Una societat que creu en la primera infància és una societat que creu en el progrés, perquè l’infant construeix la seva personalitat amb la relació interactiva, que comença a establir amb ell mateix i amb l’entorn que l’envolta

Com a cloenda d’un nou curs escolar, em ve de gust reflexionar sobre el rol de l’escola bressol, perquè les primeres experiències dels infants, i la qualitat d’aquestes, són decisives en el seu desenvolupament cognitiu a curt, mitjà i llarg termini.

Després de 20 setmanes de baixa per cura de fills tornem a la feina, i moltes famílies deixem els nostres fills i filles en unes mans alienes, que no coneixem suficientment i amb qui ens veiem obligades a confiar –sovint amb sensació d’abandonament inclosa–. Que l’acompanyament en aquests primers mesos replets d’inquietud i neguit sigui amb tendresa, respecte, escolta, confort i seguretat –molta seguretat– és cabdal.

Per escriure aquest article em rellegia el recull de progressos que les escoles bressol municipals de Vic comparteixen amb les famílies quan s’acaba el curs. Quin luxe poder dibuixar el progrés dels nostres infants amb paraules que acompanyen unes accions sempre (re)pensades des de l’observació i la presència, sobretot des de la presència.

Literatura, capsetes de música, davantals de poesia, joc heurístic –descobrir i experimentar a partir de l’exploració d’objectes–, canvis d’espai, exposició al llenguatge, rutines i autonomia en el moment de l’àpat, i aquella idea que els infants són capaços de tot. Recordar a les famílies que els més menuts s’embruten, i que fer-ho significa descoberta i experimentació. Ensenyar-nos a posar límits clars i a explicar-nos que el “molt bé” no sempre suma. Fer pensar sobre la importància de parlar des del respecte i aprendre a manifestar allò que no ens ha agradat. Recordar-nos que quan encara no parlen, ho entenen tot. I fer present que els fem de mirall, i que les nostres accions i les nostres paraules són i seran el reflex de les seves.

Quatre cursos consecutius a l’escola bressol d’Horta Vermella m’han ensenyat a posar mirada –m’he fet meva aquesta expressió tan bonica que he après d’aquesta escola, i que necessito dir en tantes actuacions diàries, a casa i a la feina–, i a entendre noves maneres d’acompanyar els nostres fills. La feina que hi ha més enllà del que veiem quan s’hi obren les portes és inimaginable per a molts, com també ho és el grau de responsabilitat que hi ha al darrere. Una tasca de vegades infravalorada i, sobretot, poc pagada. Una societat que creu en la primera infància és una societat que creu en el progrés, perquè l’infant construeix la seva personalitat amb la relació interactiva, que comença a establir amb ell mateix i amb l’entorn que l’envolta; i cuidar aquesta primera construcció de la identitat és fonamental i bàsica.

No puc estar més agraïda del nostre pas per l’escola bressol, i em sento en la necessitat de manifestar-ho. Ens han ofert protecció i confiança, i han ajudat a crear vincles afectius. Horta Vermella s’ha convertit en la segona casa de molts dels qui hi hem passat. Un espai que acull, que sempre obre les portes a l’escolta activa, al suport i a l’abraçada, amb aquella mirada que et diu, sense dir-ho, que tot sortirà bé. Aquesta és la mirada pedagògica que interpel·la, i que hauria de ser el modus operandi de tot el sistema educatiu.

Malaguzzi em servirà per acabar aquesta reflexió en què l’infant es converteix en el centre d’aprenentatge, perquè “l’infant és fet de cent. Li diuen de pensar sense mans, de fer sense cap, d’escoltar i de no parlar; de comprendre sense joia, d’estimar i sorprendre’s només per Pasqua i per Nadal. Li diuen de descobrir el món que ja existeix, i de cent n’hi roben noranta-nou. Li diuen, en suma, que el cent no existeix. L’infant diu: però el cent existeix”. Gràcies!