Els que transitem caminant –que en un moment o altre som tots o cadascun de nosaltres– som, ben mirat, una nosa. Destorbem

Exercir de vianant s’està convertint en una activitat de risc. I més quan la practiquem en una gran ciutat. A Barcelona, sense anar més lluny, els vianants que intenten transitar pels carrers més cèntrics han de fer-ho amb els cinc sentits activats i un ull al clatell per mor d’esquivar els atacs de tots els enginys mòbils amb què ensopegaran. Primer serà la bicicleta plegable desplegada a correcuita amb el lloable objectiu d’escurçar el temps que es triga de casa a la feina i estalviar-se el transport públic, tot fent dreceres; després apareixerà el grup organitzat de cicloturistes cools que han desembarcat a Barcelona convençuts que és un destí cultural i sostenible, s’ho han agafat al peu lletra i avancen plegats a pas de creuer; més endavant, apareix com una exhalació l’adolescent en edat de provar-ho tot, que esbrava energia fora de casa, cofoi dels malabarismes que exhibeix (ara amb una roda, ara amb una mà, ara sense pedals, ara sense el manillar...); quan penses que te n’has esmunyit, zas! Rere les bicicletes apareixen veloços els patinets, l’últim invent de la mobilitat urbana postmoderna, per res comparable als patinets d’antany, de peu a terra, flexió i empenta, doncs els d’avui van sols, amb un motoret propulsor que els permet agafar, en plena vorera, velocitats de carretera. Les rodes, però, no s’acaben aquí. Falten les rodetes. Les que utilitzen els que van amb aquest enginy malabar que és l’skate, una planxa voladora que requereix habilitats gimnàstiques i esperit artístic. Fet i fet, la bicicleta, si bades t’encavalla; el patinet, silenciós, et passa per sobre sense veure’l a venir, i l’skate et pot esclafar un peu si no saltes abans que ell. Uns i altres ja han desembarcat a pobles i ciutats petites. El patinet va ser, enguany, el regal estrella dels Reis que van escampar-ne com panets de Sant Antoni, sense prejudicis d’edat o sexe. N’hi ha una munió. Estan de moda, vesteixen i diuen que han vingut per quedar-s’hi. Els perills d’anar pel carrer a peu i a pèl, sense cap tipus de suport rodat, augmenten. Els que transitem caminant –que en un moment o altre som tots i cadascun de nosaltres– som, ben mirat, una nosa. Destorbem. Tant li fot que caminem de pressa o a pas de tortuga. El transeünt és un obstacle que obliga a frenades brusques, a cops de volant i girs inesperats. De tots els vehicles que circulen pel carrer, afirmen els experts, el cotxe particular és el que hi té un futur més negre. Vicente Pascual, cofundador de Cobify, afirmava en una entrevista a La Contra de La Vanguardia que la mobilitat del futur de les grans ciutats passa pel “transport multimodal, utilitzant diversos mitjans en el mateix trajecte” per acabar reblant que aviat deixarem el cotxe al garatge i només l’utilitzarem per a viatges de llarga distància. Si els seus pronòstics són certs, moltes són les mesures correctores que caldrà aplicar per tal de revertir l’aire selvàtic que han anat adquirint carrers i voreres i pensar l’espai perquè hi circulin les persones. Una d’elles clama al cel. És la que hauria d’acotar el perill que suposa travessar carrers pel pas de vianants, exposats que qualsevol conductor, perquè és fosc, perquè plou, perquè hi ha boira, perquè està pendent del mòbil o simplement distret, o perquè el peu prem l’accelerador allà on no cal, se’ns emporti per davant i ens arruïni la vida. Els atropellaments en passos de vianants, alguns de greus, algun mortal, a Vic o Manlleu, en els darrers mesos en són botó per mostra. Poca broma.

Els que transitem caminant –que en un moment o altre som tots o cadascun de nosaltres– som, ben mirat, una nosa. Destorbem

Vianants, patinets i bicicletes