Amb la dèria per retratar-ho tot la vida potser és una comèdia, l'entorn un decorat i les selfies el signe que millor retrata els nostres temps

Els dies de Setmana Santa són propensos a tirar fotos. Amb l'arribada de la primavera i l'imminent canvi d'hora moltes estones ja s'està més bé a fora que a dins de casa. Per això aquests dies hi ha col·legues que marxen lluny, altres que es queden a prop i alguns que no es mouen de lloc. Però facin el que facin segur que tots tindran el mòbil a mà. No per si truca algú -quan fa que no truca ningú?-, sinó per retratar-ho tot. Al final, amb la dèria per disparar fotos la vida potser és una comèdia, l'entorn un decorat i les selfies el signe que millor retrata els nostres temps. Perquè amb els mòbils convertits en càmeres de fotografia, les selfies són com un simulador de la realitat. La idea és manllevada del periodista Piergiogio M. Sandri, que ve a dir que, en la lògica de les autofotos, el que hi hagi al darrera, ja sigui un monument, un paisatge o una catàstrofe, només fa la funció de decorat. Joan Fontcuberta, dissabte, hi reflexionava a La Vanguardia: "La fotografia abans era llum i memòria; ara són dades i un joc de selfies". Per això potser ja no es tracta de testimoniar un moment per preservar-lo, sinó d'apropiar-se'l per divertir-se. Abans, i els exemples són meus, els turistes que passaven per la Catedral de Vic, els excursionistes que visitaven les roques encantades del Collsacabra o els ciclistes que s'enfilaven fins al salt de la Minyona segurament retrataven el paisatge; avui, molts d'ells, aprofiten el paisatge per retratar-se. Sembla igual, però és diferent. Aquest és l'indicador d'un canvi social. El resum que en fa Fontcuberta: abans hi havia el subjecte, qui feia la foto, i l'objecte, què retratava. Ara aquesta diferència ha desparegut. El subjecte també és l'objecte. Els protagonistes som nosaltres. Plantejat així pot semblar narcisisme. Però és més complex. El ventall d'opcions és molt ampli. Hi ha qui fa la foto i se la guarda, qui la fa i la passa als seus contactes, qui la fa i la penja, però també hi ha qui no en fa i la mira i, fins i tot, qui la mira i la comenta. Això, amb un bon engranatge, és una fàbrica de generació de continguts. I els continguts valen calers. Per tant, sembla narcicisme, però és negoci. Les grans plataformes digitals saben com fer duros: els generem els continguts de franc, ens tenen enganxats a l'aplicació i, a més, saben què mirem. Som clients i som producte. La quadratura del cercle. Per això la suposada democratització de la fotografia potser n'amaga una devaluació. Amb la universalització dels telèfons mòbils tots ens sentim fotògrafs. Com si ser fotògraf fos tan senzill com disparar fotos. No és això. Les fotos, primer, s'han d'imaginar. Ho explica molt bé Jordi Puig, cap de fotografia d'EL 9 NOU durant quatre dècades, quan diu que, abans, amb un carret limitat, cada clic per disparar s'havia d'intentar que fos un encert. L'exercici previ era imaginar què es volia aconseguir. Avui, en canvi, hi ha barra lliure. Però fer de fotògraf, abans i ara, és alguna cosa més que disparar i disparar. La fotografia també és una manera de comunicar. Però de comunicar no és capaç de fer-ho tothom. De tirar-se selfies sí. Però això potser més que comunicar és fer comèdia. El retrat del nostre món.

Amb la dèria per retratar-ho tot la vida potser és una comèdia, l'entorn un decorat i les selfies el signe que millor retrata els nostres temps

A disparar