Una societat madura no és la que creu que les amenaces han desaparegut, sinó la que és capaç de preparar-se per afrontar-les abans que es materialitzin. Aquesta és, probablement, la principal lliçó que ens va deixar el 17 d’agost de 2017

Cada 17 d’agost recordem les víctimes dels atemptats de Barcelona i Cambrils. És un exercici imprescindible de memòria, però també una oportunitat per preguntar-nos què ha canviat des d’aquell estiu de 2017. Nou anys després, continua existint l’amenaça gihadista o podem considerar que aquell període forma part del passat? La resposta no és tan senzilla com podria semblar.

És cert que Espanya i Catalunya no han tornat a patir un atemptat de les dimensions del 17-A. De fet, durant el 2025 només es té constància d’un únic atemptat gihadista consumat a Espanya: l’agressió amb arma blanca perpetrada el 22 de novembre a Puente de Vallecas. Aquest fet podria transmetre la sensació que el risc s’ha reduït considerablement. Però seria una conclusió precipitada. En matèria antiterrorista, l’absència d’atemptats no és necessàriament sinònim d’absència d’amenaça. Moltes vegades és, precisament, el resultat de la feina preventiva dels serveis d’informació i de les forces de seguretat.

Les dades oficials ho il·lustren amb claredat. L’any 2025 les forces de seguretat de l’Estat van dur a terme 64 operacions contra el terrorisme gihadista que van culminar amb la detenció de 100 presumptes terroristes, la xifra anual més elevada des dels atemptats de l’11 de març de 2004. La tendència, a més, és inequívoca: dels 37 detinguts registrats l’any 2020 s’ha passat als 100 del 2025. Aquest increment no significa necessàriament que avui hi hagi més terroristes que fa uns anys. En bona part reflecteix una capacitat molt superior dels serveis d’intel·ligència per detectar processos de radicalització, identificar individus perillosos i intervenir abans que els seus projectes arribin a convertir-se en atemptats. El veritable indicador de l’èxit de la lluita antiterrorista no és només el nombre d’atacs consumats, sinó també tots aquells que mai no arriben a produir-se.

Les dades europees apunten en la mateixa direcció. Segons l’últim informe d’Europol, durant el 2025 es van registrar 45 atemptats terroristes a la Unió Europea i es van practicar 486 detencions per delictes relacionats amb el terrorisme. D’aquestes, 347 corresponien al terrorisme gihadista, que continua representant, amb diferència, la principal amenaça terrorista per al continent. També 24 dels 45 atemptats van ser d’inspiració gihadista i aquesta tipologia va causar cinc dels sis morts provocats pel terrorisme durant aquell any.

El que sí que ha canviat profundament és la naturalesa de l’amenaça. El model de grans cèl·lules dirigides des de Síria o l’Iraq ha deixat pas a actors molt més descentralitzats: individus o petits grups que sovint es radicalitzen gairebé íntegrament a internet. Les xarxes socials, les plataformes de missatgeria xifrada, els entorns vinculats als videojocs i, més recentment, les eines d’intel·ligència artificial s’han convertit en nous instruments de propaganda, captació i adoctrinament. Europol alerta, a més, que els processos de radicalització són cada vegada més ràpids i afecten persones més joves, amb una menor formació ideològica però amb una gran fascinació per la violència. Aquesta evolució obliga també a replantejar la manera d’entendre la prevenció. La resposta policial continua sent imprescindible, però per si sola no és suficient. Detectar precoçment la radicalització, reforçar la intel·ligència, aprofundir en la cooperació internacional i comprendre com els conflictes del Pròxim Orient, el Sahel o l’Afganistan alimenten narratives extremistes que acaben arribant a Europa és avui tan important com la capacitat d’intervenció operativa.

Catalunya va aprendre moltes lliçons després del 17-A. Els Mossos d’Esquadra disposen avui d’una experiència molt superior en matèria antiterrorista, la coordinació amb la resta de cossos policials s’ha reforçat notablement i els sistemes d’intel·ligència són més robustos. Tot això ha contribuït, sens dubte, a incrementar la capacitat preventiva. Però precisament aquest èxit pot generar una falsa sensació de seguretat. Quan els atemptats no es produeixen, és fàcil pensar que el problema ha desaparegut. Les dades demostren que no és així. L’amenaça continua existint, simplement s’ha adaptat. Ha canviat de formes, de canals de captació i de perfil dels seus protagonistes, però manté intacta la seva capacitat de causar un enorme dany. Una societat madura no és la que creu que les amenaces han desaparegut, sinó la que és capaç de preparar-se per afrontar-les abans que es materialitzin. Aquesta és, probablement, la principal lliçó que ens va deixar el 17 d’agost de 2017.

Nou anys després de Barcelona i Cambrils, el millor homenatge que podem retre a les víctimes no és només preservar-ne la memòria. És mantenir la vigilància, no abaixar la guàrdia i entendre que la lluita contra el terrorisme no s’acaba quan deixen d’haver-hi atemptats, sinó quan deixen d’existir persones disposades a cometre’ls.