Durant dècades el pressupost cultural s’ha destinat sobretot a engreixar actors de teatre, músics i directores de cine que han fet del llepaculisme el seu mode de subsistència

Temps d’eleccions, temps de promeses. Estar molt informat no és garantia de res. Més aviat tot el contrari. Llegia a Twitter, una xarxa social que s’hauria de discriminar només per gent que destil·lem odi a cara descoberta, que Salvador Illa garanteix destinar un 2% del pressupost del govern català a cultura en cas de ser-ne president. El cervell se’m va desquadrar, vaig agafar-me fort a la cadira, i tot i així vaig acabar estavellant-me per terra sense ni tan sols haver provat una gota de Red Bull amb vodka en les últimes 48 hores. Un 2% per a cultura significa que el 98% restant anirà destinat a altres àmbits. Tenint en compte que des de fa anys sentim allò que tenim la millor sanitat del món, per més que només parlo amb gent que n’està d’allò més descontenta, que l’ensenyament naufraga fins i tot si la comparem amb indrets de l’Estat espanyol que fins fa no massa es consideraven subdesenvolupats, i que afortunadament no tenim un exèrcit per mantenir, ja em direu què en podem fer amb un trist 2% en cultura. Sobretot perquè durant dècades el pressupost cultural s’ha destinat sobretot a engreixar actors de teatre, músics i directores de cine que han fet del llepaculisme el seu mode de subsistència en vista que de talent tampoc n’estaven sobrats. Viure de les subvencions ha estat un dels pecats capitals d’uns governs que han buscat clients en lloc d’infraestructures. I si la població és monosil·làbica, tampoc molestarà gaire. Trobo tant a faltar que es facin concerts als bars del Ripollès, que acabo creient que a tots plegats –polítics, societat, premsa i fins i tot als mateixos artistes– ja els sembla bé que l’analfabetisme sigui l’objectiu al qual cal arribar de la forma més ràpida possible. I pel que a mi respecta, si ens autoextingim, també hi estaré d’acord. Si a Ripoll no es fan concerts que no siguin els d’una festa major on any rere any la mediocritat s’erigeix en nucli de l’equació, rarament hi haurà joves que acabin volent comprar-se una guitarra o una bateria per formar una banda. Els bars i locals que fa unes dècades apostaven per la música en directe van deixar de fer-ho per por que a més de les pèrdues que generava un concert, també hi havia el perill que la SGAE els acabés d’ensorrar el negoci. I tot plegat ha convergit en una societat culturalment tetraplègica, amb molts més dèficits que virtuts, condemnada a la compra gairebé obligatòria del llibre per Sant Jordi, però a la misèria absoluta de la resta de l’any. Gràcies, Salvador, per prometre’ns un 98% de misèria intel·lectual. El país s’enfonsa, i els espanyols ens envien un xerraire de fira per vendre’ns uns ganivets que l’endemà de les eleccions estaran rovellats, amb la fulla esqueixada i el mànec deformat. Això sí, en Serrat, en Sardà i els accionistes d’El Periódico segur que aplaudiran l’enèsima derrota amb les orelles. L’avantatge de tot plegat és que el dia que no hi siguem, com a mínim no haurem de suportar tanta ignomínia compartida amb la resta de partits que es presentaran com una Santa Companya qualsevol a les eleccions del 12 de maig.

Durant dècades el pressupost cultural s’ha destinat sobretot a engreixar actors de teatre, músics i directores de cine que han fet del llepaculisme el seu mode de subsistència

98% en analfabetisme