Valors i roïneses d’un confinament
Cesó de pronto como había empezado, y nunca se conoció el número de sus estragos, no porque fuera imposible establecerlo, sino porque una de nuestras virtudes más usuales era el pudor de las desgracias propias. Gabriel García Márquez, El amor en los tiempos del cólera, 1985.
Aquests mesos de març i abril, envoltats per un invisible coronavirus, penetren en el nostre cos i en el diccionari de butxaca occidental i accidental expressions i paraules com mort i vida, triatge i lideratge, sensors i asimptomàtics, alliberament estratificat i a peu de llit, PCR, RMV i APPS, immunitat de grup i telesuport psicològic, desescalada i incineracions exprés, mascaretes higièniques i càmeres termosensibles, acompanyament emocional i casos importats, operacions no sortida o les bíbliques arques de Noè.
En aquest context semàntic, ja ha passat el Ram, sense mercat i amb quatre palmons en un Vaticà buit. Ja ha passat el dijous sant i ni s’ha ballat –per què?– la Dansa de la Mort de Verges, on el reduït grup d’esquelets guarden –des de fa segles– la distància. No hem vist viacrucis i passions vivents però sí l’auster cardenal Joan Josep Omella, colrat pel sol i el glaç de la Franja, parlant sense caretes de la bellesa de l’amor –citant Dostoievski– dels imprescindibles –citant Brecht– i invocant la fraternitat i la solidaritat com els millors antídots enfront els virus de les trenta monedes i de l’economia submergida; Omella, confés devot del seu conterrani Buñuel, el cineasta dels oblidats i del “soy ateo gracias a Dios”. El papa Francesc ha encomanat el catolicisme al miraculós Crist de San Marcello al Corso, concelebrant una Pasqua amb més pena que glòria que ha reconvertit, amb caramelles de fons, les mones en micos. Ara, un Sant Jordi confinat a llibres i roses virtuals –sense paradetes i dedicatòries– i una Mare de Déu de Montserrat sense petons dels feligresos i virolais de l’escolania però amb uns monjos aïllats dels virus terrenals en cel·les individuals. Com el paper de l’Església en temps de pandèmies sol ser reaccionàriament caritatiu ve a mida una contundent frase del citat llibre del premi Nobel caribeny: “Desde el colegio tenía la convicción de que la gente de iglesia carecía de cualquier virtud inspirada por Dios”.
El món de l’esport ofereix ridícules rodes de premsa en les quals les divagacions mentals superen amb escreix els exercicis físics. A Wimbledon s’ha suspès l’elitista torneig de tennis perquè l’herba només està perfecta en aquesta època de l’any; la Volta centenària no té meta d’arribada, i el Tour de França es vol córrer tant sí com no a “carretera tancada”. Futbolísticament, l’anul·lació de l’Eurocopa ha deixat sense gols Champions, lligues i copes. Els nipons Jocs Olímpics del 2020 es (o no) se celebraran el 2021, els GP de motos i de cotxes s’han quedat sense fórmules al circuit de Montmeló, el bàsquet, la natació, l’hoquei, el piragüisme, etc., etc., etc., s’han aturat, diuen, diuen, diuen, fins la propera temporada. Ben mirat, oi?, quin estalvi de viatges en tren, autobús i avió que cada tres dies o cada cap de setmana desplacen infantils, juvenils, amateurs i professionals amunt i avall de Catalunya i de tot l’Occident (in)civilitzat. La imaginació oriental va omplint les grades d’estadis i pavellons esportius d’espectadors de cartró-plàstic i de robots equipats amb les samarretes dels respectius clubs. Aquesta potser seria la solució més honrada per una UFEC –beneit acrònim!– que necessita oxigen i per un damnificat Barça lesionat pels ERTO i amb socis i directius de baixa tècnica.
Pel que fa a les activitats culturals, clar i català: els bons escriptors continuen escrivint, els bons músics continuen component i tocant, els bons pintors pinten, els bons actors actuen i els bons escultors esculpeixen. S’han atorrat, això sí, les mil i una presentacions de llibres, les mil i una exposicions pictòriques, els mil i un festivals de música, teatre i cinema. Potser se’n feia un gra massa? Les Cultures en majúscules i en plural són necessàries per a la vida de les dones i els homes, però hi ha plagis prescindibles. La colonial consellera de Cultura, amb la benedicció de Rahola, ha proposat celebrar un Sant Jordi virtual i un altre d’estiuenc; sense comentaris. El sector educatiu, tocat de concertació, es debat entre els limitats cursos online aliens a aquelles famílies empobrides des de les bressoles fins a les aules universitàries i entre el passar pàgina viral amb un aprovat general per decret; aquesta darrera solució –en vaig ser un dels beneficiaris–ja es va adoptar a mitjans dels anys setanta arran d’una antifranquista vaga indefinida.
La prolongada i profunda hibernació política del govern de la Generalitat i del Parlament de Catalunya fa pensar que el neoindependentisme no va aprendre la lliçó de la tardor del 2017 i torna a optar per la inoperància aquesta primavera del 2020, oblidant que el veritable republicanisme només pot ser aquell que practiqui menys astúcies convergents i que apliqui més actuacions convincents. Tampoc sembla viable que l’escenificació del quintet somicaire Torra-Budó-Buch-Vergés-Canadell pugui driblar l’aliniació catalana aliada de l’Estat espanyol. Em refereixo a Meritxell Batet, presidenta del Congrés dels Diputats; Salvador Illa, ministre de Sanitat; Josep Borrell, alt representant per la política exterior europea; Cristina Gallach, excomissionada de l’Agenda 2030; Núria Marín, presidenta de la Diputació de Barcelona, i Ada Colau, alcaldessa de Barcelona. Per no parlar dels doctors Antoni Trilla, cap d’Epidemiologia de l’Hospital Clínic i membre del comitè científic dirigit pel somarda Fernando Simón, i Pere Godoy, president de la Societat Espanyola d’Epidemiologia. I seguint la tradició militarista catalana, si d’abans recordem el capità Gaspar de Portolà i el general Prim així com els republicans president Francesc Macià, tinent coronel de les forces armades espanyoles, i el president Lluís Companys, ministre de Marina, avui el cap de l’estat major de l’exèrcit espanyol és el general Miguel Ángel Villarroya Vilalta, un aviador del Montsià per a qui sempre és dilluns i per a qui “tots som soldats”. Malauradament, Catalunya no sols no té estructures d’estat sinó que està dirigida per un govern impotent que va i ve a remolc de Madrid i s’omple el pap de criteris verbomaníacs sanitaris i econòmics mancats de qualsevol rebrot (i pebrot) polític republicà, barrejant el ConfinApp amb els naps amb peu de porc. Sense una descolonització interna no hi haurà alliberament extern, però, insisteixo, “els pobles sempre són independents”.
Un altre cul-de-sac d’aquesta pandèmia incontrolada el trobem a les residències, vull dir a les primeres residències –les de la gent gran– i a les segones residències, aquestes veritables gàbies de totxo, botí d’especuladors i refugi d’urbanites que segueixen contaminant el paisatge de les nostres platges (Costa Brava) i valls pirenaiques (Cerdanya). Les residències d’àvies més que d’avis, un dels capítols tràgics d’aquesta pandèmia, han estat un ring polític amb assalts tan miserables com el que va culminar amb el manipulat traspàs d’aquesta competència sensible del Departament d’Afers Socials al sistema de Salut. Un assumpte, com el de l’embolic del repartiment de mascaretes, que –tret del pragmàtic conseller d’ERC Chakir El Homrani– el govern de la Generalitat haurà d’explicar –o no– abans d’unes eleccions autonòmiques inajornables i si convé telemàtiques. I és que entristeix veure esqueles a la nostra comarca amb lemes com “Víctima de la mala gestió de la crisi sanitària Covid-19”. Afegeixo aquí, morbosament, tres “divagaciones sobre la vejez” d’un dels personatges de la novel·la de Gabriel García Márquez: “Los adultos a partir de cierta edad, o bien tenían los síntomas sin las enfermedades, o algo peor: enfermedades graves con síntomas de otras inofensivas” (…) “Los viejos, entre viejos, son menos viejos” i “La humanidad, como los ejércitos en campaña, avanza a la velocidad del más lento”.
Aquests dies de confinament, plens dels valors del temps i de l’espai, veiem nens entretenir-se sols, veiem passejar gossos esgotats, veiem com en ple contagi pulmonar els estancs obren i les loteries –Grossa inclosa– es prorroguen, veiem com la virulència pandèmica provinent de Hubei s’acarnissa a les superpoblades àrees de Llombardia – Venetto, Catalunya, Castella-Madrid, regions de França i Regne Unit, per travessar –amb creuer o portaavions?– l’Atlàntic fins a contagiar de mort New York i rodalia. Aquest coronavirus requereix de milions de mascaretes, guants, respiradors, testos, ep!, també de sensors tèrmics i robots; avui la Xina, com a productor i gran magatzem, assumeix el poder profilàctic d’Occident en aliança estratègica amb Vietnam, Rússia, Turquia, l’Índia, Cuba i Veneçuela. Ara estan –estem– en recerca i captura els asimptomàtics positius i els simptomàtics negatius, mentre les disputes científiques es tornen tan contagioses com les revenges polítiques i les humiliacions econòmiques. A l’Eurogrup, grecollatins del sud i germano-vikings del nord es descobreixen les vergonyes quan comproven que hi pot haver política, educació, art i, fins i tot, esport online però que, era de preveure, les vides i els virus estan sempre offline. Les xarxes són presons amb esquers ja que la llibertat es troba fora de les xarxes, observem sinó els pescadors i els peixos.
Acabar advertint que l’Aplec del Cargol haurà d’esperar pluges més abundants i que la temporada castellera configurarà no sols una nova agenda sinó sobretot un nou model, deixant d’aixecar torres verticals i inventant muralles horitzontals amb enxanetes dronades. Davant el panorama d’abans i durant la batalla –també després del mustn’t i la desalarmada– (re)confiem en l’ajuda dels herois anònims i amb la sarcàstica heroïna mexicana “Susana Distancia”. La bona gent s’ha mobilitzat arreu i la gent bona tots sabem qui són i no cal fer llistes perquè, sortosament, serien infinites; la gent nociva –precís adjectiu– també sabem qui són, són pocs però n’hi ha arreu i jo, antropològicament, els anomeno colonials; crec, des de l’observació constant, que estan en vies d’extinció i aquesta sí que és una espècie que no cal vacunar ni protegir; ens hi va el futur! Temps faltarà per esbrinar si hem sobreviscut a una pandèmia global o a una epidèmia occidental i temps sobrarà per parlar de les festes d’estiu, tardor i hivern d’aquest, no ho oblidem!, any de traspàs.