Com la de la Iryna, la vostra guerra se sabia perduda a l’avançada. L’oncle més jove havia mort al front i el teu pare… el teu pare, qui sabia si era viu per aquelles dates

“Aleshores agafa un poal, en treu una almosta d’aigua, es renta i rumia, ben dreta –una figura menuda d’espatlles estretes. Ei, ja ho tinc! Tancaré la porta i no el deixaré sortir! Bé, si més no fins que s’acabi el permís… Això, si més no.” Iryna Tsilyk –... autor de deu novel·les, i ara, ja ho veus, al front fent de soldat. Tota la meva família s’ha quedat a Kíiv. I jo vull tornar-hi més que cap altra cosa al món. Però he de ser responsable pel bé del meu fill, que té 12 anys... [...] Ningú no sap què ens espera. Però miro de confiar-hi… Les vocals dolçamargues de la Iryna –podreu confirmar-ho en sentir la seva veu a l’enllaç del final de l’article– m’arriben amb un tam-tam remot que m’esqueixa la carn de pertot. La ment inventa en va trencalls, per fer-se escàpola. Però et tinc massa present: tu també tenies 12 anys aquell gèlid hivern del 1939. Tu també, vares fugir amb la teu’ mare, abandonant casa vostra. Des de l’aire, els feixistes bombardejaven l’exèrcit republicà que es batia en retirada i els civils desarmats que fugien espaordits cap a França. Des de terra, avançaven poble a poble i quan en trobaven un ple de dones, vells i canalla, les violacions i la massacre eren un perill massa tangible per arriscar-s’hi. Amb altra gent del poble, vàreu refugiar-vos a les muntanyes, abocats a viure durant setmanes dins una balma al Turó de Corones, a Ogassa. A la mateixa edat, el mateix infern. Com la de la Iryna, la vostra guerra se sabia perduda a l’avançada. L’oncle més jove havia mort al front i el teu pare… el teu pare, qui sabia si era viu per aquelles dates. Republicà de pedra picada, tot i que ja vorejava els quaranta havia estat cridat a files junt amb la darrera lleva dels biberons, els pobres vailets que tot just encetaven els 17… Fato i fòtils es van haver de carregar a l’espatlla, a pes de braços. La teu’ mare duia el matalàs, la tia un caixó gros amb la vianda més alimentosa i la roba més doble que vàreu arreplegar. A tu, amb 12, et van reservar una feina de vailetàs i te’n senties tot cofat. Havies d’encarregar-te de dues coses precioses: la germaneta i la lletera plena fins dalt que l’havia d’alimentar durant tota la setmana. Ningú més no n’havia de beure, d’aquella llet, que era cosa de canaia que encara es mamen el dit. En ple mes de gener i dins la lletera ben tapada trigaria set dies ben bons a fer-se agra. Que després, ja la mare o la tia anirien al mas més proper a cercar-ne d’altre. I com el fill de la Iryna, tu et vares proposar de fer-ho tot tan bé com sabies perquè aquest vesper on la història us havia entaforat fos el millor dels recers. Vares carregar la lletera un bon tros. Vares triar amb la mirada el roc més pla per posar-la-hi damunt. Reculant després a cercar la germaneta que t’esperava uns metres més avall, vares carregar-te-la a coll abans de pujar de nou fins al roc on havies deixat suara la llet. Ho vares fer un cop i un altre, no saps quants, però recordes que ja havies gairebé arribat a l’entrada de la balma quan va passar. La mare i la tia et feien senyals amb la mà. La germaneta et mirava amb els braços estesos esperant que la tornessis a agafar. Tu pujaves lentament controlant el balanceig de la lletera mentre et dirigies al nou roc pla que ja havies ullat. De sobte, vares trepitjar un munt gebrat de fullaraca i tu i lletera vàreu rossolar un tros enllà, no gaire. Però l’atuell ja t’havia saltat de les mans i es despenyava dringant sorollosament amb la llet que regalimava muntanya avall… La teu’ mare va córrer a alçar-te i et va abraçar. Com la Iryna, no sabia què us esperava. Però va mirar de confiar-hi.