Vaig seure en una escassa ombra a la rambla del Passeig de Vic recordant temps passats, quan l’arbrat central et protegia i sempre hi havia lloc per seure sota l’ombra en una gran bancada de pedra que anava del principi fins al final

Nits d’insomni i de calor, així va acabar la primavera d’aquest 2025, i també així començà l’estiu; entremig, ens ha salvat una fresca tramuntanada. La Leo, que fa poc va fer 14 anys, no parava de repetir a tothom la sentència que havia après de la seva àvia materna: “A la Plana de Vic, nou mesos d’hivern i tres d’infern.” Sí! Aquest any, la paraula infern s’havia fet realitat. Inquisitiva com és la Leo, va demanar ingènuament aclariments a l’àvia: “Però m’has dit que aquesta dita és de sempre, i abans no hi havia canvi climàtic.” L’àvia va exclamar: “Santa innocència! Quines coses, noia!” De fet, li va agradar que la neta qüestionés la dita, se sentí interpel·lada i honorada per una persona sense gaire experiència, tan jove i estimada. Era la primera vegada que li passava. La majoria d’estudiants de primària havíem après meteorologia quan ens explicaven història sagrada i el famós relat de les set plagues d’Egipte, amb els angoixants set anys de sequera, seguits de set anys d’abundància. La lliçó final era que calia ser previsor! Ens impactava més el relat que no el fred que passàvem a les aules o els pics de calor amb totes les finestres tancades en acabar la primavera. Obrir finestres representava que tot quedés envaït ràpidament de mosques, i sempre el més atrevit n’atrapava una i li enganxava cruelment un minúscul tros de paper de fumar a les potes, i en volar de nou la classe es revolucionava i, pràcticament amb l’estona que el professor perdia per trobar el culpable de l’aldarull, la lliçó ja havia acabat. Era divertit, però sempre hi perdia la majoria i hi guanyaven els que no volien lliçó. Les set plagues d’Egipte les he recordat tota la vida, i la conclusió també: ser previsor! La naturalesa anirà fent camí d’una manera o altra i els humans l’hem d’ajudar urgentment reduint tota mena de contaminacions locals i universals i, si no es fa així, tot es desbocarà i acabarà en un desordre general imprevisible. Era gairebé migdia i el sol tornava a atacar de valent. Potser vaig fer el més adient, beure una fresca orxata de xufla sense sucre afegit i seure en una escassa ombra a la rambla del Passeig de Vic recordant temps passats, quan l’arbrat central et protegia i sempre hi havia lloc per seure sota l’ombra en una gran bancada de pedra que anava del principi fins al final i superant elegantment el desnivell amb la banda de dalt, abans muralla, i el carrer de baix. A ple estiu s’hi instal·laven dues parades de melons i síndries. Se’n podien comprar tot el dia, però especialment a la vesprada, quan preparaven uns cubells plens de gel amb talls de meló i síndria a la fresca i que feien les delícies de tothom, sobretot dels nens asseguts ordenadament als pedrissos amb un tall de meló o síndria a la mà i amb l’amenaça de la mare, que sempre deia: “No et taquis, amb el goig que fas avui!” A vegades, quan passo pels indrets on hi havia aquell bé de Déu de fruites, em ve el record de les entranyables parades que refrescaven les nits d’estiu. Per les festes de Sant Miquel dels Sants, quan el trànsit del passeig quedava tallat, s’encenien les lluminàries i la banda municipal de Vic tocava una peça que petits i grans esperàvem amb delit, “El sitio de Zaragoza”. I si era diumenge, encara ens premiaven amb un gelat d’una botiga instal·lada feia poc al passeig, la primera Xixonenca, a la planta baixa i a sota mateix del famós Cafè Michel, amb entrada pel carrer dels Argenters. La ciutat antiga de Vic era envoltada de muralles i tàpies; en enderrocar-les van generar unes magnífiques rambles que ordenaven bé la circulació d’aquell temps i facilitaven la connexió amb els nous eixamples que creixien. La primera, la rambla del Carme, i després la rambla de les Davallades, la rambla de l’Hospital, la rambla de Sant Domènec, la rambla del Bisbat de Vic, la rambla dels Montcada i la rambla del Passeig, que n’era la generala. Era un lloc on es passejava bé i que et preparava per després donar un volt a la plaça Major. Avui ha refrescat una mica, dormirem, i més després de la bona notícia que ha comunicat la ràdio: “Aiguafreda tornarà a formar part de la comarca d’Osona.” Fa temps, quan l’Ajuntament del poble va proposar una votació que validés la proposició, emocionat vaig escriure un article inspirant-me recolzat al pont Vell, testimoni històric de connexió comarcal. Ara serà veritat, i tot Osona se n’ha d’alegrar i entrar al Vallès sense la sensació que deixaves un territori poc definit. Vaig dormir carregat de somnis que potser algun dia podrien ser realitat, quan el consistori de Vic aprovava, exercint la capitalitat integradora, un nou nom per a la rambla del Passeig: des d’ara es diria rambla del Passeig d’Osona i, com que hi manca verd, s’ompliria de jardineres curulles de flors i plantes nascudes a la comarca. En despertar-me, un sentiment d’agraïment immens em dominava, i més imaginant que la bandera d’Aiguafreda aviat onejaria davant el Consell Comarcal d’Osona.

Vaig seure en una escassa ombra a la rambla del Passeig de Vic recordant temps passats, quan l’arbrat central et protegia i sempre hi havia lloc per seure sota l’ombra en una gran bancada de pedra que anava del principi fins al final

A l’estiu el record és viu