Hi ha qui vol fer-nos empassar que les elèctriques són tan víctimes com els ciutadans

Quina setmana! Quin festival! Mor el papa Francesc, la culerada esclata amb un partidàs a Sevilla contra el Reial Madrid, Rüdiger es torna boig però rep una sanció de pixarrí i s’enfosqueixen Espanya i Portugal. I els addictes a la informació, esnifant la ràdio. A fondo. Tot el dia. A totes hores. I aquí, un d’ells. Detecto que els mitjans de comunicació s’omplen a vessar d’especialistes en el sistema elèctric. I les xarxes, de conspiranoics. Observo al carrer: és tan gran la por que ens han inoculat per tot que el primer que va pensar tothom és que la causa de l’enfosquida va ser, sens dubte, un ciberatac. I hi ha qui encara ho pensa. I qui ho pensarà sempre. I qui diu: “No ho sabràs pas mai”. També hi ha qui creu que en realitat tot és més fàcil. Que tot és fràgil. I pengem d’un fil. I qui sua perquè no va res. I qui respira. Hi ha qui s’angoixa i qui juga a les cartes a la llum d’una espelma. Qui crida que cal tornar a l’edat mitjana. I qui pensa que n’hi hauria prou tornant al segle XX. Qui plora perquè és un inútil sense el mòbil i qui no coneix ni un puto carrer i no sap anar a la plaça del seu propi poble perquè sempre hi ha anat amb el navegador. I, és clar, hi ha qui crida: “Ja us ho deia! Que tot és culpa del mòbil”. I qui maleeix la vitroceràmica i qui somriu a la vora d’un bon foc encès. Hi ha qui entra en psicosi perquè no localitza la seva filla de més de 20 anys. I qui torna a casa tranquil·lament, caminant xino-xano. La gent. Mil casos. Mil històries humanes. Mil maneres de gestionar les dificultats i la incertesa. El món. La vida. Escolto els especialistes: n’hi ha molts amb una causa, amb una idea, amb una agenda. Els qui ens volen fer empassar que les elèctriques –aquestes pobres empreses que facturen milers de milers de milers de milions d’euros i ens cobren la llum a preu d’or– són tan víctimes com els que no vam poder fer un ou ferrat amb la vitro. I hi ha els qui volen fer-nos combregar amb l’energia nuclear. I els qui trinxen les renovables per poc fiables. I els qui defensen que sortir a donar explicacions sis hores després de l’apagada per no venir a explicar res és una exemple de comunicació institucional i els qui abonen el vòmit permanentment que el president Pedro Sánchez és el dimoni. M’ha interessat sentir a explicar això de les oscil·lacions en la producció d’energia, que seria una de les causes més probables de l’avaria global. Però no he entès res. Dec ser molt simple. Perquè, al final de tot plegat, el que sí que he entès, com deia un bon amic meu que sempre treia la virolla de la camisa o els pantalons, és que “els calés, sempre a la butxaca i arrugats”.

Hi ha qui vol fer-nos empassar que les elèctriques són tan víctimes com els ciutadans

A la butxaca i arrugats