“Vic no havia aspirat mai a ser separatista”

Una edició de la Poesia completa del seu germà, Lluís Solà, i el llibre Quan volien silenciar-me. Memòries d’un periodista inconformista, del bon amic Wifredo Espina, presideixen la taula de la seva habitació, al costat d’un ordinador i una màquina d’escriure. També hi té el diari, l’ABC, a mig fullejar. A les parets, un paisatge de Josep Coll i Bardolet i un dibuix en blanc i negre de les voltes de la plaça Major. Josep Maria Solà i Sala (Vic, 1929) pot contemplar, des de la finestra de la seva cambra de les Germanetes, una privilegiada imatge dels campanars de la catedral i la Pietat. És el mateix skyline que figura en la placa que li van concedir el 2012 com a Cronista Oficial de la Ciutat. Després de cinc anys vivint a les Germanetes de Girona per les obres de reforma de la residència de Vic, ha tornat a casa. Les vistes que veu des de la seva habitació són de postal! Entrar aquí em va ressuscitar. Quan vaig veure el campanar i tota aquesta vista em vaig sentir altra vegada jo... Fa basarda arribar als 90 anys? No, a mi no. Em fa il·lusió. N’hi ha que a 90 anys s’acoquinen, però jo ho espero amb il·lusió. Però es mira diferent, la vida, als 90 anys? La vida es veu diferent, això sí. Hi ha una certa diferència, però no és tecnològica, és humana. Els personatges d’ara són molt diferents dels personatges del meu temps. Humanísticament hi ha hagut un gran canvi. El 2012 el van investir Cronista Oficial de la Ciutat de Vic, un títol que només ostentaven Joaquim Salarich i Josep Serra i Campdelacreu. Imposa tenim prohoms com aquests com a precedents? És un orgull i m’omple especialment, i tant que sí! Què cal per ser un bon cronista? Ser molt fred interiorment, però molt calent humanísticament. Per ser cronista s’ha d’haver estudiat la història de la ciutat des de molt endarrere. Cronista ve de crònica, i cronos vol dir temps. És a dir, que ha viscut molt temps al mateix lloc i ha palpat la vida interior de la ciutat. Un cronista no és un escriptor d’històries, és aquell que sap copsar el palpitar de la vida que hi ha en cada barri, en cada carrer, en cada veïnatge, i ho reflecteix en els seus escrits. Aquest és l’autèntic cronista, per mi. Què té d’especial Vic que l’ha tingut tan captivat? Doncs no sabria descriure-ho ara mateix. Sempre me n’he sentit un enamorat, de Vic. És així. No hi veu cap aspecte negatiu, a la ciutat? Mira, penso que l’evolució que ha fet la ciutat no és la que havia d’haver fet, pel meu gust. En quin sentit? Vic és una ciutat i, com totes, té la seva cara bona i la no tan bona. Per exemple, políticament avui no reflecteix l’esperit tradicional de la ciutat. Vic no havia aspirat mai a ser separatista, ni havia exercit mai un partidisme exageradament local, sinó que s’havia caracteritzat per la seva amplitud de mires. Quan va ser nomenada ciutat reial només tenia 14.000 habitants, i ho va ser per la seva dignitat. Quan Vic ha deixat de ser monàrquica també ha perdut una mica de la seva essència, aquell esperit històric. Vostè era un nen quan va esclatar la Guerra Civil. El va marcar el que va viure? Jo vaig viure la mort de Calvo Sotelo, el juliol de 1936. Allò va ser la metxa que va provocar l’aixecament. Vaig viure l’aixecament franquista i vaig viure la guerra vivament, sí. A casa conservàvem un aparell de ràdio, que no recordo la marca, però era molt antic. Des d’allà seguíem tots els partes de guerra. Vaig fer la primera comunió a la meva pròpia habitació, clandestinament. No vam anar a cap església perquè no n’hi havia; estaven totes tancades. A Sant Domènec hi havia una magatzem de tabac, a la Pietat no sé què hi havia, la catedral la vaig veure encesa... Són els pitjors, els records de la guerra? Sí. La guerra va ser una gran tragèdia. A dins de Vic mateix hi havia una gran dualitat, dos sectors dominants. Al meu pare se’l van endur per matar-lo a la carretera, però al final no el van afusellar perquè el va salvar una miliciant que era amic seu. “I per què me’l porteu, aquest?”, els va demanar. “Perquè va a missa”, li van respondre. A mi, que aleshores era un nen, tot allò em va marcar moltíssim... L’any 1949 vostè entrava de guionista i locutor a Ràdio Vic. Quina va ser la seva relació amb els poders franquistes del moment? Sempre em van deixar fer. Vaig trobar dues persones a Ràdio Vic que eren totalment de dretes, els senyors Rosanas i Girbau, però sempre em van deixar fer. Jo no tenia cap tendència política de cap mena, malgrat que després es va dir que jo havia col·laborat amb el Règim, la qual cosa és absolutament falsa. A Vic em vaig acollir als que més o menys centraven la meva visió humana de la vida. És a dir, que cada persona és un ésser pensant i se l’ha de respectar en tot i per tot. I aquesta era la manera de fer de Pere Rosanas, per exemple, a qui venerava i admirava, i admiro encara. Eren gent que no pertanyien a cap partit polític, però eren molt humans, molt oberts. Com el veu, avui, el periodisme? Malament. Està massa influït pels partits. Jo, per exemple, de la televisió el meu canal preferit actualment és La 2, a la tarda, perquè fan reportatges. De les eleccions no en vull ni sentir a parlar... Vostè va fer un intent d’incursió a la política. L’any 2003 es va presentar d’alcaldable del PP a les Masies de Voltregà... No ho recordo, ara mateix, però sí que el PP era el meu partit. És a dir, si ara escollís quin partit hauria de governar, diria el Partit Popular. Sempre ha estat conservador, políticament? I de dretes i antirepublicà, perquè de la República que vaig viure fins als 7 anys en tinc uns records terribles... Vostè anava per metge. Creu que la societat es va perdre un bon professional de la medicina? Penso que n’hi ha molts que viuen gràcies que no vaig ser metge [riu]. Ho va haver de deixar molt aviat, oi? Tinc un any de Medicina i la meva vocació era la cirurgia, però les meves limitacions econòmiques no em van permetre continuar... Durant el primer curs es va morir el meu pare i se’m va acabar el mecenatge i se’m van tancar les portes d’aquella vida acadèmica. D’estudiar, però, ho ha fet molt, a la seva vida! I tant, de fet no he estat mai treballador, per dir-ho així. No soc aquí [a les Germanetes] com a jornaler o com a jubilat, perquè no m’he jubilat mai... Quan em demanen, i tu de què feies? Els responc, estudiar. Vaig començar amb el senyor Ordeig, a Can Maurici; amb els Germans Maristes; al col·legi de Sant Miquel... on fèiem un Batxillerat molt ampli, des de matemàtiques fins a grec, llatí, francès... L’anglès no l’estudiat perquè no m’agrada; etimològicament és una nul·litat. S’ha dit que el doctor Eduard Junyent va ser un dels seus mentors. Va ser ell qui li va ensenyar a estimar la història? Va ser el meu mentor en tot i per tot. Per mi era un gran home, i també hauria merescut de ser nomenat Cronista de la Ciutat. M’he basat en ell amb moltes coses... penso que potser no se li ha fet prou justícia; era una autèntica lluminària. Vostè té fama de bon tertulià i de fer gala d’un gran sentit de l’humor. I miro de continuar fent humor, però l’humor forçat ja no és humor. Sento més l’esperit tràgic de la vida. El meu humor, ara, no és tan directe com el de quan era jove. Encara faig broma, sí, però una broma diferent, potser més filosòfica. Pagaria per poder tornar a ser la veu de la cavalcada? Encara hi ha molta gent que me la recorda, aquella etapa, i és que aquella arribada dels Reis Mags a Plaça la tenim com un autèntic monument els vigatans. No sé si ho tornaria a fer, però sí que ho vaig viure molt intensament, de cor.

“Vic no havia aspirat mai a ser separatista”

20 anys de la grossa de Vic: El dècim a la carnisseria de Sabadell

Què hem explicat a El 9 Informatiu d’aquest divendres 19 de desembre?

Torelló farà olor de fusta

Temps de tòfona a Centelles

LA PREGUNTA

Veu bé que el president dels bisbes espanyols opini sobre política?

Deu detinguts en un operatiu antidroga a la carretera de la Guixa a Vic

20 anys de la grossa a Vic: “Ens va canviar la vida”

Compren el Vigatà i les Galeries Montseny, on faran una vintena de pisos

Set detinguts i una vintena de denúncies en un dispositiu Kanpai contra la multireincidència a Vic i Manlleu

Obriran un centre privat de diagnòstic per la imatge a Vic amb una inversió de 6 milions d'euros

Els germans Pujol de la Granja Armengol, els nous 'influencers' de la vida a pagès

El personal sanitari del CAP del Remei de Vic fa un pessebre vivent solidari

Fan malbé el ninot de l'escola Joan Maragall de Ripoll

Neix l'Ateneu Popular de Vic com a punt de trobada per al moviment popular i independentista

Mor Joan Capdevila, corresponsal històric d'EL 9 NOU al Moianès