaig comprar la finca rústica on m’estic l’any 1974. Fa uns 50 anys que soc allà, i en aquest temps he vist tota l’evolució climàtica d’aquest lloc. Als anys 70 i 80 les glaceres que hi havia arribaven molt avall. La del Basodino, que és un pic de més de tres mil metres, arribava fins al llac del Zött, que és a uns dos mil metres. Ara, de la glacera només en queda un trosset sota el cim, que en deu anys ja no hi serà. La progressió és molt més ràpida, perquè la roca s’escalfa amb el sol i fon el gel molt més de pressa. També hi havia nevers, que no es podia qualificar com a glaceres però sí que eren neus eternes, que no marxaven en tot l’any. Ara, a l’estiu, ni un racó de neu. I neva menys. Potser tornaran, les glaceres i les neus d’abans, però d’aquí a milers d’anys. Fins i tot es veu en el bosc: arribava abans a 1.800 metres, i ara ja hi ha pins petits que ja neixen a partir dels 2.000. Què espera fer en els propers anys?Viure així fins que s’acabi. I quan tens 81 anys comences a pensar: quant em queda, ara? Soc realista. No hi ha res que duri per sempre, tot el que té un inici té també un final, jo inclòs. No puc esperar a fer coses que em donen plaer, les he de fer de seguida perquè no sé com estaré l’any que ve. Ara no perdo el temps. El millor seria morir a muntanya, allà on soc. Si estic en condicions, quan arribi aquest moment, marxo de casa, pujo un tros a la muntanya, m’assec sota un pi i espero. Una nit fora, o dues, i m’adormo...

“Vaig descobrir que la muntanya era el meu lloc”

Un tercet de luxe als Europeus de natació de Polònia

Pobles amb tradició pessebrista

Què hem explicat a El 9 Informatiu del dijous 11 de desembre?

Tallers d’artesans oberts a la ciutadania: una nova proposta de la mà d’Osona Turisme

LA PREGUNTA

Creu que s’està fent bé la gestió de la pesta porcina?

Les millors imatges del Mercat Medieval de Vic

La febre per trobar el número de loteria de l'anunci d'un torró ha arribat fins a Tona

Tres persones intoxicades per monòxid de carboni als Hostalets de Balenyà

Febre pel dècim que surt a l’anunci del torró

“Portem 22 mesos queixant-nos dels paons i no ens fan cas”

La Rosada de Prats de Lluçanès obre portes a una nova manera de viure i envellir al món rural

Set detinguts i una vintena de denúncies en un dispositiu Kanpai contra la multireincidència a Vic i Manlleu

Roda reparteix 1,8 milions d'euros d'un primer premi de la loteria

El veí de Barcelona investigat per un terreny a Manlleu evita declarar

Girbau celebra un dinar de jubilats a les portes de Nadal