A Déu el que és seu
Una exageració andalusa molt simpàtica diu: «allò era més llarg que les cartes als corintis!» I és que un té la impressió que n’hi ha moltes, però la veritat és que n’hi ha dues, però potser les més llargues de tota l’Escriptura. Aleshores, quan toca llegir-les a missa, un pot tenir la impressió que tot són les cartes als corintis. Total, que en aquests dies de Tots Sants i Fidels difunts, tornarem a sentir sant Pau quan es pregunta retòricament, perquè ell ja sap la resposta, tot dialogant per carta amb els d’aquella ciutat biportuària grega del segle primer, diu: «35 I com ressusciten, els morts? Quina mena de cos tenen?» Ell mateix es respon: «36 Insensat! Tu saps que allò que sembres no arriba a tenir vida si abans no ha mort. 37 I allò que sembres no és el cos de la planta que ha de néixer, sinó tan sols un gra de blat; 38 i Déu li dona el cos que més li plau, un cos divers per a cada mena de llavor. 39 Tampoc els cossos no són tots iguals: el de les persones, els animals o les plantes» (1Co 15,35-49).
A continuació, cinc punts del document sobre les exèquies presentat pel bisbat de Vic, just abans de l’esclat de la pandèmia, que ha acabat tergiversant molts dels nostres valors tradicionals i pròpiament cristians, que convé tenir presents.
Primer de tot, cal tenir present que tot fidel catòlic té el dret i el deure de tenir exèquies eclesiàstiques, això és la celebració de la missa per la qual l’Església obté per a aquell fidel batejat l’ajuda espiritual, honora el seu cos i proporciona als vius el consol de l’esperança. Aquest dret implica el deure de fer tot el possible per satisfer-lo, tant per als familiars del difunt com per a la comunitat cristiana i els seus pastors. No s’ha d’oblidar que les exèquies no són un favor als fidels, sinó un dret inherent a la condició de batejats [1].
Amb el terratrèmol de la pandèmia de la Covid19, els anys 2020 i 21 sobretot, moltes famílies es van veure empeses, pel que fos, a passar de llarg l’oferiment de la missa exequial. En tot cas, la parròquia resta sempre disponible per oferir un respons, sigui a la sala de vetlla, sigui al cementiri, com així ho disposen les diferents normatives que l’administració ha anat dictant en aquests temps. En cap cas es va prohibir que el mossèn es fes present a l’hora de l’enterrament. En moltes ocasions, d’acord amb la família, se celebra la missa exequial a la parròquia, ja sigui de forma privada, com en el temps del confinament, o de forma comunitària, com és més normal i satisfactori.
Segon element a prendre en consideració: el dret de l’Església determina que, com a norma general, aquestes exèquies s’han de celebrar a la parròquia a la qual el difunt pertany, per ser el temple on de normal es congrega la comunitat de fe [2]. Perquè aquell és el lloc de la vida de la fe, on es troba la pica baptismal i el ciri pasqual, que recorda el baptisme, pel qual tots i cadascú hem nascut de nou a la vida divina, feliç i eterna. Un respons al cementiri o una celebració al tanatori, lloc dels morts, no substitueix per a res la missa exequial, que s’ha de celebrar necessàriament. Per això, la parròquia procura sempre oferir la possibilitat de celebrar l’eucaristia exequial en sufragi del difunt [3] (Mt 22,15-21).
En conseqüència, és incorrecte suspendre la missa perquè el mossèn ja hagi celebrat aquell dia o, pitjor encara, perquè sigui diumenge. Precisament, el dia del Senyor és el dia apropiat per a celebrar la missa de sufragi i s’ha de tenir en consideració que els fidels acudeixen a l’església per a rebre el consol de l’Esperit Sant.
Alhora el cementiri és el lloc normal de l’enterrament del cos dels difunts [13], tant si es tracta del cadàver, com si es tracta de les cendres. En cap cas l’Església no recomana guardar les cendres a casa, a la sala d’estar o al jardí, convertint en un cementiri aquests espais. Tampoc no està permès llençar les cendres, perquè significaria voler fer desaparèixer o voler-se desfer de la persona històrica, física i corporal. Les persones som el nostre cos, fins i tot ja quan la vida ens ha deixat. El nostre cos està cridat a la resurrecció per la fe, encara que no ho acabem d’entendre, com li passa a sant Pau: és una realitat que ens depassa totalment. Per aquest motiu ens cal la fe; sense desesperaríem i acabaríem creient que tot s’ha acabat, que ja no queda res de la vida i que la mort té l’última paraula.
Déu és dels vius i no dels morts (Mt 22,32), per aquesta veritat, els cristians creiem en la vida plena, divina i eterna, tant en el present com en el futur, perquè l’amor de Déu no mor mai i si hem viscut en Déu i en el seu amor (1Jn 4.8.16) viurem per sempre (1Co 13,8).
Tinguem tots uns sants dies d’esperança, record i pregària per aquells estimats que ja no són entre nosaltres i que ens esperen en el cel de la resurrecció.