L’única solució per sostenir les pensions és, segons el Banc d’Espanya, triplicar l’arribada prevista d’immigrants durant les properes tres dècades. Hi ha, però, molts interrogants que no s’han plantejat

Per distreure’ns o millor dit pertorbar-nos la festa de l’1 de maig, es publicava l’informe anual del Banc d’Espanya on es deia que, preveient l’escassa natalitat i l’envelliment de la població, l’única solució per sostenir les pensions i evitar els desajustos en el mercat laboral era la de triplicar l’arribada prevista d’immigrants per als pròxims 30 anys incorporant 24,6 milions d’estrangers. Contradeia l’informe el publicat per l’Institut Nacional d’Estadística, en indicar que “el col·lectiu nascut a l’estranger en edat de treballar hauria de ser tres vegades més gran que el que preveu l’INE a les projeccions de població més recents”. Mentre que l’INE preveia 10 milions d’immigrants més a Espanya fins al 2053, el raonament del Banc d’Espanya en demanava fins a 24,6 milions més que els actualment arribats per mantenir les pensions. És a dir, més de la meitat de la població actual. El director general d’Economia i Estadística i el seu departament deuen haver creuat dades de projeccions de la baixa natalitat, de l’alça de l’esperança de vida, de les cotitzacions a la Seguretat Social i l’allargament de la vida laboral que preveuen a l’alça, per indicar-nos aquesta xifra tirant pel dret, però deixant molts interrogants pel camí. Malgrat que haguem d’aplaudir que algú, i més organismes oficials –tot i que es contradiguin–, s’atreveixin a projectar a 30 anys, quan estem acostumats a no passar dels pròxims quatre, si és que hi arribem en les promeses i les polítiques que preveuen desenvolupar els que se’ns presenten a les llistes, sorgeixen moltes preguntes que no ens respondran, i si ho fan no tenim segur que l’encertaran. Qüestions com: s’adonen el Banc d’Espanya o els dirigents polítics que el principal tema ja no seran si les pensions són sostenibles, sinó que això serà una nova o una altra Espanya? I que pel que ens afecta a nosaltres, amb un ritme proporcionalment major d’arribades, serà una Catalunya totalment distinta en llengua, costums, en cohesió social? No hauria de ser aquest el debat? També si aquests immigrants voldran assumir alegrement amb el seu treball les pensions dels vells que s’hi troben en arribar al seu nou destí quan ja tindran una força política i social considerable? Si voldran assumir fins i tot el dèficit públic que dobla el VAB, valor afegit brut anual? N’hi ha més, de preguntes. Com donat per més probable com fins ara que aquests nous immigrants provinguin majoritàriament d’Àfrica o d’Amèrica Llatina, s’han comptat les necessitats d’adaptació, escolars, sanitàries, habitatge per a ells i els seus familiars, alguns també grans i reagrupats? Seran més dels 24,6 en “edat de treballar”, amb aquests reagrupaments. Quants en preveuen? Quines són i com influeixen les projeccions de les diferents taxes de natalitat entre els actuals habitants, les més baixes de la UE, i les més altes dels nouvinguts? També si es té en compte el balanç entre els nostres joves ben formats que emigren any rere any a països més desenvolupats on troben millor acollida en temes de contractació i oportunitats laborals, i si es compensarà amb els emigrants d’aquests països, joves d’empreses multinacionals, que es venen a establir aquí. Si es compten també els jubilats per exemple britànics i alemanys d’Alacant i Mallorca que ja reben les pensions dels seus països i que es van establint buscant millor clima i preus. Molts dubtes en les projeccions. L’editorial de La Vanguardia dedicada al tema, sense aprofundir en aquest impacte sociocultural, que configura un nou país, considerava les possibles faltes d’habitatge, que ja es donen ara, el foment de la natalitat i temes de productivitat. En aquest darrer tema, fer projeccions a 30 anys no té gaire sentit si no es tenen en compte nous factors com l’afectació de l’aplicació de la intel·ligència artificial, tant en les contractacions –a Silicon Valley hi ha acomiadaments de més del 30% en empreses tecnològiques– com en la productivitat, béns produïts per unitats de treball i capital. Si només fa 17 anys que els iPhone ens han canviat la vida, ha de ser difícil fer previsions del doble de temps. Potser aquest termini és el que necessitarà la societat per adaptar-se i reajustar-se dels efectes d’aquestes noves tecnologies, la revolució digital, que portaran trasbalsaments en les tasques administratives i probables reduccions de jornada laboral talment com les va comportar la revolució industrial. L’editorial de La Vanguardia feia un crit d’alerta als dirigents polítics perquè restableixin un marc de diàleg i se centrin en l’important. Suposo que tal com s’estimen darrerament tant el PP-Vox i el PSOE, com els nostres Junts, ERC, CUP, això és el que en deien “clamar en el desert”. Amb les seves confrontacions i polítiques a curt termini de cada contesa electoral, és difícil que pensin en un de llarg del qual no intueixen rèdit electoral, malgrat que sàpiguen l’absoluta necessitat d’abordar-ho, talment com saben de la seva quasi absoluta incapacitat per encertar. És per això que crec millor que aquest article es publiqui l’endemà d’unes eleccions, per no influir ni en un sol vot en elles, però perquè tinguem en compte el que ens pot venir a sobre. Quan més de 100 anys enrere hi havia alguna crisi a pagès, pel clima, plagues o el que fora, es gestionava amb més gana –en comptes de matar dos porcs per a tot l’any se’n feia un i es tirava remolatxa–, i més fred –s’havia de malvendre la meitat de la fusta del bosc per escalfar-se menys i tenir més penellons–, i a esperar temps millors. Tiraven endavant amb sacrificis. Potser la crisi de les pensions s’hagi d’abordar amb algunes restriccions, amb algunes renúncies si aquestes previsions del Banc d’Espanya ens han de costar el país tal com l’hem conegut i gestionat fins ara. Un país que ha mostrat com ha assimilat històricament més o menys bé onades d’immigrants, però que potser no està preparat per a un cert tsunami, és a dir per onades majors i sobtades.

L’única solució per sostenir les pensions és, segons el Banc d’Espanya, triplicar l’arribada prevista d’immigrants durant les properes tres dècades. Hi ha, però, molts interrogants que no s’han plantejat

24 milions d’immigrants més