25 anys de terror
El títol d’aquest article no és casual, fa 25 anys del terror més absolut que puc recordar, d’aquell 11 de setembre que ens ha quedat gravat a la memòria pels atemptats més bèsties mai vistos, i “terror” era la paraula amb la qual El Periódico va obrir en la seva portada de l’endemà, una portada que tot i ser un nen en aquell moment encara no he oblidat, amb la imatge d’un avió dirigint-se al World Trade Center de Nova York.
Han passat 25 anys i encara avui tots els que ens va tocar viure-la aquell fatídic dia recordem on érem, què fèiem i amb qui en un dia en què el món es va aturar, absolutament tothom va contenir la respiració mentre érem testimonis d’uns fets que canviarien el curs de la història, les conseqüències dels quals encara no sabíem en aquell moment, però que segueixen ben presents.
Era una tarda normal d’una Diada que queia en dimarts després de dinar quan de sobte, tot i la poca edat que tenia en aquell moment, t’adones que alguna cosa greu està passant, que els pares van de seguida a veure la televisió al crit de “vine córrer, mira què ha passat”, mentre en aquell moment encara hi havia l’esperança que fos una pel·lícula o, fins i tot, un accident, possibilitat que es va esfumar en el moment en què, veient en directe per la televisió un fum negre que sortia d’una de les torres, un segon avió impactava en la torre sud que confirmava l’atemptat terrorista més bèstia de la història.
Amb aquesta segona explosió va acabar una Diada estranya, en un dia complicat, on els ulls ja no es van moure de la televisió, ni tan sols a l’hora d’anar a dormir, on encara recordo al pare a altes hores de la nit seguint el que passava a Nova York sense perdre detall després d’uns fets d’impacte i buscant supervivents entre la runa.
Era un terror que no sabies quan acabaria, que desitjaves que no arribés cap nova notícia, però després del World Trade Center arribava la notícia d’un atac al Pentàgon, l’ordre de netejar l’espai aeri, les evacuacions massives, el president Bush volant amb l’Air Force One fins a una base militar per protecció, i l’espera, aquella inquietant espera per saber quina seria la reacció, americana i internacional, de tot això i com ens involucraria.
Quatre avions americans segrestats havien estat utilitzats per terroristes per atacar quatre punts clau dels Estats Units, on només un d’ells no havia arribat a l’objectiu, gràcies als valents passatgers que, conscients del que estava passant, van forcejar amb els terroristes per abatre l’aeronau, un dels molts actes heroics que es van viure en un dia llarg que va canviar el rumb de la història.
Pel record queda el discurs del president George Bush davant de tota la nació, l’allau de reaccions, internacionals, però també nacionals als Estats Units, d’exaltació nacional, de ràbia continguda, dels bombers i policies a la zona 0 fent l’impossible per ajudar, de la devastació del que havien estat les famoses torres bessones del World Trade Center, en un dia en què el terrorisme havia atacat el cor del país utilitzant a ciutadans per atacar a ciutadans, en un atac que va posar fi a la vida de gairebé 3.000 persones.
No només l’aviació i les mesures de seguretat van canviar per sempre aquell dia, perquè en aquells moments la possibilitat d’una guerra era terriblement real, el món contenia la respiració mentre esperava la reacció d’uns Estats Units ferits però orgullosos del seu país i el seu model de vida, que encara buscaven supervivents en els dies següents, en els que sortien a la llum les històries d’aquella jornada tràgica, qui eren els responsables d’aquella barbaritat, que el president Bush va prometre que sentirien la veu dels Estats Units d’Amèrica a la zona 0 megàfons en mà.
L’11 de setembre de 2001 que tots recordem va canviar el rumb de la història, no hi va haver una reacció immediata dels Estats Units perquè el culpable no era un país sinó un grup terrorista, que hauria suposat una allau d’actuacions i posicionaments de tots els països, però la política exterior nord-americana ha estat condicionada pel que va passar aquell dia, com es pot comprovar en totes les decisions que es van prendre des del mandat de George Bush i les reaccions posteriors, amb Afganistan, Iraq, la recerca de Bin Laden; com el mandat d’Obama, que aconsegueix capturar l’ideòleg de la tragèdia mentre gestiona la sortida de l’Iraq, fins al mandat de Joe Biden, on es confirma la sortida de l’Afganistan, operacions totalment condicionades pels efectes del dia en què es va atacar als Estats Units d’Amèrica (molt recomanable veure la sèrie “Moments Decisius: l’11-S i la guerra contra el terrorisme”).
Quedarà per un futur decidir si l’11-S suposava o no el final d’una etapa històrica com l’edat contemporània, però va significar el naixement davant de tothom d’un terror invisible en forma de terrorisme que ha anat tenint episodis tràgics contra occident; un canvi d’esquema geopolític i l’arribada d’una allau de mesures de seguretat que encara avui estan vigents, d’aquesta por latent que no ha acabat de marxar mai.
Com tot, dels moments més foscos apareixen els més lluminosos, i tant els Estats Units com tot occident es van sobreposar a l’atac mantenint la seva essència, segurament amb una pèrdua de drets o llibertats en pro de la seguretat que vam acceptar, d’una llei USA Patriot reactiva en un moment de màxima tensió que avui deixa clar que no és positiu legislar en calent, però que també, van servir per reafirmar que volem viure amb la llibertat que garanteixen els sistemes occidentals, sense por ni tampoc aturador, perquè viurem les nostres vides de la forma que volem i que ens agrada perquè és la millor forma de fer front al terror que en volien imposar alguns.
Com tot, una revisió històrica i exhaustiva de tot el que va passar després de l’11-S serviria i molt per preparar com actuar posteriorment a una tragèdia, però cal entendre-ho tenint en compte el que es vivia en aquell moment, i el nerviosisme, ràbia i preocupació del que estava passant.
I qui ens havia de dir després d’aprovar totes les mesures de seguretat dels aeroports i els avions després de l’11-S que, anys després, aquestes mesures protectores provocarien la tragèdia de Germanwings.