75 anys de l’entronització de la Moreneta
El 27 d’abril de 1947 va ser un dia de festa grossa a Montserrat, amb motiu de l’entronització de la imatge de la Moreneta en el seu nou tron de plata. Avui fa 75 anys, Montserrat es va vestir de festa en una diada que no va tindre només una dimensió religiosa, sinó que va ser també un acte d’afirmació catalanista, un esdeveniment que la dictadura no va poder evitar.
Varen ser milers els catalans que aquell 27 d’abril de 1947 ompliren Montserrat, per assistir a la missa presidida per l’arquebisbe de Tarragona, Manuel Arce Ochotorena i a la posterior processó amb la imatge de la Moreneta, fins al seu tron, ofrenat pels catalans per subscripció popular. A més, per primera vegada després de la guerra civil, la nostra llengua va ressonar de nou, gràcies a la campanya endegada per la Comissió Abat Oliba, encarregada de preparar aquesta festa. La Comissió distribuí en català les circulars, edità nombroses estampes i envià milers de cartes, per encoratjar el país a participar en aquest homenatge a la Moreneta, un homenatge que es convertí també en un acte d’afirmació catalanista i de reconciliació nacional.
Com va dir el P. Josep Massot, “les festes de l’entronització de la Mare de Déu van ser aprofitades, sobretot a través de Josep Benet (que havia estat escolà), per fer la primera campanya pública en català”. Així, “amb l’excusa de l’entronització, es van poder fer centenars d’actes a tot Catalunya i també al País Valencià i a les Illes” (El Temps, 21 de desembre de 2021).
El nostre país, en un temps de repressió i de prohibició del català, va veure en les festes de l’entronització de la Mare de Déu, una oportunitat per revifar l’esperit catalanista i fer possible el retrobament i la reconciliació entre els catalans que havien lluitat en bàndols oposats.
Va ser el P. Adalbert Franquesa, sagristà major del santuari, qui va pensar que Catalunya podria ofrenar un tron a la Mare de Déu de Montserrat. Aquest projecte, en un temps de fam i de restriccions, era una tasca difícil, com li va dir al P. Adalbert l’abat Aureli Mª Escarré. Amb tot, el P. Franquesa no es va desanimar i ho intentà, rebent, per part del poble, una resposta generosa en donacions, des de coberts de plata a diverses joies que els catalans ofrenaven a la Moreneta.
La Comissió Abat Oliba (anomenada així en homenatge al monjo fundador de Montserrat i bisbe de Vic), amb Josep Benet i Fèlix Millet al capdavant, integrà nombroses persones de diferents sensibilitats, que tenien un mateix objectiu: la reconciliació dels catalans després d’una guerra cruenta. La Comissió Abat Oliba treballà de valent per tal de mobilitzar la societat catalana, tot enviant cent mil cartes i editant un milió d’estampes. El text d’una d’aquelles estampes, mostrava la idea que tenia la Comissió Abat Oliba de com havia de ser la festa de l’entronització de la Mare de Déu: “Ningú no n’ha d’ésser exclòs d’aquesta festa de família, pensi com pensi, a menys que ell mateix se n’exclogués per odi als seus germans o per desamor a la seva Mare”. La comissió Abat Oliba desitjava que “aquell dia tots ens hi hem de trobar en la gran casa de la Mare, per oferir-li el símbol de la devoció i amor del nostre poble en el seu ric tron”. La Comissió Abat Oliba s’encarregava de recollir els objectes i les almoines que els catalans lliuraven pel nou tron.
El 8 de setembre de 1946 es va fer el primer dels actes d’aquestes festes, ja que aquell dia, la Comissió Abat Oliba va fer ofrena simbòlica del nou tron de plata, que havia estat encomanat a diversos orfebres i escultors, sota la direcció de l’arquitecte Folguera i amb l’assessorament del pintor Josep Obiols.
El 26 d’abril, vigília de la gran festa, van ser milers i milers de catalans que (a peu o amb diversos mitjans), pujaren la santa muntanya per participar aquella nit en la Vetlla de Santa Maria, reprenent-se així aquesta celebració, que a l’edat mitjana acollia els pelegrins que a la nit vetllaven la Mare de Déu, com ho mostra el Llibre Vermell de Montserrat, que conté els cants que, en segles passats, els pelegrins cantaven a les vetlles a Santa Maria.
El 27 d’abril, avui fa 75 anys, milers de catalans (algú ha donat la xifra de 70000 persones), s’aplegaren a les places de Montserrat, on se celebrà la missa, amb els bisbes catalans i presidida per l’arquebisbe de Tarragona Manuel Arce, com a delegat del papa Pius XII. Una vegada finalitzada l’Eucaristia, Fèlix Millet va llegir la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat, del bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, una pregària que traspua una gran catalanitat quan demana que la Verge Bruna defensi “d’enemics espirituals i temporals tota la terra catalana” i també quan diu que “mai no es desfaci aquest poble català, que Vós espiritualment engendràreu” .
I va ser després de la missa, quan en processó, la santa imatge fou portada al seu nou tron de plata, des del qual la Verge Bruna acull, des de fa 75 anys, les alegries i les tristeses, la pregària, les llàgrimes i el goig dels pelegrins que passen davant la Moreneta per venerar-la.
Els pobles, comarques i gremis, van oferir també a la Mare de Déu de Montserrat, com a signe d’agraïment i de veneració a la santa imatge, llànties votives, que, encara avui, fan perpètua la presència dels devots de la Moreneta i simbolitzen la pregària a la basílica, d’aquells que, de lluny estant, s’aclamen a Santa Maria. Així, la Comissió Abat Oliba encoratjava els catalans a participar en l’ofrena de llànties a la Moreneta: “Cadascuna de les comarques catalanes, vol tenir una llàntia davant l’altar de la Verge de Montserrat”. I també: “Les llànties comarcals perpetuaran al redós de la patrona de Catalunya, la realitat i la presència d’un poble que creu i estima”. Una de les circulars de la Comissió Abat Oliba, deia: “L’ofrena de les llànties comarcals, serà un dels actes més corprenedors de la Diada de l’Entronització. La flama d’una llàntia té un batec vivent que fa que sempre se li hagi atribuït la missió de perpetuar un record”. I hi afegia encara: “Si una de les característiques del moviment montserratí que estem vivint, és el seu caràcter eminentment popular, cal que sigui el poble qui ofreni les llànties que han de proclamar el redós de Santa Maria, la constant devoció dels seus fidels”.
Entre els milers de catalans que van participar en les festes de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, avui fa 75 anys, hi ha l’amiga Pilar Casanovas, que formava part (quan encara no havia fet 17 anys), dels cantaires de l’Orfeó Català i també els amics Joan Mª Vallvé i Joan Clos, de l’Agrupament Escolta Mare de Déu de Montserrat, així com Assumpta Cendra, tots quatre, actualment, membres de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat. Com m’ha comentat l’amic Joan Clos, ell, amb altres escoltes, va participar en el servei d’ordre i la nit de la vetlla la passà acampat al jardí del monestir, a prop de la porta dels Degotalls, des d’on podia escoltar els cants dels pelegrins que arribaven a Montserrat. També una jove Assumpta Cendra formà part del servei d’ordre dels minyons, a l’equip de mossèn Batlle, per acollir la gentada que arribava.
També hi havia en aquest acte, com m’ha dit Joan Clos, mossèn Antoni Batlle i el jove Lluís Bonet, que més tard seria mossèn i la nena Montserrat Calduch, que amb només sis anys, recorda l’emoció d’aquell moment. Ella m’ha dit que havia pujat amb els seus pares el dia 26 per assistir a la vetlla i l’endemà, situada a les places, al costat de l’Escolania, va viure amb emoció la missa i la senyera al Gorro Frigi, “una imatge que no se m’esborrarà mai”. I, encara, com a escolans que participaren en aquesta festa, hi havia els ara monjos, Sebastià Bardolet i Xavier Morell. Com m’ha comentat l’abat Sebastià, a les places hi havia “una multitud amb un sol cor i una sola ànima”.
L’amiga Pilar Casanovas també m’ha fet saber “la gran emoció de ser allà, poder cantar en català, el mestre Lluís Mª Millet dirigint els cants i el moment en què es va desplegar la senyera al Gorro Frigi i el brogit que es va generar: tothom es va girar cap al Gorro Frigi”.
Les festes de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, ara fa 75 anys, van tindre un significat que anava molt més enllà del seu caràcter religiós, ja que es convertiren en un acte de reconciliació nacional entre persones dels dos bàndols, que s’havien enfrontat a la guerra o que havien patit persecució. L’entronització de la santa imatge en el seu nou tron, en uns moments de repressió de la llengua i de dictadura, desvetllà a més, un fort sentiment de catalanitat. Així ho podem veure en l’acció arriscada i valenta d’uns escaladors dels Grups Nacionals de Resistència, quan en temps de persecució del català per part de la dictadura franquista, van penjar una gran senyera al Gorro Frigi, visible tot el dia 27 d’abril des de les places. Van ser dues dones, Florència Ventura (esposa de Josep Benet) i Montserrat Martí (germana del monjo, P. Lluc Martí), que havien comprat la tela per separat (per no aixecar sospites), una, la vermella i l’altra la groga, i van cosir aquella senyera que el governador civil de Barcelona ordenà que es retirés, tot i que l’abat Escarré s’hi va oposar, preveient que la seva retirada pogués provocar un enfrontament.
Les festes de l’entronització de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat el 27 d’abril de 1947, a més del seu sentit espiritual i religiós, es va convertir també en un acte cívic i de reconciliació nacional. Com va dir uns anys més tard Josep Benet, quan, degut a la dictadura, les associacions culturals catalanistes havien desaparegut o havien estat prohibides, “només quedava Montserrat, que tenia el sentit total de poble”, ja que “Montserrat unia molta gent” i “representava la catalanitat, una esperança de futur”. Per això mateix feia possible “refer la convivència i la reconciliació”.
Que, Santa Maria, com diu la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat, del bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, ens hi ajudi perquè “mai no es desfaci aquest poble català” que ella espiritualment va engendrar i que aplegui “tots els seus fills amb cor de germans”.