La seva presència en qualsevol dels actes que es fessin a Roda era, com ella, discreta; mai es feia notar perquè sí; si se la notava era per la seva saviesa, el seu savoir-être i les seves opinions

El passat 22 de maig ens va deixar la rodenca Carme Crous i Serratosa, popularment coneguda com la Carme de Can Galledes perquè aquest era el motiu amb què es coneixia casa seva. Això dels motius o renoms, per dir-ho com avui es coneixen, era una manera que abans servia per saber d’on era o d’on venia algú. La gent no es referenciava l’una a l’altra amb el nom de carrer i el número de policia, sinó amb el nom de la casa on vivia, on havien viscut els seus avantpassats. Tothom era de can... el que sigui. Roda de Ter no era una excepció i gairebé totes les cases, en una època no gaire llunyana, tenien un motiu, un renom, un sobrenom. El meu pare, Jaume Salés i Sanjaume, els va arribar a inventariar tots i, combinant-los, els havia agrupat, per exemple, de dos en dos. El motiu de Can Galledes el tenia agrupat, per afinitat, amb el de Can Garbells. Carme Crous podríem dir que era una rodenca practicant. Ella, havent viscut tota la vida a Roda de Ter, ho havia fet a una banda i a una altra del poble. Quan vivia al carrer Verge del Sòl del Pont era prop de Can Cabela o de Cal Rabadà; quan després va viure al carrer Bac de Roda cantonada carrer Sant Sebastià, vivia prop de Cal Menut, Can Carriel o Cal Rei. Com a curiositat, amb la Narcisa, la meva mare, van ser veïnes sempre, a una banda i a l’altra, i bones amigues des que anaven a col·legi a les Monges. La Carme no tenia mai un no per a ningú: quan regentava la botiga de roba, no dubtava a ajudar les entitats per fer una rifa, per editar uns programes, per ajudar al futbol, per als ocellaires, per a la Residència de Can Planoles... el que fos. A part d’aquesta qualitat de mecenatge, la seva curiositat innata la feia participar i assistir a nombrosos actes culturals, ja fossin organitzats pels uns o pels altres, l’important era la temàtica, no qui la presentava. La podies veure a conferències sobre la història nostrada, sobre economia, sobre literatura, sobre cultura, en la presentació d’un llibre, actes institucionals, de la parròquia, conferències, actes polítics rodencs... o el que fos. Era difícil no veure-la en qualsevol acte amb aquests segells. La seva presència era, però, com ella, discreta; mai es feia notar perquè sí; si se la notava era per la seva saviesa, el seu savoir-être i les seves opinions. Sobre això, jo sempre havia pensat que era bo escoltar-la perquè donava la seva visió crítica en positiu sempre. Tinc la sensació que el que escric aquí ho subscriu molta gent de Roda, que la coneixia. Per a mostra, la quantitat de persones que hi havia al seu enterrament i la glossa que el mossèn de la parròquia rodenca va fer d’ella aquell dia, el dia següent i en la missa per a ella celebrada una setmana després. La Carme no renegava mai del motiu Can Galledes, ella mateixa el feia servir per referir-s’hi. Molta gent no entenia com de casa seva i del seu negoci, de venda de roba, se’n deia Can Galledes. Fa un temps, en un article que vaig publicar a la malaguanyada revista Roda de Ter de festa major, explicant la història de la botiga, vaig acabar-lo amb les seves paraules explicant el perquè de tot plegat: “Aquí hi ha dues versions. Un germà de l’avi, l’oncle Jepet, que era el que vivia a l’Hospitalet i era majordom de Ca la Tecla Sala, deia que a Rupit, d’on era el seu pare, un dia hi va haver foc i van ser els que van treure més galledes. L’altra versió diu que eren tan pobres que per Pasqua anant a cantar caramelles, mentre els altres nois i noies ja diuen cistells, ells, com que no tenien de res, portaven una galleda. ‘Oita els Galledes’, els deien. Totes dues versions m’agraden. No sé quina és la bona. Totes dues versions són de Rupit, de l’època del pare del meu avi Pere.”

La seva presència en qualsevol dels actes que es fessin a Roda era, com ella, discreta; mai es feia notar perquè sí; si se la notava era per la seva saviesa, el seu savoir-être i les seves opinions

A Carme Crous ‘in memoriam’