Cal recordar la tragèdia que significar una dictadura, la nul·litat total dels drets i les llibertats no pot tenir mai una connotació romàntica pel record històric

20 de novembre de 2025, fa 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco al llit, cinc dècades del que va suposar el final de la dictadura i l’inici de la transició cap a la democràcia a l’estat espanyol i, sobretot, el final d’una etapa molt fosca de la història.

Han passat 50 anys, que per alguns pot semblar molt, però en realitat a nivell d’història no és massa. De fet, és tan simple com (en funció de l’edat de cadascú), recordar com vau viure aquell dia o preguntar als vostres pares com el van viure ells, una simple pregunta per entendre que aquesta efemèride no és tan llunyana com pot semblar.

Segurament les coses han canviat molt amb 50 anys, però també cal fer certes reflexions com: Realment s’ha aconseguit fer una transició completa a la democràcia? Queden reminiscència d’aquella etapa tant fosca i funesta? I la més important, n’hem après?

Es diu que el temps ho posa tot al seu lloc, però també és cert que dilueix els records, eliminant o mitigant les parts dolentes en cerca d’una versió més suau o romàntica de cada esdeveniment de les nostres vides.

Per desgràcia la distància amb el franquisme ha donat peu a un nou corrent de veus, principalment molt joves, que estarien a favor de tornar a una dictadura, concretament segons xifres oficials, un 20%, una dada que hauria d’alarmar i preocupar a tota la societat i als seus dirigents.

En algun moment tots hem sentit l’expressió d’“amb Franco això no passava” o “amb Franco es vivia millor”, frases que potser hem normalitzat i no els donem la transcendència que hi hauria, perquè la dictadura també era equivalent de repressió, censura i, fins i tot, mort (un servidor no podria estar escrivint aquestes línies de fet).

Cal recordar la tragèdia que significar una dictadura, la nul·litat total dels drets i les llibertats no pot tenir mai una connotació romàntica pel record històric, ni amb la comparació de què, actualment, l’estat té certes mancances, problemes o reptes que toca assumir.

Hi ha una part important de la població que, per sort, realment no sabem el que significa viure en dictadura, el que ens hauria de fer ser especialment curosos en mirar enrere, alhora que cal estudiar aquestes etapes molt més, per ser la immediatament anterior a l’actual, a banda de continuar treballant per superar-la en tots els sentits, àmbits i institucions.

Avui el franquisme no s’estudia fins a finals de l’ESO, cosa que no ajuda, i igual com està passant amb la Segona Guerra Mundial o el nazisme, es banalitza per pur desconeixement, perquè un terç dels joves europeus no coneixen els camps de concentració, la vergonya més gran de la història d’Europa que convé conèixer molt per no repetir.

Que la situació actual sigui complicada no comporta per se que l’anterior fos millor, sinó que hi ha reptes que cal afrontar de forma serena i madura, sense acceptar mai que un dictador que va arribar al poder amb un cop d’estat i una guerra fos una millor solució.

I també cal oposar-nos a aquesta visió que els joves s’hagin tornat més radicals o “fatxes”, perquè tothom té tot el dret del món a estar indignat quan no li agrada el que passa i en voler-ho canviar sense necessitat de voler tornar a etapes que, de fet, ni coneixen de primera mà.

Que tothom faci la reflexió que li toca, si hi ha un malestar actual no és per culpa dels més joves sinó per la inactivitat o les mancances de l’estat i els dirigents actuals, alhora que cal tenir molt clar que la dictadura és una etapa que no es pot repetir, fins al punt que convindria continuar treballant per erradicar-ne tots els vestigis, formes de fer, institucions i maneres que, 50 anys després, es neguen a desaparèixer, principalment perquè l’estat ha estat incapaç d’eliminar.