Les embaixades i consolats haurien de deixar de ser simples oficines administratives perdudes en un edifici llunyà i convertir-se en el refugi dels ciutadans quan tot va malament

Aquests dies llegeixo i escolto per ràdio i televisió el munt de persones que s’han quedat atrapades a diversos països, a causa de la guerra iniciada per les ànsies imperialistes d’un parell d’egòlatres de manual. Uns osonencs a Tailàndia, una barcelonina a Dubai, un grup d’amics catalans a Sri Lanka, i així fins a l’infinit. Totes aquestes persones, a banda d’haver tingut mala sort, tenen una altra cosa en comú: no hi ha ningú que els solucioni res. Les aerolínies estan saturades i ni contesten el telèfon, les asseguradores miren cap a una altra banda fent veure que tot el que passa no té res a veure amb elles, i les ambaixades, com sempre, complint amb la seva funció: no fer-hi res. Algú podria dir que és normal, que estan col·lapsades, que no poden atendre a tanta gent, però estic en condicions de dir que això no és així. Fa tres anys, amb la meva família vam necessitar ajuda urgent de l’ambaixada a Filipines, i tota la seva atenció es va basar en el torneu demà, que hi haurà no sé qui que potser us ajudarà. Mai ho van fer. M’he entretingut una bona estona a buscar diversos testimonis atrapats a causa del conflicte amb l’Iran, per comprovar què diuen de les ambaixades espanyoles i si els estan ajudant o solucionant la situació tan angoixant per la qual estan passant. És espectacular, perquè no hi ha ni un sol cas que en parli bé. “Només hem rebut una resposta automatitzada on ens deien que podíem emplenar les nostres dades i la reclamació”, detalla Margarita Fabregat, de Barcelona, atrapada a Dubai. Una altra barcelonina, Iria Rodríguez, explica que també hi ha contactat: “Ahir vaig aconseguir trucar-hi, i bàsicament ens donaven suport moral, no hi ha més resposta”, i afegia, “ens van dir que les companyies aèries són les encarregades de tornar-nos a casa. L’ambaixada no veu un risc humanitari i no ens tornaran a casa”. Rafael Rostoll, també encallat a Dubai, assegurava que “vaig escriure a l’ambaixada. Em van contestar que seguíssim les instruccions de les autoritats locals”. Que alentidor. Una jove professora de Segòvia, Carolina Martín, narra indignada que “l’únic que he rebut de l’ambaixada és la recomanació que em mantingui resguardada en llocs tancats i segurs”. I per acabar, el cas d’una família també catalana amb dues nenes petites: “No s’estan movent per expatriar gent. A tots els correus la resposta és automatitzada o simplement ens diuen que fan tot el que poden.” I així podríem continuar estona. La conclusió és evident. De què serveixen les ambaixades? Perquè si en el moment en què els ciutadans les necessiten –quan estan atrapats, espantats i sense alternatives– la seva única aportació és un correu automàtic o una recomanació genèrica de “seguir les indicacions de les autoritats locals”, aleshores alguna cosa falla profundament en el sistema. Les ambaixades i consolats no haurien de ser simples oficines administratives perdudes en algun edifici llunyà, sinó el refugi institucional dels ciutadans quan tot va malament. Si ni tan sols en una situació de crisi són capaces d’oferir res més que silenci burocràtic, potser cal començar a preguntar-se seriosament si estan complint la funció per a la qual existeixen. A Catalunya també tenim una conselleria que es diu d’Acció Exterior, que no sé ben bé a què es dedica, però en una entrevista al conseller de torn, Jaume Duch, vaig escoltar com es treia les puces de sobre dient que el retorn de tota aquesta gent “penja” del Ministeri espanyol. I així, tot. Ja ho deia l’anunci: a les ambaixades, Ferrero Rocher. I poca cosa més.

Les embaixades i consolats haurien de deixar de ser simples oficines administratives perdudes en un edifici llunyà i convertir-se en el refugi dels ciutadans quan tot va malament

A l’ambaixada, Ferrero Rocher