Si l'1 d'octubre de 2017 vam votar amb tot en contra, s'ha de poder repetir amb uns altres dirigents de cap clar i amb la gent de nou motivada

Recordem-ho: “Catalunya primer”. Quan rememoro alguns dels fets principals protagonitzats pels catalans des de fa segles em sento orgullós de ser-ne un modest continuador. Quan relaciono tots els atacs i la immensitat d’hostilitats de Castella/Espanya contra els catalans em sento més decidit que mai a persistir fins a la independència. Hauran valgut els esforços, els avenços i els patiments de generacions. Relaciono alguns fets memorables que ens fan sentir orgullosos, i començaré per la que tinc a la retina dels ulls: el genial violinista Pau Casals iniciant el seu discurs a l’ONU el 24 d’octubre de 1971 amb la frase “I am a Catalan”, amb motiu de l’estrena de l’Himne a les Nacions Unides, que ell mateix havia compost. Quin orgull! I abans, l’any 1936, Josep M. Sert havia pintat la Sala dels Consells de les Nacions Unides a Ginebra. Tanmateix, avui vull referir-me a l’èxit de la gent per l’1-O de 2017. Quin orgull! Amb tot en contra: espies i confidents injectats a partits i infiltrats a entitats socials i sindicals, desplegament de polis que es ficaven en impremtes i a tot arreu, pressions per part de diaris com La Vanguardia i El Periódico –sense oblidar que l’Ara es negà a publicar anuncis per al referèndum–, pomposes declaracions del gobierno, els de l’“a por ellos” instal·lats als vaixells del Piolín, ocupació del centre informàtic de la Generalitat per impedir el vot electrònic, escorcolls de tota mena... Sí, malgrat tot això, els voluntaris catalans van aportar aquell dia 1-O les urnes, les paperetes i un cens universal, i la gent va poder votar per desesperació del gobierno i dels seus agents a Catalunya. I malgrat les espantoses càrregues policials, que van donar la volta al món. Ho reitero: un èxit de la bona gent voluntària que va saber amagar-ho dels espies, un triomf del govern, i una victòria dels votants contra un Estat omnipotent. Senzillament sensacional. Memorable! Hi afegeixo –el 17-A– l’encert dels Mossos d’Esquadra, que van resoldre en dos dies els gravíssims atemptats a les Rambles de Barcelona i Cambrils causats per terroristes islàmics. Una acció elogiada arreu del món, excepte pel gobierno i per El Periódico, que va inventar-se la falsa “the nota”: vergonyosa. I encara l’aturada i les massives concentracions del dia 3-O. Repeteixo: “Catalunya primer”. I reculo a les assemblees de Pau i Treva, començades a Toluges (Rosselló) el 1027 sota la presidència de l’abat i bisbe Oliba, continuades a Vic el 1033, incorporades després als Usatges de Barcelona i convertides més endavant en les Corts Catalanes, un dels primers parlaments d’Europa. Més: l’alliçonador dret marítim mercantil del Consolat de Mar, establert a Barcelona des del segle XIII i escampat per tot el Mediterrani i per diversos ports europeus de l’Atlàntic, i que encara avui és estudiat en universitats europees i americanes. I en llengua catalana, traduïda a diversos idiomes. A Marsella encara existeix “la plage des catalans”, ben bonica. I el Llibre del Sindicat Remença, de 1448, que conté les actes de les reunions celebrades pels homes de remença de 912 parròquies de les diòcesis catalanes per tal de nomenar els seus síndics que havien de negociar l’abolició dels “mals usos” davant del rei. Llibre incorporat al Registre Memòria del Món de la Unesco des de 2013. “El compromís remença” va ser signat el 1458 al monestir d’Amer, la població natal de Carles Puigdemont. Per descomptat, la trista Guerra dels Segadors de 1640, quan la Corona de Castella, incompetent i endeutada malgrat l’or i la plata que s’enduia d’Amèrica, va voler que paguessin els súbdits de la Corona de Catalunya/Aragó. Temps que va comportar una inútil incorporació a França i un primer intent de república catalana (1641), molt blasmada des de la Corte. Catalunya va resistir, però Espanya regalà el Rosselló a França sense acord de les Corts Catalanes. I l’encara més trista guerra de successió de la corona d’Espanya amb el decret de Nova Planta de 1716, que va abolir la constitució i les institucions polítiques catalanes. I des de llavors, persecució contra els catalans, per exemple: abolició de la Generalitat, de les Corts Catalanes, tancament de les universitats... I en especial –“que no se note el cuidado”– repressió contra la llengua i la cultura: el castellà obligat a les escoles, als llibres de comptabilitat, als registres civils i religiosos, als catecismes... Ho reitero: “Catalunya primer”. Els catalans no ens vam rendir, i al segle XIX vam començar la Renaixença, de primer amb la llengua, per exemple els Jocs Florals (1859), o l’esplèndid poema L’Atlàntida de Jacint Verdaguer (1877) i el Virolai (1880). Igualment en l’aspecte polític amb gent com Bonaventura C. Aribau (Oda a la Pàtria, 1833), Víctor Balaguer, Valentí Almirall, Torras i Bages, els I i II Congressos del Catalanisme (1880-1883), el Memorial de Greuges (1885), les Bases de Manresa (1892), la defensa del dret civil propi. I simultàniament amb la revolució industrial europea, demostrada en les diverses fàbriques instal·lades a les conques del Ter i del Llobregat –una mostra notòria: el canal industrial de Manlleu (1841-1848) de 1.900 metres de llargada–, i l’aparició de sindicats i partits propis de Catalunya, no sucursals de Madrid. I en canvi continuava el desgavell dels gobiernos de Madrid, les guerres civils, els pronunciamientos i cuartelazos i cops d’estat (la Guàrdia Civil dins el Congrés, 1874), els exilis reials per corrupció, una I República (fracassada), un intent de canvi de monarquia (fracassat), les derrotes militars a Amèrica, que culminaren el 1898 amb la pèrdua de Cuba i Puerto Rico, i Filipines. Insisteixo: “Catalunya primer”. Al segle XX persistí el desvari polític a Espanya i la repressió contra Catalunya des de la restauració borbònica (1874), la forta derrota d’Annual al Marroc (1921), el cop d’estat i dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), la dictablanda de Berenguer (1930), l’exili del rei i la II República, una altra guerra civil i la llarguíssima dictadura de Franco. A Catalunya hi hagueren intents de plantar cara com el Tancament de Caixes (1899), i en especial la Mancomunitat amb Prat de la Riba i Puig i Cadafalch (1914-1925), que Primo de Rivera anul·là, i la Generalitat amb Macià i Companys (1933-1939) suprimida per Franco, que imposà una repressió a tots nivells amb una actitud que pot ser considerada de genocidi lingüístic i cultural i polític. Però la resiliència persistia amb literats potents com Pompeu Fabra, Carles Riba, Joan Maragall, Manuel de Pedrolo, Salvador Espriu (“hem viscut per salvar-vos els mots”), Martí i Pol (“tot està per fer i tot és possible”), entre molts i molts altres, i Òmnium Cultural i Els Setze Jutges i la Nova Cançó i... La mort –al llit– del dictador va possibilitar una recuperació en l’ús oficial de la llengua i el restabliment de la Generalitat i del Parlament no sense limitacions i amb espoli fiscal i retallades financeres. Però també partits polítics propis no sucursalistes, el Consorci per a la Normalització Lingüística i diaris en català i TV3 i Catalunya Ràdio, un sistema sanitari modern i eficaç, escoles noves ben dotades, universitats, centres esportius, depuradores, carreteres... durant l’excel·lent govern de Jordi Pujol. Però Espanya hi tornà: nou cop d’estat amb la Guàrdia Civil al Congrés (1981) i immediata llei contra Catalunya (LOAPA). Després, la proposició de llei d’un nou Estatut, que, aprovada pel Parlament, el Congrés la va “cepillar”, com explicava feliç el socialista Guerra (2006), i per postres, un cop aprovat el text en referèndum, el Tribunal Constitucional el tornà a retallar (2010) després d’una campanya del PP de recollida de signatures “contra los catalanes”. La dreta i l’esquerra, ben amigues contra els catalans. I de nou, renaixença. Iniciada amb les consultes populars municipals (2009), unes diades massives de participants, com per exemple la Via Catalana (2013)! No va ser fàcil convèncer Junqueras, però finalment s’aconseguí gràcies a l’ANC i Òmnium, i la candidatura de JuntsxSí obtingué un resultat electoral ampli, i amb la immensa majoria d’alcaldes de suport al referèndum. La repressió d’Espanya amb el 155, aquesta vegada sense morts –que la UE no hauria tolerat– però amb opressió política i per tant policial i judicial i econòmica, i l’exili, va anar desinflant el moviment i el dividí. I tanmateix, la gent hi era: el 2017 i el 2021 les forces independentistes sumaren majoria, que l’ineficaç govern d’ERC desinflà el 2024 i que provocà la renúncia de part de la direcció d’aquest partit. I avui? Tornem-hi: “Catalunya primer”. Encara hi som, però les proclames des d’ERC a favor de les esquerres espanyoles, les perifèriques i les sucursalistes, els elogis mutus entre Rufian i Tardà amb els de Podemos, les aliances d’ERC amb Bildu i BNG, no ajuden a una refeta necessària, que de nou haurà de ser empesa per les entitats socials: Assemblea, Òmnium, CDR, Plataforma per la Llengua... Si l’1 d’octubre de 2017 vam votar amb tot en contra, s’ha de repetir amb uns altres dirigents de cap clar i amb la gent de nou motivada, que ho serem si s’acaba la divisió i desapareixen els que la promouen. La història gloriosa dels catalans ens ha d’estimular no només a resistir sinó a guanyar! “Catalunya primer”!

Si l'1 d'octubre de 2017 vam votar amb tot en contra, s'ha de poder repetir amb uns altres dirigents de cap clar i amb la gent de nou motivada

1-O. Orgullós de ser català