| 19:20
Opinió

És injust que els joves que hi estudien hagin de pagar molt més que els que van a les universitats públiques

25 anys de la Universitat de Vic: desig d’aniversari

La Universitat de Vic està de festa! Fa 25 anys del reconeixement de la universitat a través d’una llei aprovada per unanimitat de tots els grups polítics del Parlament de Catalunya. La llei avalava la tasca feta pels Estudis Universitaris de Vic des de l’any 1977 i dotava la nova universitat d’un model de gestió privat-públic que al llarg del darrer quart de segle hem sentit lloar del dret i del revés i s’ha presentat sovint com un model de referència dins el mapa universitari català.

Els aspectes històrics són prou coneguts. Ras i curt, però, no tinc por d’equivocar-me si dic que la Universitat de Vic ha fet els deures. Ho dic amb coneixement perquè ho he viscut des de dins amb intensitat. Fer els deures vol dir innovar en la docència, impulsar la recerca i la transferència de coneixement, incrementar la presència en el territori, complir amb els requisits de qualitat dels títols que imparteix, millorar l’eficiència en tots els àmbits de la gestió, ampliar i millorar els espais i un llarg etcètera difícil de sintetitzar. Hi podem afegir altres fites com la federació amb la Fundació Universitària del Bages i amb els estudis de Medicina, que han sigut un factor clau en la creació de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya, amb àmplia presència territorial i amb un augment significatiu del nombre d’estudiants de títols oficials (més de deu mil!). També amb un valor afegit molt important en l’impacte social, econòmic i cultural per a les comarques de la Catalunya Central.

La UVic ha fet els deures, però no tots els actors han fet igual. On és aquella unanimitat i, sobretot, aquella implicació? Amb tendència al cofoisme, oblidem que (almenys en el moment d’escriure aquestes ratlles) la nostra universitat no té contracte programa. I d’això ja comença a fer un grapat d’anys. Un fet que diu ben poc de la implicació del govern català en una universitat que també és la seva. Tampoc deixa en un bon lloc els responsables polítics del territori, que no semblen capaços d’influir en les decisions d’un govern que és del mateix color o, en altres casos, de pressionar dins el Parlament pensant en una universitat que és de tots. Potser en algun discurs de la celebració dels 25 anys, la consellera de Recerca i Universitats ens farà el regal d’aniversari de l’aprovació del contracte programa. Tant de bo que sigui així, encara que sigui tard i malament.

En el moment de bufar les espelmes del pastís d’aniversari, la persona homenatjada acostuma a formular un desig. “Que demani un desig!”, diuen els Manel en la seva cançó. Encara que no sigui jo qui bufi les espelmes, sí que em sento amb ganes per formular un desig. Un desig en veu alta que va més enllà d’un contracte programa perquè apunta més lluny, cap a un projecte de futur. Un desig que reclama una universitat a l’abast de tothom i no de peatge com l’actual. Perquè no és just que, després de 25 anys, els joves que estudien a la nostra universitat hagin de pagar molt més que els que van a les universitats públiques. I encara és més injust que no ens ho plantegem de manera oberta. Em pregunto: som un territori que es mou per la xarxa de comunicacions i els equipaments i no es mou perquè la nostra universitat estigui a l’abast de tothom?

És evident que aquesta injustícia, que es podia acceptar fa 25 anys, no pot considerar-se com un fet natural i lògic de cara al futur. És a dir, per sempre. I no parlem només de beques, sinó d’una millora substancial i gradual del finançament que permeti, en un termini raonable però amb un horitzó acordat (abans del trentè aniversari?), que els estudiants de la UVic-UCC i les seves famílies paguin la matrícula a preu d’universitat pública perquè és socialment just que sigui així. Sí, sí, aquest és un tema de justícia social i d’igualtat d’oportunitats. No parlem de canviar el model de gestió, sinó de millorar el finançament; però si el model i la llei no serveixen per aquesta finalitat, potser sí que convé canviar-los.

Aquest és un desig que requereix la voluntat, el convenciment i la implicació dels responsables polítics de les diferents administracions. No es poden pronunciar els consistoris municipals sobre aquest tema?, i els plens dels consells comarcals i les assemblees d’alcaldes d’Osona, Bages, Ripollès, Moianès i altres comarques properes?, i els diputats i diputades que ens representen al Parlament i els respectius partits polítics? I més enllà, els sindicats i les associacions empresarials?, i les entitats, escoles, instituts i altres institucions de les nostres comarques?, i, al capdavant, la mateixa comunitat universitària, els respectius patronats i tots els òrgans de govern?

Si el desig falla, sempre em puc imaginar la plaça Major de Vic o el Passeig de Manresa plens d’estudiants de la UVic i de la UManresa, estudiants de secundària, professorat de tots els nivells i persones que estimen l’educació, reclamant que encara tenim més dret que l’anunciada rebaixa de matrícules per a les universitats públiques, perquè a la UVic-UCC encara s’ha de pagar més. O també soc capaç de veure L’Atlàntida de Vic i el Kursaal de Manresa plens a vessar de representants polítics i de la societat civil donant suport a una universitat que no sigui de peatge. Com diuen els Txarango en la cançó: “Seguim aquí. Seguim sumant històries, seguim vius. Salvant a poc a poc tots els paranys. Seguim a prop avui que fas anys.”

(PD: Hi haurà qui pensarà que ara això no toca, però si després de 25 anys encara no toca, potser que miri el calendari i posi en algun lloc la creu de quan toca. Si us plau, abans del proper aniversari).