Jordi Montaña, Oriol Amat, el Taga i el bisbe

Divendres, 14. El rector Montaña diu adeu a la UVic-UCC. El defineix bé l’alcaldessa Anna Erra: “El gran ambaixador”. La diplomàcia de Montaña li ha permès acabar amb tranquil·litat vuit anys de mandat que havien començat enmig d’un vesper que ell no s’esperava. Montaña va trampejar el temporal, i al final el seu tarannà conciliador va acabar tancant ferides. Em consta que li dolia, i que va respirar tranquil quan ho va aconseguir. Esperava culminar un traspàs de poders ordenat i tranquil, i no ha pogut ser, però en l’acte de comiat Joan Masnou deixa clar que els seus mesos d’interregne no significaran una aturada. I en les converses informals, el nom d’Oriol Amat ressona encara. Diuen que, gràcies a les entrevistes que ha fet quan es preparava per ser rector, avui és el millor coneixedor de la UVic-UCC. Si més no, algú que en té una bona perspectiva de conjunt. Diumenge, 15. La creu del cim del Taga apareix pintada matusserament amb vermell. És el contraatac als que la van pintar de groc dies enrere per reivindicar la llibertat dels presos. Groc i vermell... bandera espanyola. L’entitat que va instal·lar la creu l’any 1959 i l’ha mantinguda durant quasi 60 anys demana, l’endemà, que s’aturi la guerra. La tornaran a pintar de blanc, com sempre han fet. A vegades, per més que una causa pugui ser justa, ha de comptar amb les dinàmiques i contextos socials, per no acabar provocant una reacció contrària a la que s’espera. Per cert, parlant de creus i reivindicacions, el bisbe de Vic editorialitza al Full Diocesà sobre les festes majors. Diu Romà Casanova que “tots hem de vetllar de no utilitzar el que és la festa de tots a favor dels interessos d’alguns o de molts, però no pas de tots. Els símbols i les expressions populars són de tots i tots s’hi han de sentir còmodes”. Digueu-me que tinc molta imaginació, però m’ha semblant deduir d’aquestes paraules que al bisbe no li havia agradat gaire el clam pels presos que va haver-hi a la sortida de l’ofici de la festa major, i que va tenyir de groc la plaça de la Catedral. Potser...

Jordi Montaña, Oriol Amat, el Taga i el bisbe

A Correcuita