Els governs tenen l’obligació de vetllar per l’interès públic general i, sobretot, aportar propostes que fugin del curterminisme propi de l’interès privat

Fa prop de trenta-tres anys, a finals d’octubre de 1988, Maria Àngels Anglada (Vic, 1930 – Figueres, 1999) escrivia, en aquest mateix diari, un article amb aquest mateix títol. L’escriptora vigatana es posicionava a favor de la plaça, això és, contra el pàrquing a la plaça Major de Vic. Anglada apuntava: “Fer-hi un pàrquing seria, trobo, anar contra la tendència que observem cada vegada més a les ciutats d’Europa (…) amb el respecte al centre històric i la formació de zones per passejar, trobar-se, comprar, vagarejar, mirar”. Aquest posicionament, que aleshores era compartit per poc més que les activistes que recollien firmes en defensa de la plaça, ens mostra una perspectiva que, amb el temps, s’ha acabat generalitzant. D’una manera o altra, molts governs han pres mesures per pacificar les ciutats. A Vic, malauradament, durant molts anys les forces més poderoses –i conservadores– de la ciutat no han parat de perforar i privatitzar el subsòl. I no s’aturen. Malgrat que els discursos oficials també s’han apropat a les tesis pacificadores que Anglada exposava l’any 1988, la realitat és una altra. L’any passat, just l’any en què la vigatana il·lustre hauria celebrat els seus noranta anys, el govern de la ciutat aprovava la construcció d’un altre aparcament subterrani. Precisament en el parc que porta el seu nom, en un subsòl classificat com a protecció arqueològica, en ple centre històric de la ciutat.

Imagino que, com ara, a finals dels vuitanta s’argumentava que si no podem aparcar a tocar de les botigues, aquestes es veuen obligades a tancar. La realitat és que, malgrat tots els aparcaments construïts des d’aleshores, avui hi ha moltíssimes menys botigues locals que les que hi havia en els noranta. Aquest tipus d’aparcaments no han salvat el comerç local de l’onada globalitzadora que uniformitza ciutats a base de franquícies. Hem convertit els polígons industrials en polígons comercials, i això també ha estat fruit de decisions polítiques. La realitat també ens diu que l’estudi de mobilitat de l’actual POUM, aprovat fa només dos anys, conclou, textualment, que “actualment no hi ha dèficit infraestructural d’aparcament”. Els números són meridians. L’aparcament de la Plaça té 282 places. El del Passeig, 500. El de l’Atlàntida en té 197 i el de l’Hospital Santa Creu, nou i a menys de 300 metres del parc Maria Àngels Anglada, en té 144. Així, sense comptar les places regulades en superfície, ni els aparcaments privats dels edificis, el centre disposa de 1.123 places subterrànies. L’any 2019 el centre històric tenia censats 653 vehicles turismes. Sembla evident que la ciutat no necessita aquest aparcament. Els governs tenen l’obligació de vetllar per l’interès públic general i, sobretot, aportar propostes que fugin del curterminisme propi de l’interès privat. Promoure un nou aparcament allà on diem voler pacificar és tot el contrari. Cal pacificar la ciutat, com s’està fent arreu d’Europa. Tal com apuntava Maria Àngels Anglada per tancar el seu article, “Vic és massa ciutat per anar contra aquesta direcció, em sembla”. Ja hi hem anat prou temps, hi afegiria.