Tossudament i puntual, dos o tres cops per setmana, després de dinar, acompanyo el meu net a l’entrada del seu […]

Tossudament i puntual, dos o tres cops per setmana, després de dinar, acompanyo el meu net a l’entrada del seu col·legi al bell mig de Sant Joan de les Abadesses, en aquella hora en què se sol embussar l’aparcament caòtic infestat d’endolls per a inútils vehicles elèctrics, en aquella hora en què sol ploure per tocar els collons i obligar a desplegar paraigües, a vorejar basses pregones i evitar nens veloços que fan el circuit de tots els bassals per portar-lo fins a l’entrada de les aules on els ensenyaran poques coses entre joc i joc.

A la meva infantesa no m’acompanyava ningú a escola. Recordo els canvis d’estacions, sobretot a la sortida de l’hivern en què la mare s’entossudia a posar-me pantalons curts. Recordo el fred intens a les cames nues, els pelats als genolls, les crostes sagnants, els bassals omnipresents i la sensació que moriria de fred en qualsevol moment, llavors quan desconeixíem el significat de canvi climàtic, llavors quan a l’hivern feia fred, a l’estiu calor i la resta d’estacions no existia.

En aquells dies llunyans que la memòria remou i desfigura implacable ens van ensenyar els rudiments de la geometria màgica, l’aritmètica implacable, la lògica cruel i l’eina genial del raonament cartesià.

Alguna cosa em devia quedar perquè sempre més he tendit a comptar, analitzar, raonar, imaginar i aplicar la crueltat aristotèlica a la meva vida de pa sucat amb oli, sobretot ara que les dècades ja pesen tant o més que aquells records llunyans pels quals ningú no em donaria un rave.

L’escola on acompanyo el meu net és l’institut escola CEIP Mestre Andreu, edifici simètric, inaugurat el 9 de setembre de 1929, projectat per Jeroni Martorell, amb accés central i esglaonaments laterals. Les instal·lacions són grans i espaioses, amb un pati gran on la grava, els bassals i la mescla de jocs de diferents edats i cursos em retorna una mica al meu passat sense Kodachrome.

Potser a l’edifici li caldria una remodelació estructural i d’accessos ja que les necessitats del moment en què es va dissenyar i construir no eren, òbviament, les actuals. Malgrat tot, l’edifici massiu imposa i s’allunya de la imatge estàndard actual d’escoles que semblen granges de porcs perdudes al desert de Nevada, Utah, Osona o el Moianès.

Fa dos cursos que, malgrat totes les virtuts de l’espai i la història de la institució, el meu net i jo hem topat amb allò que en diuen les normes.

Tal com es pot observar a vol d’un d’aquells satèl·lits que Google gestiona, el solar de l’escola és un rectangle allargassat d’uns 98 per 36 metres, amb els edificis principals acarats al carrer Mestre Josep Maria Andreu, il·lustre pedagog del qual l’escola rep el nom. Al mig de la simetria que exhibeix el magnífic edifici, la porta d’entrada destaca marcant amb la seva centralitat el lloc d’entrada dels infants. Al rebedor gran, amb unes escales al fons per accedir a les plantes superiors, s’hi concentren els nens a les hores d’entrar. Un cop dins, el meu net s’adreça a les seves aules lúdiques pujant un petit tram de pocs graons. Aquest rebedor gaudeix d’una altra porta a la part oposada a l’entrada principal des d’on es pot accedir al pati.

I aquí hem topat amb les normes. Els nens més petits d’I5 (en la caòtica nomenclatura educativa actual) han d’entrar per la porta secundària del pati i no pas per la porta principal. Resulta molt lògic i còmode usar l’entrada principal, deixar el meu net a dos metres acarat al tram de quatre graons i llestos.

Però el personal docent que vigila l’entrada m’exigeixen passar per l’altra porta, l’accés a la qual representa, a mi i a tots els infants més petits d’I5, un passeig addicional de 150 metres, segons Google Earth. En una època en què els múltiples dispositius electrònics que duem al cim compten passes i metres per fer-nos caminar més i millorar la nostra salut cardiovascular, no hauria de ser un problema el passeig addicional, però alguna cosa apresa fa dècades quan la geometria era important em revolta l’ànima de geòmetra i em fa emprenyar com una mona que em facin caminar 150 metres de més per quedar-nos, el meu net i jo, al mateix punt en què estaríem si haguéssim entrat per la porta principal i no pas per la del darrere, tal com manen unes normes que no deuen pas ser inamovibles, dic jo, i que ningú sap d’on venen, qui les dicta, ni si algú les revisa.

Sense èxit, he raonat amb el personal docent de vigilància que si entro per la porta que em toca segons les seves normes vaig a parar allà mateix que si entro per la porta principal amb 150 metres de més, però no entenen que no entengui l’absurd de la caminada sobrera. En un món que canvia cada milionèsima de segon, no es poden canviar les normes i fer-les lògiques amb un camí més curt?Segur que com jo a les meves nits insomnes, Euclides es deu regirar a la seva tomba simètrica.

Rock me mama.