Analitzant la construcció d’habitatge als tres principals municipis d’Osona, les xifres demostren el retrocés relatiu de Manlleu

El president Salvador Illa ha anunciat al Parlament, com a fita de la legislatura, la construcció de 50.000 nous habitatges de lloguer assequible preveient invertir 4.400 milions en els propers quatre anys. Fent una simple divisió surt un preu d’una mitjana de 88.000 euros, sòl a part, donat que vol fer servir primordialment terrenys públics en reserva dels que en tenen a bastament fruit dels darrers POUM aprovats arreu. Tal prioritat indica que de nou tornem a entomar el greu problema de la falta d’habitatge. El simple fet de passar del som 6 milions als ara 8 en pocs anys, sense edificar en proporció, ha comportat preus amunt de compra o lloguer, desnonaments, ocupacions, joves que no s’emancipen i romanen amb pares i avis, baixades de natalitat dels mateixos i d’altres problemàtiques. Pragmàtic, el president també apunta com a objectiu baixar dels 100 mesos de mitjana (vuit anys!) dels actuals terminis entre planificar i les claus en mà del pis, a la meitat, només quatre anys. Aquestes bones intencions recorden d’altres prometences incomplertes dels governs centrals, també de les cooperatives de la UGT –20.000 afectats per la fallida de la promotora PSV–, del pacte incomplert de fa dos anys del govern Aragonès amb el PSC per construir 10.000 pisos nous de lloguer fins al 2026 i que ara es deu incardinar en aquest projecte. S’ha d’esperar que aquest any sí, com sospirava cada estiu el fervorós culer. Resten d’altres serrells. Hi haurà suficients paletes, llauners, guixaires, fusters…? Segons el Ministeri d’Hisenda, en un any hem passat de 968.000 empreses registrades a 876.000, un 10% menys, i moltes són d’aquestes petites que no poden resistir més o que es jubilen sense relleu. Nogensmenys la Formació Professional en aquests oficis és totalment deficitària. Aquesta Hisenda de Madrid, per cert, serà receptora directa d’almenys un 30% dels 4.400 milions d’euros via els impostos que recapta. Segons la LOFCA només en retorna el 50% del que rep per IVA o IRPF. Mentre no tinguem el concert singular augmentarà el nostre dèficit fiscal i a sobre haurem d’aguantar els Page, pontificant que la riquesa dels catalans pertany a tots els espanyols. Seran aquests habitatges tots de lloguer pel fet de construir-se sobre sòl públic? N’hi podrà haver de propietat en un país avesat a ella, al mateix temps que ajudaria els ajuntaments a recaptar per IBI? Els de lloguer, si paguen l’IBI repercutit, haurien de tenir rebaixes en el rebut mensual si es vol que s’arribi a final de mes? Com queden els obligats de protecció oficial, el 30%, si es construeix en sòl privat? El seu fracàs és evident a Barcelona, en els darrers cinc anys només se n’han fet 22. Més dubtes per aclarir en la lletra menuda, la més peluda. S’actuarà dins dels 50.000 habitatges també en rehabilitacions d’edificis que cauen? Darrerament, l’Hospital Clínic ha vist com en la subhasta de cinc edificis rebuts en donacions amb 55 llogaters, només n’ha aconseguit vendre dos. Fet que palesa dues coses: que molta gent sense hereus o amb ells que renuncien per falta de liquiditat deixen els seus béns a institucions i que molts d’aquests béns requereixen actuacions que queden fora dels equilibris en l’economia de preus. La complexitat del mercat dels habitatges la mostren les comparacions de la taula adjunta. Són els habitatges iniciats des de 1990 a Vic, Manlleu i Torelló. Tothom pot comparar les xifres amb els habitants arrodonits: Vic, 45.000; Manlleu, 20.000, i Torelló, 14.000. En surten dades que demostren el retrocés relatiu de Manlleu. Si hagués seguit les proporcions de Vic, haurien d’haver construït 4.800 habitatges i no 3.280. Vic tira molt més que Manlleu, però en la comparació amb Torelló haurien d’haver estat encara més, 4.270. En faltarien un miler. En la sèrie també es poden veure els efectes de la crisi del 2008, que va deturar l’impuls dels primers anys del segle, fins que el 2014 el comptador va quedar a zero. Sortosament per a ells, els tècnics municipals no han de seguir les tendències de l’empresa privada, on si no hi ha feina hi ha ERO, tancaments i altres desgràcies. Aquesta seguretat que els atorga estar al servei del públic, feina de per vida i per les recents estadístiques, més ben pagats que les mitjanes dels sous d’empreses privades que els mantenen amb les seves produccions, els hauria d’estimular a majors dosis d’empatia que només es dona en alguns casos, però malauradament no en tots. El govern Illa tindrà feina amb les traves administratives i de procediments. Les vol escurçar amb moltes possibilitats de no sortir-se’n. Les burocràcies estatals és cert que entorpeixen la innovació, però tenen quatre elements claus per beneficiar-se de la força innovadora d’una plataforma externa. Són dipositàries de gran quantitat d’informació i serveis que organitzats millor poden ser d’utilitat per a la gent. El ciutadà normal té gran interès pel tipus d’informació que té el govern. Alguns ciutadans dediquen temps i energia intel·lectual a resoldre problemes que afecten el bé públic. Els governs no són empreses privades, no tenen pressió de la competència per mantenir les dades en secret. Fruit d’aquestes dades és aquesta reflexió en l’àmbit d’Osona del greu problema de l’habitatge que ara entoma el govern Illa. Caldria ajudar-lo, no sigui que només rodoli com Sísif amb el seu roc amunt i avall.

Analitzant la construcció d’habitatge als tres principals municipis d’Osona, les xifres demostren el retrocés relatiu de Manlleu

50.000 habitatges o la pedra de Sísif