Els nostres pares de les nits tòrrides en deien xafogoses i sortien a prendre la fresca, a comprar un gelat o algun tall de síndria o meló refrescats a dins uns cubells plens de gel

Feia temps que no pronunciava aquesta paraula, tan habitual que era en el parlar de generacions anteriors. Tenia diversos significats, el més habitual s’aplicava a les persones que de les hores de dormir en feien dia. Hi havia un senyor molt elegant de Vic, un bon actor de teatre d’aficionats, que quan li comentaven que a la ciutat s’hi vivia molt bé malgrat l’hivern, amb massa dies de boira, contestava: “boira... jo no n’he vist mai”. Sempre es llevava a partir de les 3 de la tarda assegurant una vesprada clara i assolellada. També la saviesa de l’escriptor Josep Pla, que practicava aquest costum de llevar-se a les “quinientes”, quan vivia al Mas Pla del seu estimat Empordanet, i sovint feia servir aquest argumentari: “Em llevo tard perquè no m’agrada molestar a ningú, i menys tota aquella gernació que ja de bon matí no para. Que si un ha d’anar a Cal Sr. Notari, que si no sabria llevar-me sense pa, que la feina comença a les 8, que a l’escola encara els nens no hi van ben desperts. I mil i una circumstàncies més, i he vist que la manera més educada de deixar pas i no molestar era llevar-me a ‘misses dites’ o a les ‘quinientes’.” L’anècdota és un bon recurs literari. Les nits de Josep Pla sempre havien estat molt productives, tal com queda demostrat en la seva obra completa. Aquest any de 2026, els meteoròlegs no han parat de repetir la paraula nit tòrrida. A les contrades de la Catalunya Central i al Pirineu, els nostres pares en deien nits xafogoses, i era quan a les cases ja hi havia entrat la “bugor”. A la nit sortien a prendre la fresca, a comprar un gelat o algun tall de síndria o meló refrescats a dins uns cubells plens de gel. Molt sovint un escadusser ruixat de mitja tarda feia la nit estiuenca més suportable i sempre s’havia de portar plegada al braç, en previsió, una “rebeca”. Potser a partir del 15 d’agost la tendència pot canviar, tal com les dites d’abans ho pronosticaven: “Per la Mare de Déu d’agost, a les 7 ja és fosc.” Més o menys de les 7 a l’hora nova, són les 9 del vespre. Alguns diuen que fins que no hagin passat els efectes de l’eclipsi 2026, la temperatura no baixarà... I per acabar-ho d’animar els homes del temps, com he dit abans, no han parat de fer servir la paraula tòrrida. Una moda i una realitat que més aviat ens transporta a aquell despertar en les pel·lícules de l’oest, on per la ràdio, a les 6 del matí, ja avisen a la població que es llevarien a més de 40º i que es preparessin per suar de valent. És l’habitual al desert d’Arizona i per esmorzar, sobre una llosa de pedra, mentrestant, el sol va couen unes hamburgueses: Tot tan natural! Fins i tot les monges de Santa Teresa, un convent de clausura de Vic, han hagut de reestructurar una mica els horaris que regeixen a molts monestirs. Al primer raig de sol ja tothom és al cor i es canten matines, més tard laudes, el dia continua amb les hores menors i per acabar vespres, i abans d’anar a dormir completes. Cada nit, a les 11 en punt, sonava el darrer toc de campana a l’espadanya del monestir. A l’estiu, amb tot obert, aquest so m’havia acompanyat mitja vida, ara ha emmudit. Algú es deu haver queixat volent una clausura més estricte, aïllada i tancada, quan anunciaven el darrer acte comunitari d’aquella realitat humana i claustral, abans d’anar a dormir. Quin greu per la ciutat de Vic, el toc tan antic i històric feia venir son i segurament pensaments carregats de nostàlgia abans d’acabar tot un dia. I ens recordava, en mig de l’acceleració actual, com encara en alguns llocs es viu un estricte horari secular. A l’hivern, en una nit humida i emboirada, passant en solitari per la rambla del Passeig (no corria ni una ànima) em vaig parar un moment i escoltar el toc de la campana propulsada manualment, guiada per una llarga corda d’espart i la força de la monja encarregada de la puntualitat horària, fent-li anunciar quelcom: l’hora de completes! “Oh, Torroella, vila vella, / vila del meu cor./ Si sabessis com t’enyora / qui està lluny de tu...”. Sempre m’ha agradat que ciutats, pobles i contrades tinguin el seu himne i així cantant enalteixen les festes pròpies, com és aquesta sardana de Torroella de Mongrí, el dia de la festa major de Sant Genís, i la sap tothom. O aquella sardana ballada a Cadaqués anomenada El Cap de Creus, que és l’himne gairebé oficial del poble. Ja fa anys les noies la van ballar en biquini, cosa que va agrada a molts i impressionar a pocs, en un lloc on el nudisme en algunes platges és tolerat. O la cançó del Mercat del Ram de Vic, que va perpetuant l’alegria de la festa a cada nova edició. O els goigs verdaguerians a la festa major de la Mercè: “Princesa de Barcelona protegiu vostra ciutat.” O la popular sardana: Girona m’enamora. O La Santa Espina. O aquell convent de monges de l’ermita de Sant Rafael, que en sentir la cobla surten al jardí i es posen a ballar amb por a la reprimenda de l’abadessa, que emocionada els diu amorosa: “Jo també sóc filla de l’Empordà./ Balleu, balleu!”. O el Virolai que ens emociona quan diu: “Doneu consol a qui la pàtria enyora, sens veure mai els cims de Montserrat...”. I la ciutat de Vic, cantada tantes vegades per Verdaguer? Proposo, des de fa temps, que ha de tenir una sardana que sigui tan popular que tothom la sàpiga i canti, en moments de festa i celebració, i que digui en la part principal (he de convèncer un músic molt disposat) : “Salta ciutat de Vic, / voltada de turons, oberta i franca. / Salta ciutat de Vic, me sembles gran ciutat, / com niu de flors penjat en una branca / del Pirineu nevat.”

Els nostres pares de les nits tòrrides en deien xafogoses i sortien a prendre la fresca, a comprar un gelat o algun tall de síndria o meló refrescats a dins uns cubells plens de gel

A l’estiu, m’adormo a les “quinientes”