ERC, a qui correspon la iniciativa, va cometre un primer greu error de no convocar l’endemà mateix de les eleccions Junts i CUP per formar un govern conjunt independentista

Antonio Machado, poeta republicà enterrat a Cotlliure, va proclamar “que dos y dos sean necesariamente cuatro es una opinión que muchos compartimos, pero si alguien dice sinceramente que piensa otra cosa, que lo diga”. Que 33 (ERC) + 32 (Junts) + 9 (CUP) sumen indiscutiblement 74 escons –se suposa que independentistes– és un resultat que compartim molts. Cert. També que es van perdre vots bàsicament per por als contagis, però els unionistes en van perdre més. Cert.

ERC, a qui correspon la iniciativa, va cometre un primer greu error de no convocar l’endemà mateix de les eleccions Junts i CUP per formar un govern conjunt independentista. Era el que convenia de cara a Europa: imatge sòlida d’unitat! I de cara a Madrid: estratègia coordinada. En canvi, va deixar passar el temps mentre els seus dirigents i assessors rumiaven com fer prevaldre l’escó de més i jugaven de manera irresponsable a plantejar un govern d’esquerres minoritari (ERC + CUP + Comuns), contrari –és la meva modesta opinió– a la majoria dels seus votants: en definitiva, els dirigents d’ERC s’inclinaven no per un govern independentista (72 escons) sinó per un govern d’esquerres (50 escons), imaginant probablement el suport extern del PSC-PSOE, com a contrapartida al suport d’ERC al PSOE a Madrid, o sigui comptant que Illa jugaria el paper de Rufián.

El segon error d’ERC fou el d’emparaular-se amb la CUP (33 + 9), i convenir un govern minoritari amb només dos anys de coll. Als dirigents i assessors d’ERC seguia predominant no el camí de la independència sinó l’esquerranisme. Per altra banda, convindria saber, a Catalunya i al món, què és ser d’esquerres avui, no dir-se’n sinó fer-ne: fer què, i des del govern. No és estrany que la figura política més valorada a Europa sigui Angela Merkel. L’any 1999 el sociòleg Anthony Giddens, principal assessor del premier britànic Tony Blair, en una conferència a Barcelona explicava la següent anècdota: circulaven en cotxe Blair i el primer ministre francès Lionel Jospin i en arribar en una cruïlla el conductor Jospin va preguntar cap on havia de girar, i Blair li va respondre: “Pica l’intermitent de l’esquerra perquè el vegin els nostres seguidors, i gira a la dreta”. Giddens reia tant com el públic que l’escoltava. Vet aquí la caricatura de l’esquerra governant del segle XXI, la de Pedro Sánchez, la de Colau.

Així doncs, les negociacions amb Junts van començar amb retard. Des del meu punt de vista el que cal a Catalunya és una estratègia de país dels tres partits independentistes amb un programa de govern sòlid i estable: 1) que resolgui la situació actual –pandèmia, dificultats econòmiques i socials (com a tot Europa)–, 2) que acabi amb la discriminació contra Catalunya en tots els aspectes (una mostra: infraestructures amb 28.000 milions euros de dèficit), 3) que refusi la persistència de la repressió des del gobierno amb totes les seves institucions, començant per la dels presos polítics, 4) que potenciï la projecció internacional de Catalunya, o sigui la coordinació amb el president Puigdemont, els eurodiputats i tots els exiliats amb el reforç del Consell per la República, que hauria de servir de nucli de consens de partits i entitats. En resum, el que els catalans necessitem és la independència.

Com s’ha demostrat, la submissió –la del Parlament, p. ex.– no atura la repressió, al contrari, i el triomf de la dreta + extremadreta a Madrid la farà créixer. Cal un govern amb capacitat de decidir de debò, cal acabar amb el cruel enorme dèficit fiscal que estrangula el progrés econòmic i les polítiques socials, i no una autonomia controlada. I a la vegada la imatge internacional de Catalunya exigeix un acord estratègic, que no sé veure de moment. Potser ERC va picar l’intermitent de la independència, però gira cap a l’autonomia?

Continua essent cert que 2 + 2 = 4. Encara hi ha esperança, encara que s’hagi de negociar a Lledoners.