Els clàssics
Això de citar clàssics és un clàssic. Alguns profes hi tenen afició. Qualsevol afirmació discutible que fan sobre el present si la reforcen amb una frase arreglada del passat atribuint-la a algun crac els sembla que guanyen autoritat. Per això fan anar Aristòtil, Pitàgores de Samos o Confuci a granel. Els fan dir el que potser mai van dir, però, com que aquesta colla ja no es poden defensar, cola tot. I ens ho empassem. Lògic: hem comprat la tesi que a classe no s’hi va per pensar; s’hi va per aprovar.
Malauradament, això deu venir de lluny. La meva mare, quan de nano em deixava a la porta de les monges, em deia: “Fes bondat, eh?”. Aquell fes bondat no crec que volgués dir “no calis foc a l’escola”, sinó que més aviat significava “no portis la contrària a l’hermana”. L’eh? final mai l’he desxifrat. Devia posar-l’hi de propina. Per despistar, potser. I precisament això, despistar-nos, és el que ara no podem fer. La universalització de la intel·ligència artificial, que obre moltes oportunitats però també planteja alguns riscos, canviarà la docència i l’aprenentatge. De cap a peus.
Per això toca estar atents, pensar, dur la contrària i, per anar bé, també ser una mica descreguts. Ser descregut, en el fons, és una actitud de supervivència. És una manera d’obrir els ulls per il·luminar zones obagues i detectar perills. Que n’hi ha. Les virgueries que ja hem vist fer al bot de conversa ChatGPT d’Open AI anticipen que no estem davant d’un invent, sinó d’una revolució. Això és un tsunami.
I no vol dir que sigui negatiu. Al contrari. El nano de casa, que va ser qui em va descobrir l’invent, de seguida ho va tenir clar: “Això a tu et soluciona la vida”. Per què tan escriure amb presses, devia pensar, si aquest invent li farà La lupa en un tres i no res. Té una part de raó. Als periodistes l’eina ens facilitarà tasques mecàniques, ens permetrà millorar la productivitat i fins i tot ens ajudarà a minimitzar errors. Però mentre no sigui capaç de pensar, imaginar, sentir i emocionar-se, totes les paraules, perquè siguin vives, hauran de continuar sent naturals i no artificials. Originals, podríem dir-ne.
Per això l’originalitat, ara, l’hem de reivindicar. I hem de fer-ho amb energia perquè venen més invents. L’altre dia un profe explicava que ja s’imagina el metavers. De fet, en Zuckerberg, l’amo de Facebook, fa dies que en parla, del metavers, una realitat virtual que es veu que serà collonuda. Però, mentrestant, a la realitat real també continua la vida. Continuem coincidint al súper, ens continuem saludant al carrer i ens continuem citant per sopar, parlar, riure i discutir. De tot.
I és parlant i discutint de tot, de la prohibició dels comptes compartits de Netflix, del preu de l’albergínia negra i de quin sentit tenen els bunyols de vent si l’aire no té gust -molt millors els de crema, per descomptat-, que un pren consciència que encara que no visquem al món virtual del metavers la realitat real tampoc està malament. De fet, potser no està malament perquè és imperfecta. I és imperfecta perquè és natural. I és natural perquè és original. Que ho superi això en Zuckerberg. Perquè, al final, potser arribem a la conclusió que l’autèntica intel·ligència és tot allò que els ordinadors no saben fer. És a dir, mirar-se, emocionar-se, contradir-se i, també, pensar per un mateix. Aristòtil, Pitàgores de Samos i Confucio mai devien dir-ho, això, però segur que hi estarien d’acord. Diguin el que diguin els profes.