A clatellades
El dia 1 de cada mes és pèssim. Com si fos un dòmino, solen caure de manera consecutiva l’assegurança de vida -per què vivim assegurats?-, les compres de la Visa, la lletra del cotxe, el col·le dels nanos i la quota de la hipoteca. Quines clatellades, amb les hipoteques. Ara s’han estabilitzat els interessos, però, durant mesos, els balanços dels bancs s’han engreixat en la mateixa proporció que les butxaques dels hipotecats s’han escurat. Ho explica molt bé Gary Stevenson, ara un abanderat de la lluita contra la desigualtat després d’haver triomfat com a trader als mercats financers. En parla a El juego del dinero (Península) i, com resumeix un titular de La Vanguardia, arriba a una conclusió: el deute és la trampa del pobre i el truc del ric.
I és que allò tan repetit que qui paga mana és una mentida. Qui mana sol ser qui cobra. Qui paga, en el fons, no pinta gaire res. Només és una peça necessària perquè la roda del sistema no s’aturi. Per això els que tenen de tot són els que deixen pasta -el que es deixa sempre es retorna amb interessos- als que s’endeuten fins a les celles per poder tenir també alguna cosa. I alguna cosa vol dir, per exemple, un lloc on viure.
Això, pels joves, cada vegada és més difícil. La conseqüència: creix la desigualtat entre avis i pares, d’un cantó, i fills i nets, de l’altre. A diferència del que solia passar, ara fer-se gran no és sinònim de tenir més calers. L’ascensor generacional s’ha aturat. Arribar just a final de mes és una de les factures d’una precarietat cronificada. No cal haver fet cap màster per entendre que quan s’han de dedicar més diners de la nòmina a sobreviure en queden menys per viure. Comprar un pis, que era una font d’estalvi clàssica, avui no és fàcil. Al contrari. És difícil. Per estalviar no n’hi ha prou amb tenir-ne ganes.
Amb la punxada de la bombolla immobiliària es van succeir tres fets que, encadenats, poden explicar l’escenari present. El primer: va créixer l’atur. El segon: es va produir una devaluació salarial. És a dir, treballava menys gent i els que treballaven cobraven menys. I el tercer: amb la recuperació va remuntar el preu de l’habitatge. La tempesta perfecta. Si els salaris baixen i els preus pugen comprar avui gairebé és una utopia. I, si l’habitatge en propietat és una font de riquesa, la diferència entre els que tenen un pis, perquè es revaloritza, i els que no, perquè difícilment podran tenir-lo mai, no para de créixer. De fet, el percentatge de joves amb habitatge propi durant les últimes dues dècades s’ha desplomat. Novament, fills i nets perden davant pares i avis. En la cursa del progrés les noves generacions van a peu coix. Injust.
Perquè aquesta dinàmica dibuixa un futur fosc. I el futur, precisament, hauria de ser tot el contrari. Fills i nets haurien de tenir la possibilitat de progressar, divisar horitzons i crear projectes vitals que els facin créixer i que, sovint, passen per tenir un lloc on viure. A clatellades, però, no es pot créixer. I aviat altre cop dia 1.