A vegades la història, sobretot la petita història d’un país, deixa tancats, a les golfes, uns records que podrien semblar […]

A vegades la història, sobretot la petita història d’un país, deixa tancats, a les golfes, uns records que podrien semblar que no tenen gaire importància i que potser no necessiten que se’n faci memòria. Per a la vostra consideració us en presentem un que pensem que no s’hauria d’oblidar tan fàcilment. Al nostre petit país quan érem joves havien començat, des de feia temps, a funcionar grups d’escoltes (en dèiem boy-scouts) però als pobles no ho n’hi havia; la ciutat aportava més possibilitats, i de fet el moviment que va començar a la nostra terra el 1912 amb els Jovestels de Catalunya no acabava d’arribar als pobles. Als anys cinquanta, a part dels campaments de l’OJE, del govern espanyol, amb una ideologia concreta i amb uns valors de cultura i pàtria molt seus, pocs moviments més hi havia. Afortunadament, amb aires de Vaticà II, el Bisbat de Vic fomentà una alternativa: les colònies d’estiu d’orientació cristiana, i va oferir diversos espais per dur-les a terme, on com diu l’himne que vam cantar “vam aprendre a compartir / el fulard i la motxilla, / a estimar el nostre país / i a saber anar per la vida”. L’any 1967 se’n van fer a Cerdans, Cavallera (Camprodon), Sant Pau de Segúries, Sant Martí de Merlès i Sant Joan d’Oló. I com que la coeducació fins a 1970 no es practicava ni a l’escola, a les colònies tampoc. Quins temps! Per això, el 1968, els dirigents de l’Esquirol que ja havien fet colònies pel seu compte l’any abans a Falgars i necessitaven omplir les trenta places disponibles es van acomboiar amb els de Folgueroles. Aquesta experiència, duta a terme a Sant Martí de Merlès, va ser tan positiva que la vam compartir amb altres monitors i nois de la Gleva, Vic,Manlleu, Roda de Ter i Viladrau. Vam fer colònies i campaments a Sant Martí de Merlès (quatre anys), Vilada (Molí del Cavaller), Sant Martí d’Albars, Rupit i Pruit, Joanetes, Sora, Vidrà i Sant Jaume de Frontanyà. Les colònies eren més innovadores i estimulants que no sembla. A Folgueroles, en concret, a partir de 1972 els grups del Cau ja fèiem les excursions i activitats nois i noies junts, i a l’Esquirol es van fer colònies mixtes, em diuen, l’any 1976. Ja tocava! No volem pas dir amb aquestes ratlles que van ser les primeres colònies i campaments, no! Senzillament volem fer constar que hi va haver aquestes activitats per a nois, que van ser una petita història enmig de la gran història del país. I val a dir de passada, ja que algú ha de signar el text, que és en aquest context on cal situar l’origen del grup Esquirols l’any 1969. Dissabte passat, 10 de maig, a l’Esquirol, ens vam retrobar per compartir el dinar una seixantena de persones: monitors, cuineres i nens de colònies, el més jove dels quals té 60 anys i el monitor més gran, el venerable mossèn que sempre ens va fer costat, que aviat en farà 90. No volem posar noms, deixeu-nos-ho fer així. Va ser una festa alegre i un pèl nostàlgica. Vam hissar la bandera cantant Amistat uneix-nos, la vam abaixar amb Cada dia surt el sol i ens vam acomiadar amb L’hora dels adeus. Tot arrenca d’un grup de gent jove que va organitzar un moviment que volia fer país, volia donar valors als infants i proporcionar-los uns valors de l’esperit que els semblaven oberts i adequats. Avui sabem que no s’hi va perdre el temps. Ens queden grans i bons records: els genolls pelats, un braç escaiolat, una caiguda sense parapent des d’una finestra... i un munt de vivències inoblidables. Vist des d’ara sentim agraïment als pares dels nens que ens van confiar els seus fills per viure aquella novetat que segur que els feia patir: “S’ho passaran bé? Prendran mal? S’enyoraran?”. Ai! Eren temps demencials en què s’anava sense mòbils i amb un esclop i una espardenya. Només amb el cor obert a l’esperança, perquè de dificultats no en mancaven. Dissabte, els camps dels voltants de l’Esquirol eren ben verds i plens de vida; ens va semblar que la llavor plantada feia 60 anys era amagada no entre el blat sinó entre aquells menuts que van gaudir amb el joc del mocador, les olimpíades, els tallers, els focs de camp, el bany a rieres i piscines... I que ara ja són tots uns senyors de barba i bigoti, alguna cabellera, alguns amb el cap blanc i manca de cabell... Tots, però, amb una alegria i un somriure que no tenia preu. Si algun jove llegeix aquestes ratlles, que sàpiga que “queda molt per dir i queda molt per fer” més gran la nostra terra. Que ells també en són capaços, com ho van ser uns joves de fa anys.

A vegades la història, sobretot la petita història d’un país, deixa tancats, a les golfes, uns records que podrien semblar […]

A colònies els estius eren diferents