Malgrat l’espionatge contra els promotors, expedients contra els directors i la vigilància persistent, el català va tornar a ser escrit en una publicació diària després d’una llarga dictadura

El dimecres 13 de maig Vic s’inaugura a Vic l’exposició itinerant “50 portades de l’Avui”, que va recorrent Catalunya. El proppassat 23 d’abril, diada de Sant Jordi, van ser commemorats els 50 anys de la seva primera edició. Una data que recordo perfectament, ja que per mi i per tots els catalanistes la novetat destacada, il·lusionant, anhelada, de la festivitat del patró de Catalunya d’aquell any 1976 havia de provenir del món de la premsa. Sí, perquè per primera vegada després de l’ocupació espanyola de Catalunya l’any 1939 sortiria al mercat un diari en català, en la nostra llengua perseguida. M’emocionà. No cal dir que ja feia temps que m’hi havia apuntat com a comptepartícip, modestament, i que me’n vaig fer subscriptor. Conservo aquell primer exemplar, i explicaré com el vaig adquirir. El matí d’aquell memorable 23 d’abril de 1976 vaig sortir de la feina en tres ocasions. La primera, per anar al jutjat per tal que el jutge signés aquells enormes llibres d’inscripcions del Registre de la Propietat. L’oficial judicial em demanà que els diposités i que hi tornés més tard a buscar-los: el jutge estava ocupat. Vaig aprofitar l’avinentesa per recórrer els quioscos de Vic i vaig retornar moix a la feina amb la cua entre les cames. La distribució fallava i no havia arribat cap exemplar. Passà una horeta abans de tornar-me a presentar al jutjat i vaig aprofitar el camí per repetir un nou periple quiosquer: sense èxit. De retorn, quan vaig entrar, els companys de l’oficina aixecaren el cap expectants i l’abaixaren silenciosos quan em van veure entrar amb els llibrassos i sense l’Avui. Però no em vaig donar per vençut: encara em quedava una tercera oportunitat, la de presentar-me a l’oficina de Correus a recollir certificats, com pràcticament cada dia. Així doncs, tercera volta quiosquera i tercer fracàs: novament retorn entristit i amoïnat. Aquell dia tan assenyalat disposava d’autorització per fer festa a la tarda, ja que la direcció del col·legi Sant Miquel, on jo exercia de professor a primera hora, havia organitzat un dinar campestre a l’ermita de Sant Jordi de Puigseslloses. En plegar a les 2 del migdia, vaig refer el recorregut pels quioscos de la ciutat. De nou sense èxit. Però... malgrat la gana i el desànim, vaig decidir esperar-me una estona confiant en les paraules de la quiosquera del final del carrer Nou. I va merèixer la pena perquè pocs minuts després descarregaven feixos del diari en català del qual vaig adquirir entusiasmat dos exemplars, un per a mi i l’altre per a la gent de Sant Miquel, els professors i la direcció, que ja m’esperaven expectants, i amb tots ells vàrem celebrar la primera edició de l’Avui amb un brindis amb cava a tocar de l’ermita. Lloc i data oportuns per a un fet remarcable com aquell. Els professors, amb Ricard Torrents al davant, m’arrabassaren els dos exemplars del diari entre crits de joia. Moments que la meva retina reté feliç. I també recordo els comentaris joiosos sobre l’èxit que representava l’edició d’un diari en català després de tants anys de prohibició absoluta de la nostra llengua, i alguns contaven anècdotes de la campanya prèvia, discreta però efectiva, de recollida de diners de part de 34.000 comptepartícips i de sumar subscriptors. En els anys previs, quan sota la dictadura franquista es covava el diari –10 anys, aviat és dit, des de finals de 1966 a 1976–, l’advocat i amic Joaquim Onyós de tant en tant m’informava dels impediments i obstacles que els del règim –gobierno civil, delegat del Ministeri d’Informació i policies– s’empescaven per impedir-ne l’edició, per tal com els promotors eren descrits com a “catalanistas i desafectos al régimen”, i la llei de premsa de 1966 del ministre Fraga Iribarne no assegurava res. “En això tenen raó”, afirmava, sorneguer, i ferm, Onyós: “Sí, som contraris al règim, contraris a la dictadura franquista, i ben catalanistes, de soca-rel.” Quan es va estendre la campanya de comptepartícips la situació havia començat a canviar: érem milers i milers, i això va impressionar els corifeus del règim, i al mateix temps ens estimulava a nosaltres, als de la ceba. “Ens en sortirem”, m’assegurà Onyós, bon patriota, i ben connectat amb els promotors, en especial amb el notari Josep M. Puig Salellas. Tanmateix, tot i que augmentaven les nostres esperances de poder tenir un diari en català, vam haver d’esperar la mort del dictador. He citat l’amic Joaquim Onyós, però vull remarcar també l’activitat de Pilarin Bayés, la gran ninotaire, que ja en aquells anys realitzà una feina incessant i profitosa, generosa, amb els seus esplèndids dibuixos per ajudar a sumar comptepartícips i a reforçar la promoció del futur diari. Uns comptepartícips que quedàrem tots fitxats en un monstruós expedient governatiu. Expedient que no va pas tancar-se quan arribà l’autorització per editar el diari, ben al contrari, ja que els seus periodistes eren analitzats amb lupa cada dia, de manera que el primer director, Josep Faulí, va ser objecte de dos expedients sancionadors als mesos inicials. L’endemà d’aquell 23 d’abril de 1976 l’Avui va arribar a Osona amb normalitat, com la resta dels diaris, si bé algun dia el contingut de les notícies patia l’hora avançada de la rotativa, ja que El Ciero –on s’imprimia al principi– exigia que fos enllestit abans que ell i per tant alguna notícia de darrera hora s’escapava. El llegíem amb tot l’interès, el gaudíem, però n’ignoràvem les difícils vicissituds diàries de la direcció, dels redactors i dels corresponsals. Agustí Pons, periodista i membre de la redacció de l’Avui des del primer dia, ho explicà amb un cert detall a Temps indòcils. Malgrat l’espionatge espanyol als principals promotors, l’elaboració policial de fitxes dels comptepartícips, els expedients governatius sancionadors contra els directors, la vigilància persistent... malgrat tot això i més, la llengua catalana va tornar a ser escrita en una publicació diària després d’una llarga dictadura. Ja se sap que a Espanya sempre espien, retallen i castiguen. Per sort, hi ha catalans indomables, patriotes, els de la ceba, els separatistes, els independentistes... els desafectos. Sí, perquè l’amor el sentim per nosaltres, per Catalunya, una nació des de fa segles, i que avui continua oprimida.

Malgrat l’espionatge contra els promotors, expedients contra els directors i la vigilància persistent, el català va tornar a ser escrit en una publicació diària després d’una llarga dictadura

50 anys! L’‘Avui’ després de Franco