Caldrà acabar amb el privilegi d’anar al súper, a sopar, a la clínica i al col·legi amb el cotxe enganxat al cul

Divendres passat es va poder gaudir a Vic de la interessant ponència de Philipp Engel, comissari de l’exposició “Subúrbia, la construcció del somni americà”, que l’any passat va acollir el CCCB i que properament serà a Viena, d’allà on ara tant envegem l’habitatge públic que, per cert, és fruit d’un període anomenat Viena Roja fa 100 anys. Engel va recórrer les diverses esferes des d’on l’exposició s’endinsava en el model dispers que ha caracteritzat l’urbanisme nord-americà del darrer segle. En resulta fascinant veure com la manera d’habitar el territori físicament, a banda d’una petjada ecològica determinada, té una potència tan rellevant en qüestions socials com el gènere, el racisme –també immobiliari–, l’individualisme i el sentiment de pertinença a un lloc, etc. Més enllà de qui va deixar anar el seu típic i mai assenyalat riure de hiena quan es van esmentar les infidelitats que ocorrien als suburbis, crec que tothom va poder sortir del fòrum amb una mirada crítica, i amb reflexions a fer-se sobre la influència del model dispers nord-americà sobre l’ordenació del territori, durant les últimes dècades, a les nostres contrades. Es podria dir, a risc de simplificar massa, que el model dispers es caracteritza per tres grans elements: les àrees residencials unifamiliars, de baixa densitat i exclusives –almenys originàriament– per a les rendes més altes, amb un gran consum de sòl; en segon lloc, els grans centres d’activitat econòmica, ubicats fora de la complexitat dels assentaments preexistents; i finalment un vector de mobilitat entre ambdós llocs: l’auge del vehicle privat a motor i, de nou, el seu consum d’espai tant per moure’s com per aparcar. Per analitzar la repercussió del model dels Estats Units aquí, resulta temptadora la pregunta de l’ou o la gallina sobre quin dels elements va ser el primer a penetrar-hi: l’expansió d’un urbanisme residencial dispers o bé la irrupció de les grans superfícies del sector terciari? El que està clar, a parer meu, és que l’element catalitzador n’ha estat l’hegemonia de la mobilitat en cotxe i que a Osona les interaccions entre elements es donen, com a mínim, en l’àmbit comarcal. En relació amb la dispersió residencial, a escala osonenca ja ha existit històricament, però a partir de petits assentaments densos repartits pel territori –les nostres viles i pobles–. La relativa llunyania amb Barcelona ha fet que l’urban sprawl quedés, sobretot, al Vallès. No en va, en canvi, la darrera imatge mostrada durant la ponència com a testimoni de la influència nord-americana a Osona era del polígon, cada cop menys industrial, de la carretera de Manlleu de Vic. És innegable que, amb la imprescindible aliança amb el cotxe, aquest polígon és representatiu d’una atracció comercial amb efectes perjudicials sobre l’activitat als assentaments complexos, és a dir, sobre els nuclis tradicionals amb una barreja d’habitatge, comerços, serveis, etc. Efectes per als pobles, en risc de tendir cap a una desactivació, en el sentit de tornar-se més principalment residencials (amb la inestimable ajuda de l’agroindústria), i per tant dependents i més abandonats a una sort com la del malson americà amb forma d’incendis. I efectes per a la mateixa ciutat de Vic, configurant un camp de cultiu cada cop més ben adobat per a la segregació social. Potser caldria qüestionar-se si, sense un enfocament integral i adequat que abordi totes les decisions a prendre, mentre es fan algunes actuacions que pretenen recosir la segregació, no s’acabarà promovent una gentrificació mentre els barris es buiden de vida. Decisions com a la cruïlla mateix de la carretera de Manlleu que apareixia en primer terme a la imatge: immediatament a l’esquerra, recentment, s’ha deixat ampliar un aparcament a Mercadona. I just a la dreta és d’on sembla que amenaça de sortir el vial que respon a la finalitat de seguir injectant gasolina al sistema a costa de carregar-se, com qui no tingués del pitjor aire d’Europa, el pulmó verd del Puig dels Jueus, sense participació ciutadana i amb el cinisme de vendre-ho com una millora ambiental i utilitzant la mobilitat sostenible només per maquillar. Una cruïlla simbòlica entre exercir la capitalitat a partir de seguir sent l’enorme aparcament a l’aire lliure que qualsevol persona de fora d’Osona admet que som, projectant equipaments pretesament comarcals en detriment de la proximitat dels serveis públics a barris i pobles, donant carta blanca a aberracions com el complex comercial (i potser també esportiu privat?) de Can Garrofa, a anys llum de promoure cap sentiment de pertinença ni vinculació a la ciutat i la comarca, mentre seguim sense un mercat municipal; o bé exercir-la amb una planificació a la mesura de la majoria d’humans de Vic i d’Osona, que trenqui amb la inèrcia agafada a rebuf del model nord-americà, que irremeiablement haurà de passar per tocar el privilegi d’anar al súper, a sopar, a la clínica i al col·legi amb el cotxe enganxat al cul. Mal pugui pesar, un model i l’altre es contraposen.

Caldrà acabar amb el privilegi d’anar al súper, a sopar, a la clínica i al col·legi amb el cotxe enganxat al cul

A la mesura humana o nord-americana?