Els deu llibres més venuts acaben representant un percentatge ínfim del total. La majoria de la població té criteri a l'hora d'escollir i no tria només els que més es venen

Cada any per Sant Jordi surten almenys dos debats recurrents: si ha de ser festiu i si té sentit fer la llista dels llibres més venuts. El primer no té discussió possible, no ha de ser festiu. I pel que fa al segon, per mi tampoc hi hauria debat, s’han de fer les llistes. Aquest 2024 aquest punt ha portat més controvèrsia que altres anys perquè els llibreters van decidir que el mateix dia no farien pública la llista de més venuts i que s’esperarien uns dies a tenir més tancades les vendes. Un argument més que raonable. El mateix 23 d’abril, però, sí que es va fer una primera aproximació de tendència dels autors més demanats. Aquest any, com dèiem, el debat ha estat molt encès i la majoria d’opinions eren contràries a fer el llistat dels més venuts. El principal argument en contra és que la quantitat no garanteix la qualitat i que destacar uns pocs llibres invisibilitza la immensa majoria de la resta. Dues afirmacions completament certes. Tan cert com que publicar una llista ens mostra quines són les preferències del públic, encara que aquestes estiguin condicionades per estratègies comercials. Durant tot l’any setmanalment tenim les llistes dels llibres més venuts. Com també tenim llistes d’espectadors de cinema, de teatre, concerts, discos venuts o reproduccions en línia o fins i tot d’assistents a esdeveniments esportius, bàsicament el futbol. També sabem les audiències dels mitjans o participació en manifestacions. Totes aquestes llistes mostren quantitats, no qualitats. De fet, la qualitat és molt subjectiva. També es fan llistes suposadament qualitatives dels millors productes culturals que, lògicament, són encara més motiu de controvèrsia. Almenys les dades quantitatives són objectivables. És ben cert que una llista quantitativa condiciona l’elecció i facilita que molta gent no hagi de pensar què cal consumir. Se’n diu consumisme. Però recordem que aquesta estratègia bàsicament la promouen els mateixos productors culturals o mediàtics. No trobeu un contrasentit que un periodista, per posar un exemple, un dia critiqui els rànquings de llibres i l’endemà estigui exultant perquè el seu programa de ràdio és líder d’audiència? Si resulta que els 10 llibres més venuts representen un percentatge ínfim del total deu voler dir que la majoria de la població té criteri a l’hora d’escollir i no tria només els més venuts, no? De fet, hauríem de recordar que els rànquings es publiquen després de les vendes, no abans. No confiar que la majoria de la gent té un criteri qualitatiu, sigui el que sigui, és molt elitista. Al final el públic s’acaba movent per gustos i si una obra, un artista o un producte no li agrada o no el troba de qualitat no l’acaba consumint. I si molta gent va a veure una pel·li, es fan d’un grup de música, escolta un programa de ràdio o compra un llibre una mica de mèrit també deuen tenir. Si cal eliminar les llistes quantitatives, carreguem-nos-les totes. Estem d’acord que són injustes. Fiem-nos només de les anàlisis qualitatives, dels prescriptors i consellers, inclosos els crítics. Però després no us queixeu.

Els deu llibres més venuts acaben representant un percentatge ínfim del total. La majoria de la població té criteri a l'hora d'escollir i no tria només els que més es venen

A favor de les llistes